Balbí
 |
Per a altres significats, vegeu «Balbí (desambiguació)». |
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 178  | ||
| Mort | 29 juliol 238 (59/60 anys) Roma | ||
| Causa de mort | homicidi | ||
 Emperador romà | |||
| 22 abril 238 – 29 juliol 238 – Gordià III → | |||
| Senador romà | |||
| | |||
| Dades personals | |||
| Religió | Religió de l'antiga Roma | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | polític | ||
| Període | Alt Imperi Romà i Baix Imperi Romà | ||
| Membre de | |||
| Company professional | Pupiè: Pupienus and Balbinus (en)  | ||
| Família | |||
| Pare | Caelius Calvinus | ||
 | |||
Dècim Celi Balbí (llatí: Decimus Celius Balbinus) fou un senador romà de rang consular, que va ser un dels emperadors de l'any 238, escollit pel senat conjuntament amb Pupiè en substitució dels difunts Gordià I i Gordià II. L'època que li va tocar viure es va caracteritzar per governs febles que, com el seu, van durar poc temps per no tenir tot el suport o bé del poble o de l'exèrcit.
Orígens
[modifica]Era descendent de Luci Corneli Balb Major, amic de Gneu Pompeu, Ciceró i Juli Cèsar.[1] Va fer el cursus honorum i va ser governador de diverses províncies. Era conegut com a brillant orador i poeta. Va néixer cap a l'any 178.[2] Era de família patrícia, fill (adoptiu o natural) de Caelius Calvinus, el qual va ser llegat a Capadòcia l'any 184. Va ser un dels sacerdots de Mart anomenats salii.[3]
Carrera política
[modifica]Va ser cònsol en dues ocasions:[4] La primera com a cònsol sufecte, probablement al voltant de l'any 200; la segona com a cònsol ordinari en època de Caracal·la el 213, per la qual cosa és plausible que gaudís del favor d'aquest emperador.
Ascens al tron
[modifica]Quan es va saber la mort de Gordià I i Gordià II[5] i que Maximí el Traci avançava cap a Itàlia al front d'un fort exèrcit, fou nomenat pel senat juntament amb el general Pupiè, el primer dels quals, com a reputat home d'estat es quedaria a Roma per dirigir l'administració, i l'altre, com a reputat general, aniria contra Maximí per combatre sobre el terreny (vers abril del 238).[6] Aquesta decisió no va tenir el suport popular i van esclatar aldarulls. Els senadors, reunits al temple de Júpiter Capitolí, foren assaltats per la multitud, que no van parar fins que es va proclamar com a Cèsar a un net de Gordià I, d'uns 13 anys.[7][8]
Pupiè va poder sortir en direcció a Aquileia contra Maximí però a Roma van tornar a esclatar lluites civils entre el poble d'un costat i els pretorians que fien costat a Maximí, de l'altre. El poble va assaltar el camp dels pretorians i foren rodejats i es va tallar el subministrament d'aigua; els intents de sortida no van reeixir, una part de la ciutat va patir els efectes de la lluita i fou destruïda pel foc.[9] Quan a l'abril Maximí fou derrotat, les seves forces i les de Pupiè es van unir i el poble romà va acollir la unitat amb joia.[10]
Tanmateix, això fou de curta volada, perquè l'odi entre pretorians i el poble no es va extingir; els pretorians no acceptaven el poder establert pel senat i volien un emperador triat per ells, i el poble no perdonava l'actuació dels pretorians. Un dia que se celebraven els jocs capitolins, es va produir un cop d'estat: un fort cos de soldats es va obrir pas cap a palau, va agafar Balbí i Pupiè i els va matar després de torturar-los (vers el maig del 238).[11]
El sarcòfag de Balbí
[modifica]El sarcòfag de Balbí és un exemplar pràcticament únic dels sarcòfags imperials d'aquest període. Balbí havia encomanat la construcció d'un sarcòfag de marbre per allotjar el seu cos i el de la seva esposa, el nom de la qual és desconegut. Fou descobert a prop de la Via Àpia i en estat fragmentari, però va ser restaurat. A la tapa del sarcòfag hi ha una escultura que el representa a ell i a la seva esposa en posició mig estirats, recolzats sobre el braç esquerre, ell amb vestimenta militar.[12]
Referències
[modifica]- ↑ Història Augusta, 7: «familiae vetustissimae, ut ipse dicebat, a Balbo Cornelio Theophane originem ducens, qui per Gnaeum Pompeium civitatem meruerat, cum esset suae patriae nobilissimus idemque historiae scriptor.»
- ↑ Adkins i Adkins, 1994, p. 26.
- ↑ Syme, 1971, p. 172.
- ↑ Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc Aureli, en vuit llibres VII,10:4
- ↑ Història Augusta, 19.1-4
- ↑ Zòsim, Història Nova, I, 14.2
- ↑ Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc, en vuit llibres VII,10:7-9
- ↑ Història Augusta, 20.2
- ↑ Història Augusta, 20.6
- ↑ Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc, en vuit llibres VII,12:6-8
- ↑ Eutropi, Breviarium ab Urbe condita, IX, 2
- ↑ Spera, 1999, p. 375.
Bibliografia
[modifica]
- Adkins, Lesley; Adkins, Roy A. Handbook to Life in Ancient Rome. Nova York: Oxford University Press, 1994.
- Birley, Anthony. The Roman Government in Britain. Oxford University Press, 2005. ISBN 978-0-19-925237-4.
- Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors". Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8.
- Christol, Michel. L'empire romain du IIIe siècle: histoire politique, 1997.
- Gibbon, Edward. The Decline and Fall of the Roman Empire. P. Fenelon Collier, 1901.
- Grant, Michael. The Roman emperors: a biographical guide to the rulers of imperial Rome, 31 BC-AD 476, 1985.
- Drinkwater, John. Maximinus to Diocletian and the crisis, in The Cambridge ancient history: The crisis of empire, A.D. 193-337. Alan K. Bowman, 2005.
- Potter, David Stone. The Roman Empire at bay, AD 180-395, 2004.
- Spera, Lucrezia. Il paesaggio suburbano di Roma dall'antichità al Medioevo. L'Erma di Bretschneider, 1999.
- Southern, Pat. The Roman Empire from Severus to Constantine, 2004.
- Syme, Ronald. Emperors and biography: studies in the Historia Augusta, 1971.
