Bellou (Calvados)

Bellou
Tipus	municipi francès i municipi delegat
Lloc
	48° 58′ 56″ N, 0° 13′ 41″ E / 48.9822°N,0.2281°E
Estat	França
Entitat territorial administrativa	França metropolitana
Regió	Normandia
Departament	Calvados
Població humana
Població	135 (2018) (18,27 hab./km²)
Geografia
Superfície	7,39 km²
Altitud	128 m-204 m
Limita amb	Lisores ; Sainte-Marguerite-des-Loges ; Notre-Dame-de-Courson ; Les Moutiers-Hubert ; Saint-Ouen-le-Houx
Dades històriques
Dissolució	31 desembre 2015
Següent	Livarot-Pays-d'Auge
Identificadors descriptius
Codi postal	14140

Bellou -[bɛlu]- fou un comú francès al departament de Calvados (regió de Normandia). L'any 2018 tenia 135 habitants. L'1 de gener del 2016 es va integrar com municipi delegat al municipi nou de Livarot-Pays-d'Auge^[1] que en reunir vint-i-dos antics municipis, és el més gros de tots els municipis nous.^[2]

Història

El nom Bellou és una corrupció de Berlou, que aquesta localitat tenia al segle XII. El nom de la localitat està testimoniat en les formes Berlou el 1186 i Bello el 1453.^[3] El topònim podria derivar del mot gal/llatí tardà berula (api de síquia, creixen en francès). El sufix -avum indicaria la presència d'aquestes plantes en aquest indret,^[4]^[5] Warin de Berlou va viure el 1186. Guillaume de Bellou, cavaller, va donar el dret de patronage de l'església de Bellou al bisbat de Lisieux el 1213. Aquesta donació va ser confirmada el 1250 per Guillaume de Friardel, cavaller, senyor de Bellou. El senyoriu de Bellou sembla haver estat dividit poc després per parage en diversos feus, un dels quals estava en mans de la família du Merle i un altre de la d'Astin. Nicolas du Merle, ardiaca de Lisieux, germà o parent proper de Guy du Merle, bisbe d'aquesta vila del 1267 al 1285, aquesta ciutat va establir un obituari en aquesta catedral, que representava un terç del delme de Bellou, amb l'excepció d'una anualitat de 15 lliures establerta com a obituari per a Nicolas d'Astin, cavaller i germà de Foulques d'Astin, bisbe de Lisieux del 1250 al 1267. El 1469 una part del feu de Bellou estava en mans de Gervais Fourmentin i una altra de Guillaume Michel. La família Michel, també coneguda com a Le Michel, aviat va adquirir tot el senyoriu de Bellou. Va ser un membre d'aquesta família qui, al segle XVI, va fer construir-hi l'actual manoir (casa pairal), una de les estructures de fusta més importants de la regió. La façana nord, construïda amb pedra fins al primer pis, està flanquejada per dues torretes rodones. A poca distància hi ha un antic colomar d'aspecte pintoresc, coronat per espiga de ceràmica, sembla que aquesta mansió havia estat envoltada de fossats. La terra de Bellou va passar al segle passat de la família Le Michel a la de La Pallu. La marquesa de Mirville, nascuda de La Pallu, la va deixar a la seva filla, la senyora Hocquart. Philippe Le Michel, senyor de Bellou, i Philippe Hardy, senyor de Chanvallon, van demostrar la seva noblesa a Bellou en la cerca de 1666. Gabriel Le Michel, senyor de Hamel, i François Le Michel, menys afortunats, van ser condemnats pel senyor de Marle.^[6]

El comú de Bellou es va ampliar amb la fusió amb el veí comú de Bellouet per ordonnance del 14 d'abril del 1834. Depenent durant l'antic règim a França, de l'elecció de Lisieux, sergenterie d'Orbec: A mitjans s. XVIII aquesta localitat tenia 62 llars o 300 habitants, augmentant un segle més tard fins als 320, cal tenir en compte l'aportació poblacional de Bellouet, amb una població com a mínim igual a la del segle xviii. La despoblació rural és constant, però rarament arriba a aquesta proporció.^[6] L'església de Bellou, dedicada a la Mare de Déu és en gran part moderna, però en aquesta reconstrucció es va intentar imitar les parts antigues que suposadament es conservaven. Aquestes parts són les quatre crugies i l'absis recte del presbiteri, construït al segle XVI, amb murs de maçoneria flanquejats per contraforts de carreus poc profunds. A més, aquests murs van ser perforats el 1834 i el 1836 amb finestres amb llindes de maó; només una antiga obertura va escapar a aquesta restauració. A l'interior, s'ha conservat la volta de roure del presbiteri. El retaule de l'altar major té columnes retorçades envoltades de sarments. Les dues estàtues dels altars laterals, la Mare de Déu i Sant Llorenç, poden datar del segle XVI. La petita campana prové de l'abadia de Sainte-Barbe-en-Auge; la inscripció al voltant de la seva vora diu: [Au dessous sont les armoiries du monastère (lit. A sota hi ha l'escut d'armes del monestir).^[6]

Demografia

El 2007 la població de fet era de 152 persones. Hi havia 85 habitatges, 59 habitatges principals, 22 segones residències i 5 desocupats.^[7] Hi havia 60 famílies. La població ha evolucionat segons el següent gràfic:^[8]

Economia

El 2007 la població en edat de treballar era de 90 persones, 64 eren actives i 26 eren inactives. De les 64 persones actives 62 estaven ocupades (37 homes i 25 dones) i 2 estaven aturades (2 dones i 2 dones). De les 26 persones inactives 10 estaven jubilades, 5 estaven estudiant i 11 estaven classificades com a «altres inactius».^[9]

Activitats econòmiques

Dels 11 establiments que hi havia el 2007, 1 era d'una empresa extractiva, 2 d'empreses alimentàries, 1 d'una empresa de construcció, 1 d'una empresa d'informació i comunicació, 2 d'empreses financeres, 2 d'empreses de serveis i 2 d'empreses classificades com a «altres activitats de serveis».^[10]

L'any 2000 hi havia 10 explotacions agrícoles que conreaven un total de 680 hectàrees.^[11]