Catedral de Sant Jordi (Modica)
 | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| |||||
| Dades | |||||
| Tipus | Catedral  | ||||
| Arquitecte | Rosario Gagliardi | ||||
| Dedicat a | Sant Jordi | ||||
| Característiques | |||||
| Estil arquitectònic | arquitectura barroca | ||||
| Ubicació geogràfica | |||||
| Entitat territorial administrativa | Modica (Sicília) | ||||
| |||||
| Lloc component de Patrimoni de la Humanitat | |||||
| Data | 2002 (26a Sessió) | ||||
| Patrimoni monumental d'Itàlia | |||||
| Activitat | |||||
| Diòcesi | bisbat de Noto | ||||
| Religió | catolicisme | ||||
La catedral de Sant Jordi (en italià, Duomo di San Giorgio) és un temple barroc situada a la ciutat de Mòdica, a Sicília (Itàlia). És un dels edificis religiosos més destacats del barroc sicilià i constitueix la principal església de la ciutat baixa.
Construïda i reconstruïda entre els segles XVIII i XIX després dels terratrèmols que afectaren la regió, destaca per la seva imponent façana, l’escalinata monumental i la seva gran cúpula. L’edifici està dedicat a Sant Jordi, patró de la ciutat, i forma part del conjunt de ciutats del sud-est de Sicília declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO pel seu art barroc tardà.[1] Sovint s'indica i es presenta com un monument simbòlic del barroc sicilià, del qual representa l'arquitectura més escenogràfica i monumental. L'historiador de l'art Maurizio Fagiolo dell'Arco va declarar que aquesta església «potser s'hauria d'incloure entre les set meravelles del món barroc».
L'edifici és el resultat final de la reconstrucció dels segles XVII/XVIII, que va tenir lloc després dels desastrosos terratrèmols que van afectar Modica el 1542, 1613 i el de 1693 (el més greu, vegeu Terratrèmol de la Val di Noto).
Història
[modifica]El primer document oficial que certifica la presència d'una església dedicada a Sant Jordi a la ciutat de Modica és una butlla papal de 1150, emesa pel papa Eugeni III, que va col·locar l'Ecclesia S. Giorgi de Mohac, juntament amb l'església germana dedicada a San Giovanni Evangelista ja present a la part alta de la ciutat, sota la tutela de l'abadia de l'orde benedictí de Mileto. Però el més probable és que la seva primera construcció fos realitzada directament pel comte Roger d'Altavilla, a partir de la conquesta normanda de Sicília, cap al 1090.[2]
San Giorgio va ser elevada a la dignitat de col·legiata mitjançant una butlla papal d'Urbà VIII el 6 de novembre de 1630.[3]
El 25 de març de 1643, s'hi posa la primera pedra.[2] L'estructura del segle XVII havia estat dissenyada per l'arquitecte frare Marcello de Palerm, dels Frares Menors Reformats de l'Estricta Observança de Modica. El mestre d'obres o capomaestro della fabbrica di S. Giorgio, posteriorment ascendit el 1649 a mestre capomaestro incegniero della città di Modica, era Carlo D'Amico, també originari de Palerm.
Els estudis atribueixen el disseny de la façana a Rosario Gagliardi, un dels arquitectes més vàlids de l'Europa del segle XVIII, per al projecte inicial. Posteriorment, Francesco Paolo Labisi, de Noto, a partir de 1761 (per a la construcció del tercer ordre), i finalment Carmelo Cultraro per a la coronació del tercer ordre amb la construcció d’una agulla, entre 1841 i 1842. Gagliardi i Làbisi, tot i actuar en un àmbit purament sicilià, eren professionals bons coneixedors de l’estil barroc i tardobarroc italià i europeu de l’època. Aquesta façana es va convertir en el model per a edificis posteriors com la Catedral de Dresden, completada el 1753 segons el projecte de l’italià Gaetano Chiaveri.
