Carl Philipp Emanuel Bach
Carl Philipp Emanuel Bach (Weimar, 8 de març de 1714 - Hamburg, 14 de desembre de 1788) va ser un compositor alemany, el segon d'onze fills de Johann Sebastian Bach i Maria Bàrbara Bach. La seva producció s'inclou en l'estil galant i l'estil sensible, i parcialment també en el Classicisme, del que és considerat un dels precursors.[1]
Vida i obra
[modifica]Primers anys: 1714–1738
[modifica]C. P. E. Bach va néixer el 8 de març de 1714 a Weimar de Johann Sebastian Bach i la seva primera esposa, Maria Barbara.[2] Era el seu cinquè fill i el tercer noi.[1] El compositor Telemann en fou el padrí.[3]
Quan tenia deu anys va ingressar a l'Escola de Sant Tomàs de Leipzig,[2] que el seu pare dirigia com a Thomaskantor des de 1723.[1] Va ser un dels quatre fills de Bach que es van convertir en músics professionals; tots quatre van ser formats gairebé exclusivament pel pare. En una època de mecenatge aristocràtic, tant pare com fill sabien que una educació universitària ajudava a evitar que un músic professional fos tractat com un servent.
Carl, igual que els seus germans, va seguir estudis superiors de jurisprudència a la Universitat de Leipzig el 1731[2] i a la Frankfurt an der Oder el 1735.[1] El 1738, amb vint-i-quatre anys, va obtenir el títol però mai no va exercir el dret[1] i es va dedicar immediatament a la música.[4]
Anys de Berlín: 1738–1768
[modifica]
Pocs mesos després de graduar-se, amb una recomanació dels germans Graun (Johann Gottlieb i Carl Heinrich) i de Sylvius Leopold Weiss,[5] Bach va obtenir un càrrec a Berlín[2] al servei del príncep hereu Frederic de Prússia, el futur Frederic el Gran. En accedir al tron el 1740, Bach esdevingué membre de l’orquestra reial.[1]
En aquell moment ja era un dels principals intèrprets europeus d’instruments de teclat, i les seves composicions —datades des de 1731— incloïen una trentena de sonates i peces de concert per a clavicèmbal i clavicordi.[1] Durant aquesta etapa, Berlín era un ambient artístic molt ric, on Bach es relacionà amb nombrosos músics destacats, entre ells antics alumnes del seu pare, i amb figures literàries importants com Gotthold Ephraim Lessing, amb qui el compositor arribaria a tenir una estreta amistat.
A Berlín, Bach va continuar escrivint nombroses peces per a teclat sol, incloent-hi una sèrie de peces de caràcter, els anomenats «retrats berlinesos», entre els quals hi ha La Caroline. La seva reputació es consolidà amb els dos reculls de sonates que va publicar amb dedicatòries a Frederic el Gran (1742) i a Carles Eugeni de Württemberg (1744).[1] El 1746 fou promogut al càrrec de músic de cambra (Kammermusikus) i serví el rei al costat de col·legues com Carl Heinrich Graun, Johann Joachim Quantz i Franz Benda.[1]
El compositor que més va influir en la maduració estilística de Bach va ser, sens dubte, el seu pare. També va rebre inspiració creativa del seu padrí Georg Philipp Telemann, aleshores actiu a Hamburg, i de contemporanis com Georg Friedrich Händel, Carl Heinrich Graun, Haydn i, més tard, Mozart. L’interès de Bach per totes les arts el posà en contacte amb poetes, dramaturgs i filòsofs com Friedrich Gottlieb Klopstock, Moses Mendelssohn i Lessing. La seva pròpia obra, al seu torn, influí en compositors com Haydn, Mozart, Beethoven i Felix Mendelssohn.
