Vés al contingut

Inseminació artificial

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Inseminació artificial

La inseminació artificial (IA) és el procés biotecnològic pel qual els espermatozoides es posen en el tracte reproductiu d'una dona o femella amb el propòsit que quedi embarassada. En l'espècie humana la IA s'utilitza com una tècnica tant per tractar la infertilitat com per permetre l'embaràs sense tenir parella gràcies, en aquest segon cas, a un donant d'esperma. En aquest cas la mare també ho és des del punt de vista genètic i el donant n'és genèticament el pare.

En aquest procediment l'esperma fresc, recentment ejaculat, o bé una esperma descongelada és col·locada en la cèrvix (inseminació intracervical) o en l'úter (inseminació intrauterina) amb mitjans artificials. Les tècniques modernes de la inseminació artificial en humans van ser desenvolupades primer en la ramaderia, sembla que ja els sumeris aplicaven aquestes tècniques en ovelles i ases (els seus dos tipus de ramats principals). Els àrabs ja practicaven la inseminació artificial en els seus ramats de cavalls al segle xiv.[1]

Humans

[modifica]

Història

[modifica]

El primer cas registrat d'inseminació artificial va ser el de John Hunter el 1790, que va ajudar a embarassar la dona d'un drapaire de lli.[2][3] El primer cas reportat d'inseminació artificial per donant va ocórrer el 1884: William H. Pancoast, un professor de Filadèlfia, va prendre esperma del seu estudiant "més guapo" per inseminar una dona anestesiada sense el seu coneixement.[4][5] El cas va ser publicat 25 anys després en una revista mèdica.[6] El banc d'esperma es va desenvolupar a Iowa a partir de la dècada del 1950 en una investigació duta a terme pels investigadors de la facultat de medicina de la Universitat d'Iowa, Jerome K. Sherman i Raymond Bunge.[7]

Al Regne Unit, l'obstetra britànica Mary Barton va fundar una de les primeres clíniques de fertilitat a oferir inseminació amb donants a la dècada del 1930, i el seu marit Bertold Wiesner va tenir centenars de fills.[8][9]

A la dècada del 1980, ocasionalment s'utilitzava la inseminació intraperitoneal directa (DIPI), on els metges injectaven espermatozoides a la part inferior de l'abdomen a través d'un forat o incisió quirúrgica, amb la intenció que trobessin l'ovòcit a l'ovari o després d'entrar al tracte genital a través de l'osti de la trompa de Fal·lopi.[10][11]

Pacients i donants de gàmetes

[modifica]

Hi ha múltiples mètodes que s'utilitzen per obtenir el semen necessari per a la inseminació artificial, i els espermatozoides utilitzats en la inseminació artificial poden ser proporcionats per la parella del pacient receptor o per un donant d'esperma la identitat del qual es coneix o desconeix.

Per a la inseminació artificial, el període d'abstinència sexual òptim per obtenir la mostra és d'1 a 2 dies. L'objectiu d'aquest interval curt és evitar la fragmentació de l'ADN espermàtic. Tot i que una abstinència de menys de 24 hores pot reduir la concentració total, l'esperma resultant és "més fort" i té més capacitat de fecundació que si es tenen més de 5 dies d'abstinència, on augmenta la mortalitat espermàtica.

Les tècniques d'inseminació artificial s'utilitzaven originalment per ajudar les parelles heterosexuals a concebre quan tenien dificultats, però amb l'avanç de les tècniques en aquest camp, en particular la ICSI, l'ús de la inseminació artificial per a aquestes parelles s'ha tornat en gran manera innecessari. No obstant això, encara hi ha raons per les quals una parella podria buscar la inseminació artificial utilitzant el semen de la parella masculina. En el cas d'aquestes parelles, abans de recórrer a la inseminació artificial com a solució, els metges requeriran un examen tant de l'home com de la dona implicats per tal d'eliminar qualsevol obstacle físic que els impedeix aconseguir un embaràs de manera natural, inclosos qualsevol factor que impedeixi a la parella tenir relacions sexuals satisfactòries. A la parella també se li fa una prova de fertilitat per determinar la motilitat, el nombre i la viabilitat dels espermatozoides de l'home i l'èxit de l'ovulació de la femella. A partir d'aquestes proves, el metge pot recomanar o no una forma d'inseminació artificial. Els resultats de les investigacions poden, per exemple, mostrar que el sistema immunitari de la dona pot estar rebutjant els espermatozoides de la seva parella com a molècules invasores.[12] Les dones que tenen problemes amb el coll uterí, com ara cicatrius cervicals, bloqueig cervical per endometriosi o moc cervical espès, també es poden beneficiar de la inseminació artificial, ja que els espermatozoides han de passar pel coll uterí per provocar la fecundació.