Les obres de reestructuració i remodelació del primer ordre de la façana del segle XVII, que havia resistit les fortes sacsejades del terratrèmol de 1693, utilitzant el mètode de juxtaposició (giustapposizione), és a dir, enderrocant petites porcions per reconstruir-les a sobre, van començar el 1702 i es van completar el 1738, mantenint l'estil antic. Les ofrenes per a la restauració o la remodelació des de zero van ser considerables per part dels fidels de Modica, a les quals es va afegir una gran contribució del Municipi i la donació del rei Felip IV.[4] Aquest monarca va renunciar a favor de l'església a la contribució anual que el comtat pagava al Patrimoni Reial; en pocs mesos es van recaptar 5.350 unces, equivalents a diversos milions d'euros actuals. De la façana anterior al terratrèmol, la construïda segons el model de frare Marcello, només va resultar danyat un arc d'una porta, reconstruït entre 1702 i 1704 d'acord amb el pla antic, amb un cost de només 300 unces, incloent-hi la reconstrucció d'un tros de la teulada de la nau central i el campanar. El lliurament de les obres es va celebrar solemnement el 9 de febrer de 1738 amb una processó en presència de totes les autoritats religioses —presidida pel bisbe de Siracusa, monsenyor Matteo Trigona—, civils i militars de l'època. Posteriorment hi ha una llarga pausa fins el 1760.
El primer i segon ordre de la façana, doncs, ja estaven complets el 1760; any en què Làbisi va rebre l'encàrrec de realitzar el tercer ordre, previst pel mateix projecte, mantenint una uniformitat estilística, malgrat l'atrevit pla d'aixecar una façana en forma de torre. L'obra de Labisi va ser extremadament important, ja que l'arquitecte de Noto va aconseguir realitzar el tercer ordre d'una manera perfectament fidel a la resta de la façana. El tercer ordre es va completar el 1780, i el 1777 es van col·locar les campanes més grans a la cel·la adequada i el rellotge mecànic en el seu quadrant .
La renovació de la façana de la catedral en un nou estil, 78 anys després de l'inici de les obres, estava gairebé completa, però encara faltava el coronament del tercer nivell i l'agulla final amb la creu. Això va ser dut a terme, amb un projecte propi per Carmelo Cultraro de Ragusa, ajudat pels mestres d'obres Primo Muccio i Gaudenzio Lauretta, del 1841 fins al 1842.
El 1841 el "capo maestro di fabbrica" Carmelo Cultraro va rebre l'encàrrec de construir, en el termini d'un any i cinc mesos, una agulla sobre la qual col·locar la creu de ferro, completant així el projecte original per a l'església: " els esmentats Cultraro, Muccio i Lauretta, en virtut d'aquesta escriptura autèntica, prometen i es comprometen a completar el tercer nivell i a construir el quart, cinquè i sisè nivell amb totes les estructures necessàries per a l'obra esmentada, ben cimentades amb bona barreja, la majoria de les quals han d'estar revestides amb peces de pedra calcària tova." L'encàrrec extremadament detallat a Cultraro enumera detalladament les escultures, formes, frisos i decoracions que s'afegiran a la cúspide de l'església. El 1842, aquest projecte també estava completament acabat, com ho testifica una placa de pedra col·locada en el coronament del tercer nivell.
Extern
[modifica]
La imponent façana de la torre, que s'eleva fins a una alçada total de 62 metres, es va començar a construir el 1702 i es va completar, amb el coronament final i la col·locació de la creu de ferro a l'agulla, el 1842.
La façana —amb sorprenents similituds amb la Katholische Hofkirche contemporània de Dresden es va crear modificant, potser fins i tot enderrocant parcialment, la façana preexistent del segle XVII. No en tenim documents ni dibuixos, però va resistir la força del terratrèmol. Per altra banda, els serveis litúrgics de la catedral mai es van suspendre, excepte uns mesos després del devastador terratrèmol de 1693, que va provocar l'esfondrament de les teulades. Un cop van ser restaurades les teulades, l'església ja exercia les seves funcions el 1696 durant la visita pastoral del bisbe de Siracusa.
