Conferència de Pau de Madrid
| |||
| Tipus | conferència de pau  | ||
|---|---|---|---|
| Epònim | Madrid | ||
| Interval de temps | 30 octubre - 1r novembre 1991 | ||
| Lloc | Saló de Columnes del Palau Reial de Madrid (Comunitat de Madrid) | ||
| Estat | Espanya | ||
La Conferència de Pau de Madrid de 1991 va ser una cimera internacional celebrada a la capital d'Espanya amb l'objectiu d'impulsar un procés de pau al Pròxim Orient entre Israel i els països àrabs. Patrocinada conjuntament pels Estats Units i la Unió Soviètica, la trobada va sorgir en un context de reconfiguració geopolítica després de la fi de la Guerra Freda, quan les dues superpotències, que fins aleshores havien donat suport a bàndols oposats en el conflicte àrabo-israelià, van intentar establir un nou marc de cooperació i estabilitat internacional.
En l'esdeveniment van participar delegacions d'Israel, el Líban, Síria, Egipte i Jordània-Palestina. Tot i que la conferència no es va cloure amb cap resolució de pau signada per les parts, va esdevenir l'avantsala dels exitosos Acords d'Oslo de 1993.
Nou escenari al Pròxim Orient
[modifica]La Conferència de Madrid va ser possible gràcies a la conjunció de diversos canvis en el si del moviment nacional palestí, en l'equilibri geopolític mundial i en la política israeliana.[1]
Declaració d'independència de Palestina
[modifica]El 31 de juliol de 1988, el rei Hussein de Jordània anuncia la renúncia a la sobirania sobre Cisjordània. Aquest fet deixa en mans de Iàssir Arafat i l'OAP el futur d'aquell territori ocupat. El 15 de novembre d'aquell any, a Alger, el 19è Consell Nacional Palestí proclama la independència de Palestina. El fet que aquesta declaració es basi en la resolució 181 de les Nacions Unides de 1947, així com la referència d'Arafat a la resolució 242 un mes més tard a Ginebra, fan que la declaració d'independència sigui considerada com a reconeixement implícit per part de l'OAP de l'existència de l'Estat d'Israel. Addicionalment, el Consell Nacional Palestí a Alger també reitera «el refús de qualsevol forma de terrorisme». Tot plegat, és considerat un gir copernicà en el si del moviment nacionalista palestí, un gir que obre el camí a possibles negociacions de pau.[2][3][4]
El «nou ordre mundial»
[modifica]D'una banda, la caiguda del mur de Berlín i la fi de la Guerra Freda va suposar que països com Síria, l'Iraq, Líbia i l'OAP perdessin el suport soviètic (militar i polític) a les seves polítiques antiisraelianes.[1] D'altra, la victòria de la coalició estatunidenca en la guerra del Golf contra l'Iraq i l'alliberament de Kuwait, va consolidar l'hegemonia dels Estats Units a la regió. L'interès estatunidenc d'aconseguir la pau es va unir al del públic israelià que, tot i afectat per la Primera Intifada, estava disposat a reprendre el diàleg sense ignorar a l'OAP.[1] Aquest «nou ordre mundial» hegemonitzat pels nord-americans va permetre el president Bush i el seu secretari d'estat, James Baker, d'organitzar una cimera internacional per al procés de pau. Els Estats Units va assumir el control polític de l'esdeveniment, deixant els països europeus a càrrec del suport econòmic.[1][5]
Els interessos d'Israel
[modifica]Després de la guerra del Golf, tot i que la imatge d'Israel surt millorada (no ha respost a l'atac de Saddam), ha perdut valor com a gran aliat de Washington a la regió. Al mateix temps, el govern hebreu necessita imperiosament el suport financer nord-americà per a l'absorció de la nova onada d'immigrants provinent de l'URSS. Aquests dos fets proporcionen a la diplomàcia estatunidenca una gran capacitat de pressió sobre Israel perquè s'hi avingui a cercar una solució definitiva al conflicte.[4]
Desenvolupament de la Conferència
[modifica]La Conferència de pau va tenir lloc en el Palau Real de Madrid del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1991. Van assistir les delegacions d'Israel, Síria, el Líban, Egipte i una de conjunta jordano-palestina. Aquesta darrera delegació no va incloure membres oficials de l'OAP.[1] De fet, la participació formal de l'OAP en la conferència va estar vetada pel govern israelià, atès que Iàssir Arafat es va posicionar clarament a favor de Saddam durant la guerra del Golf.[4] No obstant això, Arafat va estar en contacte constant amb els representants palestins des de Tunísia i alguns representant de l'OAP va acudir a Madrid per seguir els esdeveniments i fer declaracions als mitjans. Els delegats de la part palestina van ser Faisal Huseini, cap de la delegació i vetat per Israel; Nabil Shaath, conseller d'Arafat; Akram Haniyeh, resident als territoris ocupats i Mahmud Darwish, poeta i símbol de la resistència palestina.[6]
