Vés al contingut

Antiga Esmirna

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaAntiga Esmirna
Imatge
Tipusciutat estat, jaciment arqueològic i polis Modifica el valor a Wikidata
Lloc
Map
 38° 25′ 07″ N, 27° 08′ 34″ E / 38.418611°N,27.142836°E / 38.418611; 27.142836
ImperiImperi Otomà
EyalatEyalat d'Anatòlia Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
FundadorSmyrna Modifica el valor a Wikidata
SegüentEsmirna Modifica el valor a Wikidata

Esmirna (grec: Σμύρνη, Smirni) fou una ciutat grega situada en un punt estratègic de la costa de la mar Egea, a l'Anatòlia. A causa de les seues condicions portuàries avantatjoses, la seua facilitat de defensa i les seues bones connexions amb l'interior, va guanyar importància. Des del 1930, aproximadament, el nom oficial n'és İzmir.[1]

Dos jaciments de l'antiga ciutat estan hui dins els límits d'Esmirna. El primer, segurament fundat per pobles autòctons, guanyà relleu durant el Període arcaic com un dels principals assentaments grecs antics a l'oest de l'Anatòlia. La segona, la fundació de la qual s'associa amb Alexandre el Gran, va arribar a proporcions metropolitanes durant el període de l'Imperi romà. La majoria dels vestigis actuals de la ciutat antiga daten de l'era romana, la majoria són posteriors a un sisme del segle II. En termes pràctics, s'acostuma a fer-ne una distinció. L'antiga Esmirna fou l'assentament inicial, fundat al voltant del segle XI abans de la nostra era, pels eolis i, més tard, fou assumit i desenvolupat durant el Període arcaic pels jonis. Esmirna pròpiament dita fou la nova ciutat cap a la qual els residents es van canviar a partir del segle iv aC i la fundació de la qual va ser inspirada per Alexandre el Gran.[2]

Localització

[modifica]

L'antiga Esmirna era en una petita península unida al continent per un istme al cantó nord-est de l'interior del golf d'Esmirna, en una plana fèrtil als peus de la muntanya Yamanlar. Hui, el jaciment arqueològic, anomenat Bayraklı Höyüğü, és a uns 700 metres a l'interior, al barri de Tepekule, a Bayrakli. La nova Esmirna va créixer alhora als contraforts de la muntanya Pagos (hui Kadifekale) i al llarg de l'estret costaner, per tant a sota d'on existia una petita badia fins al segle xviii.[3]

Esmirna entre les ciutats de Jònia i Lídia (c. 50)

El centre de l'Esmirna hel·lenística tardana i romana inicial està preservat en la gran àrea del Museu a l'Aire Lliure de l'Àgora d'Esmirna en aquest indret. La investigació es fa en la ciutat antiga i nova: des del 1997 per a l'antiga Esmirna i des del 2002 per a la ciutat del període clàssic, en col·laboració entre el Museu d'Arqueologia d'Esmirna i el Municipi Metropolità d'Esmirna.[4]

Esmirna era a la desembocadura de l'Hermo i en la capçalera d'un braç profund del mar (Smyrnaeus Sinus) que arribava fins a l'interior. Això permetia que els vaixells comercials grecs navegassen fins al cor de Lídia, fent que la ciutat formàs part d'una ruta comercial essencial entre Anatòlia i l'Egeu. Durant el segle VII abans del present, la ciutat d'Esmirna arribà a l'apogeu. Una de les grans rutes comercials que creuen Anatòlia baixa a la vall de l'Hermo, passa per Sardes, i arriba fins a Esmirna.[5]

L'àgora de l'antiga Esmirna

El riu Meles, que fluïa per Esmirna, és famós en la literatura. Una tradició comuna i consistent connecta Homer amb la Vall d'Esmirna i els marges del Meles; la seua figura era un dels tipus d'estoc en les monedes d'Esmirna, una classe que en numismàtica s'anomenen "homeriana". L'epítet Melesigenes li fou dedicat; la caverna on acostumava a compondre els poemes va ser mostrada a prop de la naixent del riu; el seu temple, l'Homereum, en romania als marges. El flux constant del Meles, tant en l'estiu com a l'hivern, i el seu curs curt, començant i acabant a prop de la ciutat, són celebrats per Aristides d'Atenes i Himeri. Aquest rierol naix dels abundants ullals a l'est de la ciutat i desaigua a l'extrem sud-est del golf.[6]