La cúpula s'eleva a una altura de 36 metres. Una espectacular escala de 181 esglaons, dissenyada per a la secció superior del carrer pel jesuïta Francesco Di Marco el 1814 i completada el 1818, condueix als cinc portals del temple, que actuen com a preludi de les cinc naus internes de l'església. El temple té una planta basilical en forma de creu llatina i hi ha tres absis després del transsepte. La part de l'escalinata sota el Corso San Giorgio va ser dissenyada el 1874 per l'arquitecte Alessandro Cappellani Judica i completada el 1880. La perspectiva frontal de tot el conjunt s'enriqueix amb un jardí penjant de diversos nivells, conegut com l'Orto del Piombo, flanquejat per l'escalinata monumental, i crea un escenografia que recorda la Trinità dei Monti de Roma.
Interior
[modifica]_08_12_2019_23.jpg)
L'interior de l'església està dividit en cinc naus amb 22 columnes i pilars coronats per capitells corintis. A la contrafaçana (controfacciata), sobre l'arc que inclou el portal principal, un escut d'armes amb cartel·la, àguila, escut, armes i estendard croat reprodueix l'armadura del comte Roger d'Altavilla,".
Està dedicat als màrtirs Sant Jordi i Sant Hipòlit. Entre les naus es pot admirar un grandiós orgue amb quatre teclats, vuitanta registres i tres mil tubs, completament funcional, construït entre 1885 i 1888 pel bergamasc Casimiro Allieri; un quadre de l'escola toscana, L'Assumpció, del tardomanierista florentí Filippo Paladini (1610); una deliciosa pintura naïf sobre fusta, La Nativitat, del pintor milanès Carlo Cane (1615-1688), de la segona meitat del segle XVII; el llenç de 1671 El martiri de sant Hipòlit, signat pel poc conegut Cicalesius; i una estàtua de marbre d'escola gaginiana, la Mare de Déu de la Neu, del taller palermità de Bartolomeo Berrettaro i Giuliano Mancino, de 1511.[5] Sobre l'altar al fons d'una de les dues naus de la dreta es troba l'Arca Sagrada, anomenada Santa Cassa, una obra d'argent amb incrustacions construïda a Venècia al segle XIV i donada a l'església pels comtes mecenes de la dinastia dels Chiaramonte.
El rellotge de sol
[modifica]
_08_12_2019_33.jpg)
Al terra, davant de l'altar major, el matemàtic Armando Perini va dissenyar el 1895 un rellotge de sol analemàticon el raig de sol, que entra pel forat del gnòmon situat a la part superior dreta, al migdia, marca el migdia local al rellotge de sol. A l'extrem esquerre del rellotge de sol, una pedra inscrita al terra conté les coordenades geogràfiques de l'església i, per tant, de la ciutat de Modica.
El políptic de Bernardino Nigro
[modifica]Una menció a part mereix el grandiós políptic (1573) darrere l'altar major, compost per 10 panells inserits en un marc elaborat. Fins als anys setanta del segle passat es creia que foren pintats per Girolamo Alibrandi de Messina el 1513, i on es representen escenes de la Sagrada Família i la vida de Jesús.
El panell central del primer nivell representa el Naixement, un misteri joiós delimitat per dos panells amb les iconografies de Sant Jordi vencent el Drac i Sant Martí dividint el seu mantell amb Jesús que se li apareix amb la forma d'un pobre captaire.En el segon nivell es reprodueixen la Circumcisió, la Presentació al Temple i el Troballa de Jesús al Temple o Disputa amb els Doctors de la Llei amb referència als misteris goigosos.En el tercer nivell - registre superior - es representen la Pentecosta o Davallament de l'Esperit Sant al Cenacle, la Resurrecció i l'Ascensió, tres dels cinc misteris gloriosos.La monumental exposició acaba amb la lluneta amb la representació del Pare Etern en l'acte de beneir, delimitada per pinacles que culminen amb les representacions d'àngels agenollats en actitud d'oració i adoració.
