Juliette Alvin
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 1897  Llemotges (França) | ||
| Mort | 30 setembre 1982 (84/85 anys) Londres | ||
| Formació | Universitat de París | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | violoncel·lista | ||
| Ocupador | Guildhall School of Music and Drama (1975–1982) | ||
| Professors | Pau Casals | ||
| Alumnes | Mery Priestly, Bunkichi Toyama | ||
| Instrument | Violoncel | ||
Juliette Alvin (Llemotges, 1897 - Londres, 30 de setembre de 1982) va ser una violoncel·lista, intèrpret de viola da gamba i musicoterapeuta francobritànica.[1]
Biografia
[modifica]Va néixer a Llemotges, i va estudiar al Conservatori de París, on va rebre el Premier Prix d'Excellence i la Mèdaille d'Or.[2] Es va formar com a intèrpret amb Pau Casals en un programa de classes magistrals.[2] També va estudiar a la Sorbona de París.[3]
Es va traslladar a Londres durant els anys 1920, on va desenvolupar la seva carrera d’intèrpret i docent.[4] El seu recital debut va tenir lloc el 1927 al Wigmore Hall de Londres,[2] i fins a principis de la dècada de 1950 les seves actuacions apareixien regularment a la premsa nacional britànica. Com a violoncel·lista solista, va actuar amb orquestres capdavanteres a les principals capitals musicals d’Europa i sovint viatjava als Estats Units.
El 1928 va actuar a la 4a temporada dels Amis des Arts, a la sala de l'Alhambra-Cinéma d'Alger, acompanyada al piano per Raymonde Brichet.[5] El mateix any va participar al concert de Les Amis des Arts, a París, juntament amb la soprano porto-riquenya Alice Felici.[5]
Tot i que de vegades Alvin era elogiada per les seves interpretacions de Bach per a violoncel sol, sens dubte influïdes pel temps passat amb Casals, la seva elecció de repertori era sovint criticada, especialment quan consistia en música moderna o de compositors poc coneguts. Les seves interpretacions de música contemporània incloïen obres de Bax, Martinů i la Concert Piece (1936) per a violoncel i piano d’Alan Bush, interpretada amb el mateix compositor al piano. Possiblement, Alvin va patir les conseqüències d’un gust extremadament conservador per part dels crítics, que preferien l’«antic», el romàntic tonal, per damunt de les noves experiències serials.[4]
L'estiu de l’’any 1929 es va casar al districte de Hampstead amb William A. Robson. Aquell mateix any va obtenir la nacionalitat britànica. La parella va tenir dos fills i una filla.[6][7]
Durant la Segona Guerra Mundial Alvin va oferir concerts fora de les sales tradicionals: va recórrer fàbriques per tot el Regne Unit, va actuar en concerts organitzats per l'Arts Council (CEMA) en hospitals militars i de la Creu Roja, i va donar més de 200 concerts en benefici d’entitats benèfiques de guerra, alguns dels quals especials per a infants.[3]
Juliette Alvin va morir el 1982 a l'edat de vuitant-cinc anys.
Musicoteràpia
[modifica]Va presentar la música com a mitjà de curació en totes les èpoques, amb un enfocament especial en la curació màgica, religiosa i racional.[8] Va fer una contribució pionera al desenvolupament de la musicoteràpia com a disciplina i professió a la Gran Bretanya. Va treballar amb diverses tipologies de clients, va publicar llibres i articles sobre la seva feina, i va formar molts dels primers musicoterapeutes britànics gràcies a la seva estreta relació amb el programa de formació en musicoteràpia de la Guildhall School of Music (avui dia Guildhall School of Music and Drama) de Londres.[8] Durant molts anys va ser funcionària de l’Association for Professional Music Therapists in Great Britain.[8]
Va fundar la Society of Music Therapy and Remedial Music el 1958 (més tard rebatejada com a British Society for Music Therapy) i, el 1967, va iniciar el primer programa de formació en musicoteràpia de la Gran Bretanya a la Guildhall School of Music and Drama de Londres.[1] També va promoure la musicoteràpia arreu del món. Alvin va anar al Japó el 1967 i el 1969, i va compartir teoria i pràctica amb pioners japonesos de la musicoteràpia. Van ser molt importants les seves demostracions pràctiques, ja que en un país on la musicoteràpia tot just començava, i on no hi havia cintes de sessions, poder veure una professional del seu nivell en acció va suposar un gran avenç en la pràctica al Japó.[3]
Alvin va escriure diversos llibres sobre musicoteràpia entre els quals Music Therapy for the Handicapped Child el 1965, Music Therapy el 1966 i Music for the Autistic Child el 1978.