Durant la seva residència a Berlín, Bach va compondre un Magnificat (1749), en què es perceben més traces de la influència del seu pare de l’habitual;[1] una cantata per a Pasqua (1756); diverses simfonies i obres concertants; almenys tres volums de cançons, inclosos els cèlebres Geistliche Oden und Lieder; i algunes cantates profanes i altres peces ocasionals.[1] Tanmateix, la seva principal activitat es concentrà en el teclat, per al qual va compondre en aquest període prop de dues-centes sonates i altres peces solistes, inclòs el recull Mit veränderten Reprisen (amb repeticions variades, 1760–1768).[1]
Durant la seva etapa a Berlín, Bach es va situar al primer pla de la música europea amb el tractat Versuch über die wahre Art das Clavier zu spielen (Assaig sobre la veritable manera de tocar els instruments de teclat), reconegut immediatament com una obra fonamental sobre la tècnica del teclat. «Tant Haydn com Beethoven en feien bandera».[6] Cap al 1780, el llibre ja anava per la tercera edició i va establir les bases dels mètodes de teclat de Clementi i Cramer.[1] L’assaig exposa la digitació per a cada acord i algunes seqüències d’acords, i les tècniques de Bach continuen emprant-se encara avui. La primera part inclou un capítol dedicat als diversos ornaments de l’època, com els trinats, grupets, mordents, etc. La segona part presenta les seves idees sobre l’art del baix xifrat i el contrapunt, a més de suggeriments d’interpretació i una breu secció sobre la improvisació, centrada principalment en la fantasia.
Bach utilitzava en les seves interpretacions instruments (clavicordi i fortepiano) construïts per Gottfried Silbermann,[7] aleshores un conegut constructor d’instruments de teclat.[8] En anys recents, un dels models de piano que tocava Bach, el Gottfried Silbermann de 1749, s’ha utilitzat com a model per fabricar còpies modernes de piano.[9]
Hamburg: 1768–1788
[modifica]El 1768,[1] després de llargues negociacions,[2] Bach va obtenir permís per deixar el seu càrrec i succeir el seu padrí Telemann com a director musical (Kapellmeister)[1] a Hamburg. En ser alliberat del servei a la cort, fou nomenat compositor de cort de la germana de Frederic, la princesa Anna Amalia. El títol era honorífic, però el seu mecenatge i interès pel gènere de l'oratori poden haver afavorit la creació de les ambicioses obres corals que seguiren.[10]
En el seu nou càrrec, Bach va dedicar més energia a la música eclesiàstica i coral. La feina exigia la producció constant de música per als oficis protestants a la Michaeliskirche (església de Sant Miquel) i en altres temples d’Hamburg. L’any següent va crear la seva obra més ambiciosa,[2] l’oratori Die Israeliten in der Wüste (Els israelites al desert), notable tant per la seva «gran bellesa» com per la semblança del seu pla amb l’Elies de Mendelssohn.[1]
Entre 1768 i 1788 va escriure vint-i-una versions de la Passió, i unes setanta cantates, lletanies, motets i altres peces litúrgiques.[1] El 1773 va redactar una autobiografia: fou un dels primers compositors a escriure un relat d’aquest tipus sobre la seva vida.[11]
A Hamburg també va presentar diverses obres de contemporanis, inclosos el seu pare, Telemann, Graun, Händel, Haydn, Mozart, Salieri i Johann David Holland (1746–1827).[12] La seva producció coral assolí el punt culminant en dues obres: el doble cor Heilig (Sant) de 1776, posada en música del cant dels serafins de l’escena del tron al llibre d’Isaïes, i l’oratori Die Auferstehung und Himmelfahrt Jesu (La resurrecció i ascensió de Jesús) (1774–1782), basat en una harmonització evangèlica poètica del poeta Karl Wilhelm Ramler. L’àmplia admiració per Auferstehung va donar lloc a tres interpretacions a Viena el 1788 patrocinades pel baró Gottfried van Swieten i dirigides per Mozart.[13]
Bach es va casar amb Johanna Maria Dannemann (1724–1795) el 1744. Només tres dels seus fills arribaren a l’edat adulta: Johann Adam (1745–1789), Anna Carolina Philippina (1747–1804) i Johann Sebastian «el Jove» (1748–1778). Cap d’ells no es va dedicar a la música, i Johann Sebastian, pintor prometedor, va morir a vint-i-nou anys durant un viatge a Itàlia el 1778.[14]
Emanuel Bach va morir a Hamburg el 14 de desembre de 1788.[1] Va ser enterrat a la Michaeliskirche d’Hamburg.