La datació i l'autor del políptic, disputats per la difícil lectura del tercer número sota el ventre del cavall de Sant Martí, semblaven ser corroborats pel fet que Girolamo Alibrandi, a més de ser contemporani i conciutadà, també era cunyat de Giovanni Resaliba de Messina, l'hàbil tallador i daurador dels marcs i de tota la tribuna que conté els 10 retaules que formen el políptic. L'historiador de l'art Gioacchino Di Marzo (1839-1916) no va tenir cap dubte que l'autor del políptic de Sant Jordi era Girolamo Alibrandi (1470-1524, conegut com el " Rafael de Sicília "), qui va adduir com a prova, a més de la datació, també l'afinitat d'estil que la Presentació de Jesús al Temple (una de les deu taules de Modica) presenta amb la famosa pintura de la Presentació al Temple executada el 1519 per Alibrandi per a la Companyia de Candelora a Messina, exposada al Museu Nacional de la mateixa ciutat. A més, la hipòtesi que una obra mestra pictòrica com aquesta es pogués atribuir al pintor manierista Bernardino Nigro (1538-1590) o a Niger [el seu naixement a Modica no és cert, segons va informar Biancavilla (CT) de Di Marzo, mentre que el matrimoni celebrat entre M. (aestro) Bernardino Nigro i Agata Scolaro l'1 d'octubre de 1573 a l'església de San Giorgio de Modica sí que és cert, com alguns van fer llegint la data indicada en un petit requadre blanc sota el ventre del cavall com a 1573, es va tornar dubtosa per l'edat de 15 anys si es prenia com a vàlid l'any oficial de naixement, 1558 que Nigro hauria tingut en completar un políptic tan grandiós.
Va ser decisiu pel professor Librando l'obra a Nigro de l'any 1980, quan va publicar un assaig, on s'informa d'una "Cançó " del pintor siracusà Girolamo Gomes, contemporani de Nigro, titulada: " Canzuni di / Gilormu Comes / in laudi / di Binnardinu Moturi / di Binnardinu Lu Nigru / à Piendut Moturi, a pinci i Sancti / à Piñardinu. Giorgi, ed' un San Martinu... ". Per concloure la controvèrsia sobre l'autor del políptic, cal destacar el descobriment molt recent, en un volum notarial conservat a l'Arxiu Estatal de Modica, del contracte molt detallat , amb el qual els procuradors de l'església de San Giorgio van encarregar l'obra a Nigro. Aquest document porta data del 26 de setembre de 1566, pel preu establert en el moment del lliurament de 220 unces. La data d'aquest encàrrec elimina la possibilitat que l'any de naixement del pintor fos el 1558, fent que la presumpta data de 1538 sigui gairebé segura.
Orgue de tubs
[modifica]
L'Orgue Massimo de San Giorgio de la catedral de San Giorgio és un dels exemples més originals de finals del segle XIX. El seu creador, Casimiro Allieri va treballar-hi incansablement entre 1886 i 1888 per crear un instrument que representés el cim de la construcció d'orgues italiana de l'època i tingués en compte les innovacions desenvolupades fora d'Itàlia.
Festes religioses
[modifica]El 23 d'abril es celebra la "Festa de Sant Jordi". A la catedral se celebra el diumenge següent al 23 d'abril.[6][7]
Referències
[modifica]- ↑ Pitrè, 1900.
- 1 2 Pitrè, 1900, p. 310.
- ↑ Carrafa, 1869, p. 71.
- ↑ Carrafa, 1869, p. 108.
- ↑ Belgiorno, 1955, p. 89-91.
- ↑ Carrafa, 1869, p. 70.
- ↑ Pitrè, 1990, p. XLIII.
Bibliografia
[modifica]- Belgiorno, Franco Libero. Modica e le sue chiese dalle origini del Cristianesimo ad oggi (en italià). G. Poidomani, 1955.
- Carrafa, Placido. Prospetto corografico istorico di Modica di Placido Carrafa (en italià). Volume I. Tipografia di Mario La Porta, 1869.
- di Marzo, Gioacchino. I Gagini e la scultura in Sicilia nei secoli XV e XVI; memorie storiche e documenti (en italià). Volume I e II. Stamperia del Giornale di Sicilia, 1880.
- Pitrè, Giuseppe. Feste patronali in Sicilia (en italià). Volume unico. Carlo Clausen, 1900.
Vegeu també
[modifica]