Història

[modifica]
Cap de la poeta Safo, Esmirna, còpia en marbre d'un prototip pertanyent al període hel·lenístic, als Museus Arqueològics d'Istanbul

Període hel·lenístic

[modifica]
Àgora d'Esmirna, construïda durant l'era hel·lenística a la base del turó Pagos i totalment reconstruïda per Marc Aureli després del destructiu terratrèmol del 178

Alexandre el Gran va voler restaurar la ciutat grega en un esquema que, d'acord amb Estrabó, el va realitzar Antígon Monoftalm (r. 316–301 ae) i Lisímac de Tràcia (r. 301–281 ae), que van ampliar i fortificar la ciutat. L'acròpolis en ruïnes de la vella ciutat, la "corona d'Esmirna", romania en un pic a uns 380 m d'altura, que s'estén sobre l'extrem nord-est del golf. L'Esmirna moderna es va construir damunt la ciutat hel·lenística posterior, en part als contraforts d'un turó que els grecs anomenaven Pagos, a prop de l'extrem sud-est del golf, i en part en el terreny baix entre el pujol i la mar. La bellesa de la ciutat hel·lenística, agrupada en el terreny baix i alçant-se capa sobre capa a la costera, era sovint elogiada pels antics i és celebrada en les seues monedes.[7][6]

Esmirna és tancada a l'oest per un turó anomenat hui Deirmen Tepe, amb les ruïnes d'un temple al cim. Les muralles de Lisímac creuaven el cim d'aquest turó, i l'acròpoli ocupava el cim del Pagus. Entre els dos, el camí d'Efes entrava a la ciutat. Més a prop de l'acròpoli, el contorn de l'estadi encara és visible, i el teatre romania a l'estrep nord de Pagus. Esmirna tenia dos ports: l'extern era simplement la cala oberta del golf, i l'intern era una petita conca amb una entrada estreta parcialment omplerta per Tamerlà el 1402.[8]

L'estàtua del déu del riu Kaystros amb una cornucòpia en el Museu d'Història i Art d'Esmirna

Els carrers eren amples, ben pavimentats i disposats en angles rectes; molts tenien noms de temples: el carrer principal, anomenat Daurat, travessava la ciutat d'oest a l'est, començant probablement en el Temple de Zeus Acreu, a l'estrep oest de Pagus, en direcció a Tepecik, fora de la ciutat, a l'est, on probablement era el Temple de Cíbele, adorada amb el nom de Meter Sipilene, la patrona de la ciutat. El nom ve de la muntanya Sípil, que circumda la vall del suburbi de la ciutat. La plana en direcció a la mar era molt baixa per a ser drenada i, en temps plujós, els carrers de la ciutat baixa quedaven plens de fang.[6]

A la fi del període hel·lenístic, al 197 abans de la nostra era, la ciutat de sobte tallà la relació amb el rei Èumenes de Pèrgam i demanà ajuda a Roma. Com que Roma i Esmirna no tenien vincles, Esmirna creà un culte a Roma per a establir una unió, i el culte a la fi s'espaià per tot l'Imperi romà. A partir del 195 ae, la ciutat de Roma començà a ser deïficada, en el culte a la dea Roma. Així els habitants d'Esmirna crearen la dea Roma.[9]

El 133 abans del present, quan el darrer rei atàlida, Àtal III de Pèrgam, va morir sense hereu, el seu testament donava el regne, Esmirna inclosa, als romans. Aquests la ficaren en la província romana d'Àsia, amb Pèrgam de capital. Com un important port marítim, Esmirna fou una de les ciutats importants de la província.[10]

Mapa de l'Anatòlia Occidental mostrant les "Set esglésies d'Àsia" i l'illa grega de Patmos

Període romà

[modifica]