Obra i estil musical
[modifica]Al llarg de la segona meitat del segle xviii, la reputació de C.P.E. Bach va ser molt gran. Mozart, que també tenia una estreta relació amb Johann Christian Bach, va dir de Carl Philipp, "Ell és el pare, nosaltres els fills." La millor part de l'educació de Haydn va consistir en l'estudi de l'obra de C.P.E. Bach. Beethoven va expressar pel seu geni la més cordial admiració i estima. Va atènyer aquesta consideració amb les sonates per a clavicèmbal, que van marcar època en l'evolució de les formes musicals. Amb un estil lúcid i una expressió tendra i delicada, són encara més notables per la llibertat i varietat del seu disseny estructural; trenquen amb la rigidesa de l'escola italiana, i van més enllà del que els compositors de l'escola vienesa havien assolit.
La seua obra, sempre plena d'invenció, potser es mou en un rang emocional una mica estret, però no és menys sincera en el seu pensament que polida i afortunada en el seu fraseig. Probablement va ser el primer compositor de certa categoria que va fer un ús lliure del color harmònic des de l'època de Lassus, Monteverdi, i Gesualdo, i per aquest motiu ha de ser considerats entre els més importants precursors del Classicisme vienès.
La seua música va caure en l'oblit durant el segle xix. El mateix Robert Schumann opinava que, tot i ser un compositor creatiu, se situava a molta distància de son pare. En contrast, Johannes Brahms va mantenir una elevada opinió d'Emanuel Bach, i va editar molta de la seua música. Avui dia, els estudiants interpreten sovint les Sonaten für Kenner und Liebhaber. També s'interpreten els seus oratoris Die Israeliten in der Wüste i Die Auferstehung und Himmelfahrt Jesu, i alguns concerts per a clavicèmbal, com el concert en sol major (Wq. 3) i el concert en re major (Wq. 11). El seu concert per a flauta en re menor (Wq. 22), amb el seu singular i mel·liflu primer moviment, ha estat interpretat pels més grans flautistes arreu del món, incloent-hi Jean-Pierre Rampal.
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 Hadow, William Henry Hadow. «Bach, Karl Philipp Emanuel». 1911 Encyclopædia Britannica, Volume 3, 1911. [Consulta: 15 febrer 2026].
- 1 2 3 4 5 6 Baynes, T.S. «Bach, Karl Philipp Emmanuel». Encyclopædia Britannica, Ninth Edition, Volume III, 1878. [Consulta: 15 febrer 2026].
- ↑ Exner, Ellen «Generationen: Georg Philipp Telemann und Carl Philipp Emanuel Bach: Impulse – Transformationen – Kontraste Magdeburg, 17–18 March 2014». Eighteenth-Century Music. Oxford University Press, vol. 12, 1, 3-2015, p. 122–125. DOI: 10.1017/S1478570614000529. ISSN: 1478-5706.
- ↑ Thompson, 1998, p. 32.
- ↑ Percy M. Young, The Bachs, 1500–1850, p. 167
- ↑ Dammann, Guy «CPE Bach: like father, like son». , 24-02-2011.
- ↑ Spányi, Miklós. C. P. E. Bach. London and New York: Routledge, 2016, p. 495. ISBN 978-1-4724-4337-3.
- ↑ Kipnis, Igor. The Harpsichord and Clavichord: An Encyclopedia (en anglès). Routledge, 2013-04-15. ISBN 978-1-135-94978-5.
- ↑ «Malcolm Bilson: The Pattern-Prelude Tradition of J. S. Bach and the Silbermann Piano as Precursors to Beethoven's Moonlight – Cornell Center for Historical Keyboards» (en anglès). [Consulta: 24 juny 2021].
- ↑ Thompson, 1998, p. 30, 56.
- ↑ Music: The Definitive Visual History. London: Dorling Kindersley Limited, 2022. ISBN 978-0-241-55902-4. OCLC 1314382566.
- ↑ Thompson, 1998, p. 37.
- ↑ Thompson, 1998, p. 47–48.
- ↑ Thompson, 1998, p. 98.
Bibliografia
[modifica]- Thompson, Alton. Formal Coherence in Emanuel Bach's Auferstehung. Peabody Institute of Johns Hopkins University, 1998.
Vegeu també
[modifica]
