Vés al contingut

Art ambiental

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Environment)
Per a altres significats, vegeu «Art ecològic».
Edith Meusnier, Artefact, Bois de Belle Rivière, Québec, 2010

L'art ambiental és un conjunt de pràctiques artístiques que inclou tant aproximacions històriques a la natura en l'art com formes més recents d'obres ecològiques i amb motivació política.[1][2][3] L'art ambiental ha evolucionat des de preocupacions formals, com ara els moviments que utilitzen la terra com a material escultòric, cap a una relació més profunda amb sistemes, processos i fenòmens vinculats a preocupacions socials.[4] Els enfocaments socials i ecològics integrats es van desenvolupar a mesura que, durant la dècada de 1990, emergia una posició ètica i restauradora.[5] L'art ambiental ha esdevingut un eix d'exposicions arreu del món a mesura que els aspectes socials i culturals del canvi climàtic han passat al primer pla.

El terme «art ambiental» sovint inclou preocupacions «ecològiques», però no s'hi limita.[6] Principalment celebra la relació de l'artista amb la natura mitjançant materials naturals.[1][2] El concepte s'entén millor en relació amb l'art de la terra històric i amb el camp en evolució de l'art ecològic. És un àmbit interdisciplinari, ja que els artistes ambientals incorporen idees de la ciència i la filosofia. La pràctica comprèn mitjans tradicionals, nous mitjans i formes crítiques de producció social. L'obra abraça una gran varietat de condicions paisatgístiques i ambientals, des de l'àmbit rural fins al suburbà i l'urbà, així com els espais industrials urbans i rurals.

Història

[modifica]

Origen

[modifica]
Claude Monet, Waterloo Bridge, London

Es pot considerar que l'art ambiental va començar amb les pintures rupestres paleolítiques. Encara que no s'han trobat pintures de paisatge d'aquell període, les pintures rupestres representaven altres aspectes de la natura importants per als primers humans, com ara animals i figures humanes. «Són observacions prehistòriques de la natura. D'una manera o altra, durant segles la natura va continuar sent el tema preferent de l'art creatiu».[7] Exemples més moderns d'art ambiental provenen de la pintura i la representació del paisatge. Quan els artistes pintaven a l'aire lliure, desenvolupaven una connexió profunda amb l'entorn i amb el temps atmosfèric, i incorporaven aquestes observacions acurades. Les pintures del cel de John Constable «representen el cel en la natura de la manera més fidel».[8] La sèrie de Claude Monet sobre el Palau de Westminster també exemplifica la connexió de l'artista amb l'entorn. «Per a mi, un paisatge no existeix per si mateix, ja que la seva aparença canvia a cada moment; però l'atmosfera que l'envolta li dona vida, l'aire i la llum, que varien contínuament; per a mi, només l'atmosfera circumdant dona als temes el seu veritable valor».[9]

Diane Burko, Waters Glacier and Bucks, 2013

Pintores contemporànies com Diane Burko representen fenòmens naturals i el seu canvi al llarg del temps per transmetre qüestions ecològiques i cridar l'atenció sobre el canvi climàtic.[10][11] Els paisatges d'Alexis Rockman mostren una visió sardònica del canvi climàtic i de les intervencions humanes sobre altres espècies mitjançant l'enginyeria genètica.[12]

Qüestionament de l'escultura tradicional

[modifica]
Robert Morris, Observatorium, Països Baixos

El creixement de l'art ambiental com a moviment artístic va començar a finals de la dècada de 1960 i a principis de la de 1970. En les seves primeres fases, va estar sobretot associat a l'escultura, especialment a l'art específic del lloc, el land art i l'Arte povera, i va sorgir en un context de crítica creixent a les formes i pràctiques escultòriques tradicionals, que eren considerades cada vegada més antiquades i potencialment desconnectades de l'entorn natural.

L'octubre de 1968, Robert Smithson va organitzar una exposició a la Dwan Gallery de Nova York titulada «Earthworks». Les obres de la mostra plantejaven un repte explícit a les nocions convencionals d'exposició i venda, ja que eren massa grans o massa difícils de manipular per ser col·leccionades; la majoria només es representaven mitjançant fotografies, fet que reforçava encara més la seva resistència a l'adquisició.[13] Per a aquests artistes, escapar dels límits de la galeria i de la teoria modernista implicava abandonar les ciutats i sortir.