Com una de les principals ciutats de l'Àsia romana, Esmirna disputava amb Efes i Pèrgam el títol de "primera ciutat d'Àsia".[11]

Una església cristiana i un bisbat hi existien des dels temps més remots. Fou una de les set esglésies d'Àsia esmentades en el Llibre de l'Apocalipsi. Ignasi d'Antioquia visità Esmirna i més tard va escriure cartes per al seu bisbe, Policarp, martiritzat el 153. Ireneu de Lió, que va escoltar Policarp de menut, probablement era natural d'Esmirna. Un altre habitant famós del mateix període fou Eli Aristides.[11][12]

Després d'un terratrèmol devastador el 178, van reconstruir la ciutat en el període romà (segle II) sota el comandament de l'emperador Marc Aureli. Eli Aristides va escriure una carta a Marc Aureli i el seu fill Còmmode, perquè esdevinguessen els nous fundadors de la ciutat. El bust de l'esposa de l'emperador, Faustina Menor, en el segon arc de la estoa occidental, ho confirma.[12]

Polícrates en dona una successió de bisbes, incloent-hi Policarp de Esmirna, així com altres a ciutats properes, com ara Melitó de Sardes. Sobre aquesta època, l'historiador alemany W. Bauer digué:

"El cristianisme judaic asiàtic va rebre, per la seua banda, el coneixement que d'aleshores ençà l'"església" estaria oberta sense vacil·lació a la influència judaica mediata pels cristians, provinent no sols de les tradicions apocalíptiques, sinó també de la sinagoga amb les seues pràctiques d'adoració, i això dugué a l'apropiació de l'observança de la Péssah. Fins i tot l'observança del dissabte pels cristians sembla haver trobat algun afavoriment a Àsia... descobrim que, en els temps després dels apostòlics, en el període de formació de l'estructura eclesiàstica, els cristians jueus d'aquestes regions guanyen relleu."[13]

A la fi del s. II, Irineu de Lió també observa:

"Policarp no sols fou instruït pels apòstols i conversà amb molts que havien vist Crist, també el nomenaren bisbe de l'Església d'Esmirna pels apòstols d'Àsia... sempre ensenyava el que havia aprés dels apòstols i que l'Església transmetia, l'únic veritable. Totes les esglésies asiàtiques donen testimoniatge d'aquestes coses, així com els qui van succeir a Policarp."[14]

Tertul·lià hi va escriure al voltant del 208:

"De tota manera, les heretgies són, en la millor de les hipòtesis, novetats i no tenen continuïtat amb l'ensenyament de Crist. Tal volta alguns heretges puguen al·legar antiguitat apostòlica, nosaltres responem: que publiquen els orígens de les seues esglésies i elaboren el catàleg dels seus bisbes fins ara a partir dels apòstols o d'algun bisbe nomenat pels apòstols, com els d'Esmirna compten a partir de Policarp i Joan, i els romans a partir de Climent I i Pere; que els heretges inventen alguna cosa per a igualar-se a això".[15]

Per tant, l'església a Esmirna era una de les esglésies que Tertul·lià creia que tenia veritable successió apostòlica.

A mitjan segle III, la majoria s'afiliava a les esglésies grecoromanes. Quan Constantinoble esdevingué la seu del govern, el comerç entre l'Anatòlia i l'Occident va disminuir d'importància, i Esmirna entrà en declivi. El comandant seljúcida Çaka Bey va prendre Esmirna el 1084 i la va utilitzar com a base per a atacs navals, però la ciutat fou recuperada pel general Joan Ducas. La ciutat fou devastada algunes vegades pels turcs i estava en ruïnes quan l'emperador de Nicea Joan III Ducas Vatatzes la va reconstruir al voltant del 1222.[3][5][16]

Període otomà

[modifica]
L'any 1403, Tamerlà havia derrotat decisivament els Cavallers Hospitalaris a Esmirna i, per tant, es referia a si mateix com un ghazi

Ibn Battuta va trobar Esmirna encara en ruïnes quan el cap homònim del Beilicat de Tin la va conquerir al voltant del 1330 i en va nomenar el seu fill, Umur, governador. Es va convertir en el port de l'emirat.[17]