Barreres per a pacients i donants

[modifica]

Alguns països tenen lleis que restringeixen i regulen qui pot donar esperma i qui pot rebre inseminació artificial.[13] Algunes dones que viuen en una jurisdicció que no permet la inseminació artificial en les circumstàncies en què es troben poden viatjar a una altra jurisdicció que ho permeti. En comparació amb la inseminació natural, la inseminació artificial pot ser més cara i més invasiva, i pot requerir assistència professional.

També hi ha problemes en països on la identitat del donant no és anònima. Això suposa una barrera per als donants i s'ha vist disminuït el nombre de donacions.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Abû Bakr Ibn Badr, M.M Hakimi (Traductor), Hippologie et médecine du cheval en Terre d'Islam au XIVe siècle. Le traité des deux arts en médecine vétérinaire dit le Nâceri, Errance éditions, Paris 2006
  2. ↑ «ARTIFICIAL INSEMINATION OF MARRIED WOMEN (Hansard, 26 February 1958)». api.parliament.uk. [Consulta: 2 març 2020].
  3. ↑ Ombelet, W.; Van Robays, J. Facts, Views & Vision in ObGyn, 7, 2, 2015, p. 137–143. PMC: 4498171. PMID: 26175891.
  4. ↑ Yuko, Elizabeth. «The First Artificial Insemination Was an Ethical Nightmare» (en anglès). The Atlantic, 08-01-2016. [Consulta: 17 juliol 2019].
  5. ↑ Kramer, Wendy. «A Brief History of Donor Conception» (en anglès). HuffPost, 10-05-2016. [Consulta: 29 juliol 2021].
  6. ↑ The Medical World, 4-1909, p. 163–164. (cited in Gregoire, A.; Mayer, R. Fertility and Sterility, 16, 1964, p. 130–4. DOI: 10.1016/s0015-0282(16)35476-0. PMID: 14256095 [Consulta: free].)
  7. ↑ Kara W. Swanson, "The Birth of the Sperm Bank," Annals of Iowa, 71 (Summer 2012), 241–76.
  8. ↑ , 10-08-2016.
  9. ↑ Hitchings, Henry. «Mary's Babies review — Fertility clinic's dark truth» (en anglès). www.standard.co.uk, 26-03-2019. [Consulta: 29 juliol 2021].
  10. ↑ Cox, Lauren. «Oral Sex, a Knife Fight and Then Sperm Still Impregnated Girl. Account of a Girl Impregnated After Oral Sex Shows Sperms' Incredible Survivability». abc NEWS, 03-02-2010.
  11. ↑ Cimino, C.; Guastella, G.; Comparetto, G.; Gullo, D.; Perino, A. Acta Europaea Fertilitatis, 19, 2, 1988, p. 61–68. PMID: 3223194.
  12. ↑ Robinson, Sarah «Professor». , 24-06-2010.
  13. ↑ «Europe moves towards complete statutory regulation of ART» (en anglès). EurekAlert!. [Consulta: 16 agost 2024].

Vegeu també

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part.
Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.
  • Hammond, John, et al., The Artificial Insemination of Cattle (Cambridge, Heffer, 1947, 61pp)

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Inseminació artificial

What are the Ethical Considerations for Sperm Donation? (anglès)

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Inseminació_artificial&oldid=38388078»