Assistents
[modifica]| País | Representants | Funció |
|---|---|---|
| Espanya | Felipe González, president
Francisco Fernández Ordóñez, ministre d'Exteriors |
Amfitrió |
| Estats Units | George Bush, president
James Baker, secretari d'Estat |
Patrocinador |
| Unió de Repúblicas Socialistes Sovietiques | Mijail Gorbachov, president
Boris Pankin, ministre d'Exteriors |
Patrocinador |
| Israel | Isaac Shamir, primer ministre | Negociador |
| Palestina | Haidar Abdel Shafi, cap de la delegació | Negociador |
| Jordània | Kamel Abu Jaber, ministre d'Exteriors | Negociador |
| Egipte | Amr Musa, ministre d'Exteriors | Negociador |
| Líban | Faris Buiez, ministre d'Exteriors | Negociador |
| Síria | Faruk al-Charaa, ministre d'Exteriores | Negociador |
| Comunitat Europea | Hans van der Broek, ministre d'Exteriors de Països Baixos
Abel Matutes, comisari de Pròxim Orient |
Observador |
Jornades
[modifica]Dimecres 30 d'octubre de 1991
[modifica]Abans de la inauguració de l'esdeveniment, el president Bush va entrevistar-s'hi amb el primer ministre Shamir i després va rebre a les delegacions dels països àrabs. A les 10.30, es va iniciar la Conferència amb el discurs de benvinguda del president espanyol Felipe González. Després, van intervenir els líders de les dues potències patrocinadores: George H. Bush i Mikhaïl Gorbatxov, i es va donar per conclosa la sessió del matí. A la tarda van tenir lloc altres dues intervencions, la del representant de la Comunitat Europea, van der Broek, i la del líder de la delegació egípcia, Amr Musa.[7]
El mateix dia, Bush i Gorbatxov se'n van anar de Madrid i van quedar representats, respectivament, pel secretari d'Estat i el ministre d'Exteriors. A les cinc de la tarda, Amr Musa es va entrevistar amb Shamir a l'hotel en el qual s'allotjava l'israelià.[7]
Dijous 31 d'octubre de 1991
[modifica]En aquesta jornada, el primer torn de paraula per a Baker que va agrair al govern espanyol l'organització. Després li va correspondre el torn al premier israelià Shamir i, tot seguit, a la delegació jordano-palestina. Aquesta va tenir un temps doble per a intervenir (tot i que Israel s'havia negat d'inici perquè suposava de facto reconèixer Palestina com un país més). D'aquesta forma, al matí va intervenir el jordà Abu Jaber i a la tarda va obrir la sessió el palestí Abdel Chafi. Després d'ells, Faris Bueiz com a portaveu del Líban, i Faruk al-Charaa representant a Síria. El libanès va aprofitar la seva intervenció per a demanar a Israel la retirada de les seves tropes de territori libanès. Clausurada la segona jornada, els protagonistes van concedir rodes de premsa als milers de periodistes que cobrien l'esdeveniment des de la sala de premsa instal·lada el Palau de Cristall.[8]
Divendres 1 de novembre de 1991
[modifica]L'obertura de l'última jornada va ser a càrrec d'en Shamir, després de la qual va abandonar la sessió per a tornar al seu país a temps de celebrar el sabbat. Abans de volar a Tel-Aviv va declarar: “No han estat enderrocades les barreres en la Conferència de Madrid”. Tot seguit, es van succeir les intervencions finals de les delegacions àrabs. Abu Jaber (Jordània) va declarar que “Israel pot tenir la terra o la pau, però no ambdues coses”. Els palestins, per la seva banda, van proposar la tutela de l'ONU sobre els territoris ocupats. El ministre d'Exteriors libanès va afirmar que Israel no ha donat mostres de bona voluntat per a aconseguir la pau. Síria va acusar Shamir d'haver mentit, i va criticar que hagués abandonat la sessió, cosa que demostrava que no es prenia el procés de pau seriosament. Més conciliador, Amr Musa va mostrar la disposició d'Egipte per mediar en les negociacions de pau. Abans d'acabar la sessió, va esdevenir una discussió sobre la continuïtat de la negociació, la possibilitat d'una «segona fase» de la Conferència. L'estatunidenc Baker va oferir Washington com a seu si no s'acordava una ciutat del Pròxim Orient, com havien proposat els israelians. Després de la clausura per part d'en Baker, va tenir lloc la inesperada intervenció del sirià al-Charaa per tal de puntualitzar que la Conferència quedava tancada i que no es tornaria a obrir fins que hi hagués consens per a fer-ho.[9]