«No representaven el paisatge, sinó que hi intervenien; el seu art no era simplement sobre el paisatge, sinó també dins del paisatge».[14] Aquest canvi de finals de la dècada de 1960 i de la de 1970 representa una noció avantguardista de l'escultura, del paisatge i de la relació personal amb aquest. L'obra qüestionava els mitjans convencionals de creació escultòrica, però també desafiava formes més elitistes de difusió i exposició de l'art. Aquest desplaçament va obrir un nou espai ampliant la manera de documentar i conceptualitzar les obres.[15]

D'espais desèrtics a urbans

[modifica]
Andrea Polli, Particle Falls, 2013
John Fekner, Toxic, Long Island Expressway, Maspeth, Queens, Nova York, 1982

Així com els earthworks dels deserts de l'oest dels Estats Units van sorgir de nocions vinculades a la pintura de paisatge, el creixement de l'art públic va estimular els artistes a abordar el paisatge urbà com un altre entorn i també com una plataforma per presentar idees i conceptes sobre el medi ambient a un públic més ampli. Mentre que les primeres obres es van crear sobretot als deserts de l'oest nord-americà, a finals de la dècada de 1970 i principis de la de 1980 les obres es van desplaçar cap al paisatge públic. Artistes com Robert Morris van començar a col·laborar amb departaments comarcals i comissions d'art públic per crear obres en espais públics, com ara una antiga gravera abandonada.[16] Herbert Bayer va utilitzar un enfocament semblant i fou seleccionat per crear els Mill Creek Canyon Earthworks el 1982. El projecte complia funcions com el control de l'erosió, la creació d'un espai que servia de dipòsit durant períodes de pluges intenses i un parc de 2,5 acres durant les estacions seques.[17] El llibre innovador de Lucy Lippard sobre el paral·lelisme entre el land art contemporani i els jaciments prehistòrics examinava com aquestes cultures, formes i imatges prehistòriques s'havien «superposat» a l'obra d'artistes contemporanis que treballaven amb la terra i els sistemes naturals.[15]

El 1965, Alan Sonfist va introduir una idea ambientalista clau: retornar la natura a l'entorn urbà amb la seva primera escultura històrica Time Landscape, proposada a la ciutat de Nova York el 1965 i presentada al públic el 1978 ja en un estat madur i crescut. Time Landscape continua visible a la cantonada de Houston i LaGuardia, al Greenwich Village de Nova York. L'obra va donar lloc a un «bosc de desenvolupament lent que representa el paisatge de Manhattan habitat pels nadius americans i trobat pels colons neerlandesos a principis del segle XVII».[18]

L'art ambiental també inclou l'abast del paisatge urbà. L'artista ambiental pionera Mary Miss va començar a crear art en l'entorn urbà amb la seva instal·lació de 1969 Ropes/Shore, i ha continuat desenvolupant projectes amb comunitats ampliades a través de City as a Living Laboratory.[19]

El 1974, Bonnie Sherk va crear The Farm a San Francisco, un jardí urbà de set acres en espais infrautilitzats sota passos elevats d'autopistes. Fins al 1980, la granja també va funcionar com a centre comunitari i espai artístic, va oferir pràctiques, educació ecoartística infantil i va servir com a parc públic durant els seus sis anys d'existència.[20]

La instal·lació Particle Falls d'Andrea Polli feia visible la matèria particulada de l'aire d'una manera que els vianants podien percebre.[21] Per a HighWaterLine, Eve Mosher i altres persones van caminar per barris de ciutats en risc, com Nova York i Miami, marcant els possibles danys per inundació que es podrien produir a causa del canvi climàtic i parlant amb els residents sobre què estaven fent.[22][23]

A partir de la dècada de 2010, el «jardiner guerriller» Ron Finley va començar a plantar horts comestibles al barri urbà de South Central Los Angeles, en estretes franges de terra entre la vorera i la calçada. La seva motivació era abordar els efectes de l'anomenat apartheid alimentari en alguns barris, inclòs el seu, i fomentar hàbits alimentaris saludables, especialment entre els infants.[24][25]

Variants

[modifica]

Ecoart

[modifica]

En l'ús general, el terme «ecoart» o «art ambiental» fa referència, de manera àmplia, a un conjunt de pràctiques i obres artístiques «que exploren i responen a qüestions relacionades amb el medi ambient, el canvi climàtic i la sostenibilitat ecològica».[26]

Impacte ambiental

[modifica]
Robert Smithson, Spiral Jetty, 2005.
Herman de Vries, Sanctuarium, Leibfriedschen Garten, Stuttgart, 2013.