Durant la Croada d'Esmirna del 1344, el 28 d'octubre, les forces combinades dels Cavallers Hospitalaris de Rodes, de la República de Venècia, dels Estats Pontificis i del Regne de Xipre van capturar el port i la ciutat dels turcs, que controlaren quasi 60 anys; la ciutadella caigué el 1348, amb la mort del governador Umur Baha ad-Din Ghazi.[18]

El 1402, Tamerlà va envair la ciutat i massacrà quasi tots els habitants. La seua conquesta fou curta, però Esmirna fou recuperada pels turcs sota la dinastia d'Aidim, i es va fer otomana, quan els otomans van assumir les terres d'Aidim després del 1425.[19]

La influència grega era tan forta en l'àrea que els turcs l'anomenaven "Esmirna dels infidels" (Gavur İzmir). Algunes fonts turques registren el sorgiment del terme al segle XIV quan dues parts separades de la ciutat eren controlades per dos poders diferents: la part superior d'Esmirna musulmana i la part inferior de la ciutat cristiana.[20]

Els armenis, juntament amb els grecs, tingueren un paper significatiu en el desenvolupament de la ciutat, sobretot durant l'era de l'explotació, en què els armenis esdevingueren una peça fonamental en el sector comercial. Els armenis tenien rutes comercials que s'estenien de l'est fins a Europa. Un dels productes més notables que comercialitzaven era la seda iraniana, el monopoli de la qual fou concedit pel xa Abbas I el Gran de l'Iran al segle XVII.[21][22]

Els armenis comercialitzaven la seda iraniana amb europeus i grecs d'Esmirna; aquest comerç feu els armenis molt rics. A més del comerç, els armenis treballaven en manufactures, bancs i altres professions molt productives.[21]

Durant el final del segle XIX i començament del XX, Esmirna fou un important centre financer i cultural del Regne de Grècia. De les seues 391 fàbriques, 322 pertanyien a grecs autòctons, mentre que tres de seus nou bancs eren recolzats per capital grec. L'educació també era dominada per les comunitats gregues, amb 67 escoles masculines i quatre de femenines. Els otomans continuaven a controlar l'àrea, tret del període del 1919 al 1922, quan la ciutat fou atribuïda a Grècia pel Tractat de Sèvres.[5][17]

La institució educacional grega més important de l'àrea era l'Escola Evangèlica, que hi va funcionar del 1733 al 1922.[23]

Tropes gregues marxant al carrer costaner d'Esmirna, maig del 1919

Després de la Primera Guerra Mundial

[modifica]
El Gran Incendi d'Esmirna vist des d'un vaixell italià, 14 de setembre del 1922

Després de la fi de la Primera Guerra Mundial, Grècia ocupà Esmirna a partir de 15 de maig del 1919 i hi va establir una administració militar. El primer ministre grec Venizelos tenia plans d'annexar Esmirna i semblava estar concretant el seu objectiu en el Tractat de Sèvres, signat el 10 d'agost del 1920. Aquest tractat, però, no va ser ratificat per les parts i fou substituït pel Tractat de Lausana.[24]

L'ocupació d'Esmirna acabà quan l'exèrcit turc de Mustafa Kemal Atatürk entrà a la ciutat el 9 de setembre del 1922, a la fi de la Guerra greco-turca (1919-1922). Després, un incendi va irrompre en els barris grec i armeni de la ciutat el 13 de setembre del 1922, conegut com el Gran Incendi d'Esmirna. Es calcula que el nombre de morts en fou de 10.000 a 100.000.[25][26][27]

Àgora

[modifica]

Les restes de l'antiga àgora d'Esmirna constitueixen hui l'espai del Museu de l'Àgora d'Esmirna, al barri Namazgah d'Esmirna, tot i que la seua àrea siga comunament anomenada "Àgora" pels habitants de la ciutat.[28]

Situada a l'estrep nord dels turons de Pagos, era el nucli comercial, judicial i polític de la ciutat antiga, el centre d'activitats artístiques i d'ensenyament.[29]

L'İzmir Agora Open Air Museum conté cinc parts, incloent-hi l'àrea de l'àgora, la base de la porta de la basílica del nord, l'estoa i l'antic centre comercial.[29]

L'Àgora d'Esmirna es va construir en l'era hel·lenística.