Negociacions bilaterals
[modifica]Després de 48 hores de discussions s'arribà a un acord que va satisfer les diferents delegacions per tal d'encetar negociacions bilaterals a partir del 3 de novembre. Addicionalment, va haver-hi cinc rondes de diàlegs bilaterals a Washington. Tot i això, ni la Conferència de Madrid ni les posteriors reunions en la capital estatunidenca van aconseguir cap avenç substantiu en el procés de pau.[10][1]
Acords i compromisos
[modifica]Tot i que no s'arribés a cap acord concret, la Conferència de Madrid va ser la primera iniciativa de pau per al Pròxim Orient que va prosperar. La implicació dels Estats Units i l'URSS, a més de la diplomàcia espanyola, van ser determinants per a aconseguir-ho.[10]
Durant les negociacions bilaterals, la delegació jordano-palestina es va dividir en dues i els palestins van passar a estar plenament coordinats i dirigits per l'OAP. Això va ser un antecedent decisiu perquè els israelians comencessin a negociar directament amb la central palestina. Aquest fet es va produir quan, vist el poc èxit de les converses bilaterals a Washington, es va obrir un canal secret de negociacions a Oslo en el qual membres del govern israelià van negociar directament amb representants de l'OAP. Al capdavall, el procés de pau iniciat a Madrid va obrir camí als Acords d'Oslo de 1993, entre Israel i Palestina, i a l'Acord de Pau entre Israel i Jordània en 1995.[1][10]
Una altra de les conseqüències de la Conferència va ser l'augment de fons destinats a projectes de cooperació i a diferents ONG a Cisjordània i Gaza. En aquest mateix any 1991, Espanya havia ingressat en el Comitè d'Ajuda al Desenvolupament de l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics). Des de llavors, els Territoris Palestins, juntament amb Amèrica Llatina i el Magreb, són una de les àrees del món prioritàries en les accions de cooperació internacional.[5]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 Podeh, E. «The Madrid Conference and the Oslo Agreements». A: Chances for Peace: Missed Opportunities in the Arab-Israeli Conflict (en inglés). University of Texas Press, 2015, p. 208-234.
- ↑ «Couverture fascicule La proclamation de l'Etat palestinien». Annuaire Français de Droit International, 34, 1988, p. 37-62. ISSN: 2105-2948 [Consulta: 23 novembre 2024].
- ↑ «Yasser Arafat: Clarifies Statement on Satisfying U.S. Conditions for Dialogue (December 14, 1988)» (en inglés). Jewish Virtual Library, 14 diciembre 1988. [Consulta: 23 novembre 2024].
- 1 2 3 Culla, Joan B. Israel, el somni i la tragèdia. 2004. Barcelona: Edicions La Campana. ISBN 84-95616-54-8.
- 1 2 Córdoba Hernández, A. «España, Israel y Palestina: pasado y presente de sus relaciones diplomáticas». UNED: Departamento de Historia Social y del Pensamiento Político Historia y Política, 26, 2011, p. 291-323.
- ↑ Pastrano, F. «Conferencia de Paz en Madrid. Actualidad política.». ABC [Madrid], 30-10-1991, p. 27.
- 1 2 Redacción ABC «Conferencia de Paz en Madrid. Agenda.». , 31-10-1991, p. 28.
- ↑ Redacción ABC «Conferencia de Paz en Madrid. Agenda.». , 01-11-1991, p. 22.
- ↑ Redacción ABC «Conferencia de Paz en Madrid. Agenda.». , 02-11-1991, p. 22.
- 1 2 3 Moratinos, M.A.; León. «España y el proceso de paz en Oriente Próximo en el periodo 1975-1995». A: España y la cuestión palestina. Madrid: Libros de la catarata, 2003, p. 105-124.
Bibliografia
[modifica]- Córdoba Hernández, A. (2011) «Espanya, Israel i Palestina: passat i present de les seves relacions diplomàtiques». UNED: Departament d'Història Social i del Pensament Polític Història i Política, 26, pàg. 291-323.
- Moratinos, M.A. i León, B. (2003). Espanya i el procés de pau a Pròxim Orient en el període 1975-1995. En: Espanya i la qüestió palestina, pàg. 105-124. Madrid:Llibres de la cataracta.
- Podeh, E. (2015). The Madrid Conference and the Oslo Agreements. En: Chances for Peace: Missed Opportunities in the Arab-Israeli Conflict, pàg. 208-234. University of Texas Press.