Dins de l'art ambiental es pot establir una distinció important entre els artistes ambientals que no tenen en compte el possible dany que la seva obra pot causar al medi ambient i aquells que tenen la intenció de no perjudicar la natura. Per exemple, malgrat els seus mèrits estètics, la cèlebre escultura de l'artista estatunidenc Robert Smithson Spiral Jetty (1969) va causar un dany permanent al paisatge on va treballar, ja que va utilitzar una excavadora per rascar i tallar el terreny, i l'espiral mateixa s'endinsava al llac. De manera semblant, també es van formular crítiques contra l'escultor europeu Christo quan va embolcallar temporalment la costa de Little Bay, al sud de Sydney, Austràlia, el 1969.

L'art sostenible es produeix tenint en compte l'impacte més ampli de l'obra i de la seva recepció en relació amb els seus entorns socials, econòmics, biofísics, històrics i culturals. Alguns artistes opten per minimitzar el seu impacte potencial, mentre que altres obres impliquen restaurar el paisatge immediat a un estat natural.[2]

L'escultor britànic Richard Long ha realitzat durant dècades obres escultòriques temporals a l'aire lliure reorganitzant materials naturals trobats al lloc, com ara roques, fang i branques. Chris Drury va crear una obra titulada «Medicine Wheel», resultat d'una caminada meditativa diària, una vegada al dia, durant un any natural. El resultat d'aquesta obra va ser un mandala d'objectes trobats disposats en mosaic: art de la natura com a art de procés.

Artistes ambientals destacats com l'artista i poeta britànic Hamish Fulton, l'escultor neerlandès Herman de Vries, l'escultor australià John Davis i l'escultor britànic Andy Goldsworthy també deixen indemne el paisatge on han treballat; en alguns casos han revegetat terres degradades amb flora autòctona adequada durant el procés de creació de l'obra.

Potser l'exemple més celebrat d'art ambiental de finals del segle XX fou 7000 Oaks, una acció ecològica presentada a la Documenta de 1982 per Joseph Beuys, en què l'artista i els seus ajudants van posar en relleu l'estat del medi local plantant 7.000 roures a la ciutat de Kassel i als seus voltants.

Transformació socioambiental

[modifica]

El paper potencial de l'art i de l'ecoart en la generació de transformació socioambiental és cada vegada més discutit, igual que els obstacles sistèmics a aquesta transformació.[27] En considerar com la societat podria ser inspirada, a través de les obres d'art, a respondre positivament a l'ecocrisi i a transformar-se en conseqüència, alguns ecoartistes reflexionen sobre la relació humana amb el món natural i creen art informat ecològicament que se centra en la transformació o la recuperació ecològica, o que ajuda a visualitzar-les. Per exemple, l'escriptora i teòrica de l'ecoart Linda Weintraub, que va encunyar el terme «cycle-logical» per descriure la correlació entre reciclatge i psicologia, recorda que la noció del segle XXI d'una relació conscient dels artistes amb els seus materials remet als paleolítics munts de deixalles de ceràmica i metalls descartats per civilitzacions antigues.[28]

Weintraub cita l'obra de la becària MacArthur Sarah Sze, que recicla, reutilitza i recondiciona detritus del flux de residus per convertir-los en instal·lacions elegants i expansives: aquesta obra autoreflexiva dirigeix la nostra atenció cap a les nostres pròpies vides saturades d'objectes i cap a la connexió amb la cultura de consum, i així n'inicia una crítica.[29] Un article de 2024 de Bridie Lonie descriu els canvis en els enfocaments de l'art ambiental des de la dècada de 1970 fins a l'actualitat, incloent-hi la peça d'intervenció artística «Vacant Lot of Cabbages» i una discussió de l'antropocè com a concepte emergent i interdisciplinari; teoritza el compromís dels artistes amb el temps atmosfèric, el paper de l'obra d'art dins l'activisme, la «interrupció de l'automatisme» en l'activació de l'espai públic i el paisatge com a proveïdor de nous ulls.[30]

Hi ha altres exemples d'ecoart arreu del món que fomenten la consciència ecològica i estableixen noves plataformes perceptives precursores que podrien contribuir al canvi social o psicològic. Energy field, de Brigitte Hitschler, per exemple, obtenia energia per alimentar 400 díodes vermells del dipòsit de residus de potassa en procés de recuperació sobre el qual estaven instal·lats, utilitzant l'art i la ciència per revelar una cultura material oculta.[31][millorar font] L'artista ecològica i activista Beverly Naidus crea instal·lacions que aborden crisis ambientals i qüestions relacionades amb el llegat nuclear, i també obres sobre paper que imaginen la transformació.[32] El seu projecte comunitari de permacultura Eden Reframed recupera sòls degradats mitjançant fitoremediació i bolets, i dona lloc a un espai públic per cultivar i collir plantes medicinals i comestibles. Naidus és educadora i ha ensenyat durant més de deu anys a la Universitat de Washington, Tacoma, on va crear el pla d'estudis interdisciplinari d'estudi Arts in Community, que combina art amb ecologia i pràctiques socialment compromeses.[33] El llibre de Naidus Arts for Change: Teaching Outside the Frame és un recurs per a docents, activistes i artistes.[34]