Excavacions

[modifica]
Gravat amb una vista del lloc de l'Àgora d'Esmirna alguns anys després de les primeres exploracions (1843)

Tot i que Charles Texier va estudiar Esmirna al s. XIX i el cònsol alemany a Esmirna comprà el terreny al voltant de l'antic teatre el 1917 per a fer-ne excavacions, es pot dir que les primeres excavacions científiques van començar-ne al 1927. La majoria dels descobriments es feren durant el període entre els anys 1931 i 1942 per l'arqueòleg alemany Rudolf Naumann i Selâhattin Kantar, director dels museus d'Esmirna i Efes. Ells van descobrir un conjunt rectangular de tres pisos amb escales al front, construït sobre columnes i arcs a l'entorn d'un gran pati enmig de l'edifici.[3]

Algunes noves excavacions a l'àgora van començar al 1996. I continuen des del 2002 amb el patrocini de l'Ajuntament Metropolità d'Esmirna. Una escola primària adjacent a l'àgora, que havia estat incendiada el 1980, no es va reconstruir. El seu espai s'incorporà al lloc històric. L'àrea de l'àgora s'augmentà en 16.590 metres quadrats. Això va permetre l'evacuació d'una zona abans inexplorada. Durant les reformes actuals, les antigues restauracions en formigó estan sent substituïdes per marbre.[3]

La nova excavació va descobrir el portal nord de l'àgora. Es va concloure que les figures en relleu de la dea Hèstia trobades en les excavacions eren una continuació de l'altar de Zeus descobert abans. També hi aparegueren estàtues dels déus Hermes, Dionísi, Eros i Hèracles, a més de moltes estàtues, caps, relleus, figuretes i monuments de persones i animals, fets de marbre, pedra, os, vidre, metall i terracota. Les inscripcions trobades ací llisten les persones que ajudaren Esmirna després del terratrèmol del 178.[5]

Economia

[modifica]

Al començament del segle XX, Esmirna tenia fàbriques de filatures. El 1920, hi havia dues fàbriques de tintura de fils, que pertanyien a empreses britàniques, i empraven més de 60.000 persones. En aquesta època, hi havia també una fàbrica de filatura de cotó de propietat francesa. La ciutat també produïa sabó fet d'oli residual. Una ferreria, també de propietat britànica, produïa eines i equipaments, utilitzats per a extraure el taní del roure Quercus macrolepis. El 1920, la ferreria exportava cinc mil tones de productes per any. La ciutat també produïa caixes de fusta, que s'usaven per a emmagatzemar figues i panses. La fusta per a les caixes era importada d'Àustria i de Romania.[30][31]

Topònims

[modifica]

Algunes ciutats dels Estats Units van rebre el nom de Esmirna, incloent-hi Smyrna (de Geòrgia, Tennessee, Carolina del Nord, Carolina del Sud, Delaware, Michigan, Maine) i New Smyrna Beach (Florida).