Per a la seva pràctica va fer un estudi personal i autodidacta en profunditat sobre la història de la musicoteràpia, psicologia i medicina. Tot i així la seva formació com a intèrpret i com a músic era essencial en la seva manera d'entendre la musicoteràpia. Per ella era molt important que el musicoterapeuta entengués els elements sonors que conformen una peça (des d'un punt de vista analític) per poder entendre les respostes dels pacients.[3]
Juliette Alvin va tractar diversos tipus de pacients, però es va centrar sobretot en el tracte amb infants. Les malalties i trastorns que més va tractar van ser el trastorn de l'espectre autista, la paràlisi cerebral, les dificultats cognitives i baixos coeficients intel·lectuals (a l'època classificats de retard mental). També va tractar casos d'esquizofrènia, discapacitats visuals i discapacitats auditives; aquestes darreres a través de les vibracions de l'instrument, i no a través de la música en si.[9]
Les seves sessions estaven enfocades a millorar símptomes com ara l'atenció (temps de manteniment de l'atenció), les dificultats de la parla, la consciència i percepció auditiva o el sentit del ritme. Per estimular aquestes capacitats feia servir diverses tècniques, seguint un pla individualitzat per a cada pacient. Per treballar dificultats motrius sovint feia servir ritmes i sons percutius per estimular reflexos físics involuntaris. Per treballar les dificultats de la parla feia servir el cant, o necessàriament com un mitjà per arribar a parlar, sinó per establir un pla de comunicació no verbal.[10][11]
En les seves sessions, tant individuals com col·lectives feia servir una varietat d'instruments, com ara les lames musicals (chime bars en anglès), la guitarra, la flauta de bec o el dulcimer (a part del seu instrument principal, és a dir el violoncel) .[10] Tot i que Alvin creia que un musicoterapeuta ha de ser intèrpret per definició, les seves sessions no es reduïen a un format estrictament concertístic, i feia servir activitats diverses, com ara interpretació a dues veus, deixar escollir la música al pacient, manipular l'instrument musical, discutir la lletra d'una cançó, improvisació, etc. Per a Alvin, el més important era compartir una experiència musical entre el pacient i el terapeuta i la relació que es crea d'aquesta escolta col·lectiva.[11]
Per ella l'element més important de la musicoteràpia era la comunicació no verbal, que ella dividia el tres plans: l'experiència sensorial, l'experiència emocional i l'experiència intel·lectual; que poden culminar en una experiència espiritual. Per això era molt important que la música fos en directe, per tal que foc un mitjà de comunicació activa i bidireccional.[11][12]
Alvin té idees molt noves, per exemple suggereix que el color tonal crea una reacció emocional basada el el gust personal, i suggereix que quelcom semblat succeeix amb certs timbres, ritmes o intervals, que la reacció a certs sons dependrà dels gustos del pacient. També experimenta amb ritmes repetitius per induir un estat d'hipnosi i amb ritmes que imiten el batec del cor amb la finalitat de relaxar al pacient i facilitar la comunicació.[11]
La tècnica terapèutica més innovadora i més característica de Juliette Alvin va ser la improvisació atonal lliure. Aquesta tècnica li permetia satisfer les necessitats creatives del pacient sense unes normes que limitin aquesta creació. Alvin defensava que la pràctica repetida d'aquesta activitat fomenta la creació d'una personalitat musical pròpia. També enregistrava aquestes improvisacions i les eia escoltar als pacients com a mitjà per prendre consciència de l'estat d'ànim propi del pacient. En un context de teràpia grupal li servia per avaluar les relacions i dinàmiques de poder dins del grup.[11]
Publicacions