L'escultora i artista d'instal·lacions Erika Wanenmacher es va inspirar en Tony Price en el desenvolupament d'obres que aborden la creativitat, la mitologia i la presència nuclear de Nou Mèxic.[35] L'artista i arborista establert a Oregon Richard Reames utilitza tècniques d'empelt per produir les seves obres d'arboescultura i arboarquitectura. Fa servir processos temporals basats en múltiples plantacions d'arbres que després són modelats doblegant-los, podant-los i empeltant-los. Aquestes obres tenen avantatges ecològics, com el segrest de diòxid de carboni, la creació d'hàbitats i la mitigació del canvi climàtic.[36]

Escultura d'energia renovable

[modifica]
Ralf Sander, World Saving Machine III, MoA Museum of Art, Seül, Corea del Sud.

L'escultura d'energia renovable és un altre desenvolupament recent dins de l'art ambiental. En resposta a la preocupació creixent pel canvi climàtic global, els artistes dissenyen intervencions explícites a nivell funcional, fusionant respostes estètiques amb les propietats funcionals de la generació o l'estalvi d'energia. Els creadors d'aquest àmbit emergent sovint treballen d'acord amb codis ètics i pràctics informats ecològicament que s'ajusten als criteris de l'ecodisseny.

El Queensbridge Wind Power Project d'Andrea Polli és un exemple d'arquitectura experimental, ja que incorpora turbines eòliques a l'estructura d'un pont per recrear aspectes del disseny original i alhora il·luminar el pont i les zones veïnes.[37] L'escultura pública World Saving Machine, de Ralf Sander, utilitzava energia solar per crear neu i gel a l'exterior del Museu d'Art de Seül durant el calorós estiu coreà.[38]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 Bower, Sam. «A Profusion of Terms». greenmuseum.org, 2010. Arxivat de l'original el 1 February 2014. [Consulta: 29 gener 2014].
  2. 1 2 3 Steinman, Susan. «WEAD, Women Environmental Artists Directory». WEAD, Women Environmental Artists Directory. [Consulta: 3 febrer 2014].
  3. ↑ Robert Cumming, Arte, editorial Espasa, 2006. ISBN 8467020970 (castellà)
  4. ↑ Kastner, J. and Wallis, B. Eds. (1998) Land and Environmental Art. London: Phaidon Press.
  5. ↑
    • Gablik, S. (1984) Has Modernism Failed? New York: Thames and Hudson.
    • Gablik, S. (1992) The Reenchantment of Art. New York: Thames and Hudson.
    • Matilsky, B., (1992) Fragile Ecologies: Contemporary Artists' Interpretations and Solutions, New York, NY: Rizolli International Publications Inc.
  6. ↑ Weintraub, Linda. «Untangling Eco from Enviro». Artnow Publications. Arxivat de l'original el 18 May 2015. [Consulta: 8 febrer 2014].
  7. ↑ «The Landscape in Art: Nature in the Crosshairs of an Age-Old Debate - ARTES MAGAZINE» (en anglès americà). ARTES MAGAZINE. Arxivat de l'original el 2016-04-04. [Consulta: 9 maig 2016].
  8. ↑ Thornes, John E. «A Rough Guide to Environmental Art». Annual Review of Environment and Resources, vol. 33, 2008, p. 391–411 [395]. DOI: 10.1146/annurev.environ.31.042605.134920.
  9. ↑ House, John. Monet: Nature into Art. London: Yale Univ. Press, 1986, p. 221. ISBN 978-0-300-03785-2.
  10. ↑ «Painting Climate Change: An Interview with Artist Diane Burko About Her Show 'The Politics of Snow'». The Scientist, 03-03-2010.
  11. ↑ Arntzenius, Linda «Diane Burko's Polar Images Document Climate Change». , 05-09-2013.
  12. ↑ Tranberg, Dan «Alexis Rockman». Art in America, 01-12-2010.
  13. ↑ Kastner, Jeffrey and Wallis, Brian (1998) Land and Environmental Art, London: Phaidon Press, p. 23, ISBN 0-7148-3514-5