Referències

[modifica]
  1. ↑ Fant, Clyde E. A Guide to Biblical Sites in Greece and Turkey. Nova York: Oxford University Press, 2003. ISBN 978-0-19-988145-1.
  2. ↑ «Pausanias, Description of Greece, Achaia, chapter 5». www.perseus.tufts.edu. [Consulta: 20 maig 2024].
  3. 1 2 3 4 Tours, Peninsula. «Smyrna | PeninsulaTours». Hotels, Reservations, Flights, Tours, Rents and more, 15-07-2023. [Consulta: 13 juny 2024].
  4. ↑ cipa, 2003.
  5. 1 2 3 4 Claus, Patricia. «The History of the Ancient Greek City of Smyrna». Greek Reporter, 16-05-2024. [Consulta: 13 juny 2024].
  6. 1 2 3 «Smyrna». www.hellenicaworld.com. [Consulta: 13 juny 2024].
  7. ↑ Simplement "el turó".
  8. ↑ «Smyrna, Asia Minor». www.1902encyclopedia.com. [Consulta: 14 juny 2024].
  9. ↑ Başağaç «Còpia arxivada» (en anglés). meltemizmeda, 8, 15-12-2020, p. 35–45. Arxivat de l'original el 2025-06-25. DOI: 10.32325/iaad.2020.16. ISSN: 2602-2508 [Consulta: 22 abril 2026].
  10. ↑ SNOWDON, Michael. An Unexpected Province: The History of the Roman Province of Asia from 133 B.C. to 128 B.C.. Hamilton, Ontario: McMaster University, 2005.
  11. 1 2 «Smyrna». A: Cross. The Oxford Dictionary of the Christian Church (en anglés). Nova York: Oxford University Press, 2005.
  12. 1 2 Saavedra Monroy, Mauricio. The church of Smyrna: history and theology of a primitive Christian community (en anglés). Frankfurt am Main; Nova York: Peter Lang Edition, 2015 (Patrologia - Beiträge zum Studium der Kirchenväter).
  13. ↑ Kraft. Orthodoxy and Heresy in Earliest Christianity (en anglés). Mifflintown: Sigler Press, 1996, p. 87-89.
  14. ↑ Irineu de Lió. Adversus Haeres. Libre III, capítol 4, versicle 3 i capítol 3, versicle 4.
  15. ↑ Tertul·lià. Liber de praescriptione haereticorum, al voltant del 208.
  16. ↑ «Smyrna: The History of Asia Minor's Greatest Greek City». hellenologio.gr. Arxivat de l'original el 2024-06-14. [Consulta: 14 juny 2024].
  17. 1 2 «Smyrna: The History of Asia Minor's Greatest Greek City». Greek City Times, 31-01-2024. [Consulta: 14 juny 2024].
  18. ↑ Setton, Kenneth Meyer. The Papacy and the Levant (en anglés). Philadelphia: American philosophical society, 1976 (Memoirs of the American philosophical society).
  19. ↑ «Aydın Dynasty | Anatolian Beylik, Seljuk Empire, Ottoman Empire | Britannica». www.britannica.com. [Consulta: 23 maig 2024].
  20. ↑ Fensham, Florence Amanda; Lyman; Humphrey. A Modern Crusade in the Turkish Empire. Chicago: Woman's Board of Missions of the Interior, 1908, p. 43.
  21. 1 2 «Armenian trade networks — EGO». EGO | Europäische Geschichte Online. [Consulta: 23 maig 2024].
  22. ↑ Steinmann, Linda K. (en anglés) Bulletin (British Society for Middle Eastern Studies), 14, 1, 1987.
  23. ↑ Georgiadou, Maria. Constantin Carathéodory: mathematics and politics in turbulent times (en anglés). Berlin Heidelberg: Springer, 2004.
  24. ↑ Mango, Andrew. Atatürk (en anglés). Woodstock, N.Y: Overlook Press, 1999, p. 217.
  25. ↑ Biondich, Mark. The Balkans: revolution, war, and political violence since 1878 (en anglés). Oxford; Nova York: Oxford University Press, 2011, p. 92 (Zones of violence). OCLC 718575569.
  26. ↑ Naimark, Norman M. Fires of hatred: ethnic cleansing in twentieth-century Europe (en anglés). Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 2002, p. 47-52.
  27. ↑ Rummel, Rudolph J. Death by government (en anglés). New Brunswick: Transaction Publ., 2002, p. 233.
  28. ↑ «Apricot Tours | Asia Minor 2». www.apricottours.com. Arxivat de l'original el 2024-06-15. [Consulta: 15 juny 2024].
  29. 1 2 «Smyrna Agora Ancient City | TravelwithDrone.com». Arxivat de l'original el 2024-06-15. [Consulta: 15 juny 2024].
  30. ↑ Prothero, G. W. Anatolia (en anglés). Londres: H. M. Stationery Office, 1920, p. 111.
  31. ↑ Prothero, G. W. Anatolia (en anglés). Londres: H. M. Stationery Office, 1920, p. 112.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Antiga_Esmirna&oldid=38964947»