  14. ↑ Beardsley, p. 7
  15. 1 2 Lippard, Lucy. Overlay: Contemporary Art and the Art of Prehistory. Londres: The New Press, 1995. ISBN 978-1-56584-238-0.
  16. ↑ Beardsley, p. 90
  17. ↑ Beardsley, p. 94
  18. ↑ «Time Landscape». New York City Parks. [Consulta: 7 juny 2022].
  19. ↑ «City as a Living Laboratory». The Center for the Humanities. [Consulta: 26 desembre 2018].
  20. ↑ Genzlinger, Neil «Bonnie Sherk, Landscape Artist Full of Surprises, Dies at 76» (en anglès). The New York Times, 19-11-2021.
  21. ↑ «Sensing Change: Particle Falls». Science History Institute, 2013. [Consulta: 22 març 2018].
  22. ↑ Doan, Abigail (2013-11-26). «HighWaterLine: Visualizing Climate Change with Artist Eve Mosher». The Wild Magazine. Arxivat de l'original el 31 January 2014.
  23. ↑ Kolbert, Elizabeth «Crossing the Line». , 12-11-2012.
  24. ↑ Weston, Phoebe «'This is no damn hobby': the 'gangsta gardener' transforming Los Angeles» (en anglès). The Guardian, 28-04-2020.
  25. ↑ Appleton, Andrea. «L.A.'s Ron Finley wants to make gardening gangsta». Grist, 13-08-2013. [Consulta: 7 juny 2022].
  26. ↑ «Kinds of Climate and Environmental Art». www.artistsforclimateawareness.org. Arxivat de l'original el 26 February 2024. [Consulta: 22 agost 2024].
  27. ↑ «Anthroposphere (the Oxford Climate Review) issue 8; article Art and Climate Change: Separate Bubbles or Mutual Membrane?». Oxford: Oxford Climate Society, 2022. Arxivat de l'original el 12 July 2023. [Consulta: 16 juliol 2024].
  28. ↑ Weintraub, Linda, with Shuckmann, Skip. Cycle-Logical Art: Recycling Matters for Eco-Art. New York: Artnow Publications: Avant-Guardians Textlets on Art and Ecology, 2007. ISBN 978-0-9777421-5-8.
  29. ↑ Sze, Sarah «At Venice Biennale, Sara Sze's 'Triple Point'». , 30-05-2013.
  30. ↑ Lonie, Bridie. «Cabbages, Crumble and Sky Talk: Environmental and Planetary Issues in Art – Aotearoa New Zealand'», 10-09-2024.
  31. ↑ Hitschler, Brigitte «Energy Field». Hyle: International Journal for Philosophy of Chemistry, vol. 9, 3, 2003, p. 13–14.
  32. ↑ «Beverly Naidus». WEAD Women Environmental Artist Directory. Arxivat de l'original el 21 February 2014. [Consulta: 8 febrer 2014].
  33. ↑ Naidus, Beverly «Profile: Beverly Naidus's Feminist Activist Art Pedagogy: Unleashed and Engaged». NWSA Journal, vol. 19, 1, 2007, p. 137–155. JSTOR: 4317235.
  34. ↑ Miles, Malcolm. Outside the Frame: Teaching Socially Engaged Art, New Practices - New Pedagogies. New York/London: Routledge, 2005. ISBN 978-1134225156.
  35. ↑ Rutherford, James. Tony Price, atomic art. Albuquerque, NM: Lithexcel, 2004. ISBN 978-0967510675. Arxivat 16 April 2021[Date mismatch] a Wayback Machine.
  36. ↑ Foer, Joshua «How to Grow a Chair: An Interview with Richard Reames - the roots of arborsculpture». Cabinet Magazine, Winter 2005.
  37. ↑ Polli, Andrea. «The Queensbridge Wind Power Project». Arxivat de l'original el 25 May 2014. [Consulta: 29 gener 2014].
  38. ↑ Obrist, Volker. «Ralf Sander's World Saving Machine Uses Solar Energy to Create Ice!». Inhabitat, 06-08-2013. Arxivat de l'original el 2 July 2018. [Consulta: 29 gener 2014].

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Art ambiental
  • Milicua, José; Suárez, Alicia; Vidal, Mercé. «El Arte como escenario del arte». A: Historia Universal del Arte. Volum IX (en castellà). Madrid: Planeta, S. A, 1994. ISBN 84-320-6689-3. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Art_ambiental&oldid=38405626»