[modifica]Juliette Alvin va publicar alguns llibres i articles científics que han estat traduïts a diverses llengües, com ara el castellà, l'italià, el francès, l'alemany i el japonès. Les traduccions al japonès van ser fetes per Hitoshi Sakurabayashi i Tadafumi Yamamatsu, a qui va conèixer en el seu primer viatge a Japó.[3]
Llibres pedagògics sobre interpretació al cello:
- Teoria musical i tècnica instrumental (1953)
- Tutor de cello per principiants volums 1 i 2 (1956; el segon volum té un prefaci de Pau Casals)
Llibres sobre musicoteràpia:
- Music Therapy for the Handicapped Child (1965)
- Music Therapy (1966; llibre sobre història i teoria de la musicoteràpia)[13]
- Music for the Autistic Child (1978)
Societats diverses en què va participar
[modifica]British Society for Music Therapy (1958-1982)
Juliette Alvin va ser la principal impulsora de la BSMT el 1958, sota el nom original de Society for Music Therapy and Remedial Music i va seguir-hi vinculada en tant que membre del comité executiu fins a la seva mort el 1982. Pòstumament, el 1984, es van crear els fons Juliette Alvin en la seva memòria, subdividits en quatre branques: ajudes acadèmiques per estudiants de l'escola Guildhall, ajudes per la recerca, el fons Humphrey Mews Memorial (originalment dedicat exclusivament al progrès de la teràpia vibroacústica) i un fons general.[14][15][16]
Associaciation of Professional Music Therapists (1979-1982)
Aquesta associació que va ser absorbida per la BSMT el 2011, va néixer per iniciativa de membres de la BSMT, entre ells per Alvin, qui en va ser vicepresidenta. Aquesta associació servia com a conveni laboral per als musico-terapeutes, que en aquell moment no tenien cap mena de reconeixement.[16]
Associació Japonesa de musicoteràpia (1967)
Tetsuro Kagaya va crear aquesta associació el 1967, durant la primera visita al Japó d'Alvin. Tot i que ella mai hi va participar activament se li va donar el càrrec d'assessora honorífica.
Societat per l'estudi de la musicoteràpia
Aquesta va ser la segona societat de musicoteràpia del Japó, iniciada per Tadafumi Yamamatsu, a qui Alvin va conèixer el 1967. Alvin va ocupar el càrrec d'assessora honorífica. La primera reunió d'aquesta societat va consistir en la visualització de gravacions de sessions de musicoteràpia realitzades per Alvin i una xerrada d'aquesta sobre el tema.
Guildhall School of Music and Drama (1964-1982)[15]
Va fundar-hi el primer curs de musicoteràpia d'Anglaterra el 1964. Posteriorment aquest curs va evolucionar a un programa de postgrau amb titulació de durada anual. Fins poques setmanes abans de la seva mort va ser la directora d'aquest programa. En aquest programa es van formar alguns dels musicoterapeutes més destacats d'Anglaterra, entre ells Mary Priestly.
Referències
[modifica]- 1 2 «Juliette Louise Alvin». Npg.org.uk. [Consulta: 8 desembre 2020].
- 1 2 3 (tesi), 2012, p. 57ff.
- 1 2 3 4 5 Haneishi, E Journal of Music Therapy, 42, 4, 2005, p. 273–95. DOI: 10.1093/jmt/42.4.273. PMID: 16411787.
- 1 2 Darnley-Smith, Rachel. What is the Music of Music Therapy? An Enquiry into the Aesthetics of Clinical Improvisation (tesi). Durham University.
- 1 2 texte, Parti radical (France) Arrondissement de Bougie Auteur du. «L'Écho de Bougie : journal politique, littéraire, commercial & agricole» (en francès), 14-04-1929. [Consulta: 19 novembre 2025].
- ↑ «Mme Juliette Alvin». The Times. Gale: The Times Digital Archive, 12-10-1982, p. 14.
- ↑ Stern, Lee. Who is Who in Music. Lee Stern Press, 1951, p. 22.
- 1 2 3 Stige, Brynjulf «The Voice and Warmth of a Cello: Introduction to Juliette Alvin's article». Nordisk Tidsskrift for Musikkterapi, 9, 1, 01-01-2000, p. 46–49. DOI: 10.1080/08098130009477985. ISSN: 0803-9828.
- ↑ Gaston, E. Thayer. Music in Therapy. New York, Macmillan, 1968.
- 1 2 Alvin, Juliette «HOW MUSIC HELPS HANDICAPPED CHILDREN». Recorder and Music magazine, 7-1966, p. 43-45.
- 1 2 3 4 5 Alvin, Juliette «Music and Therapy / Musique et thérapie / Musik und Therapie». The world of Music, 1974, p. 3-16.
- ↑ Palacios Sanz, José Ignacio «EL CONCEPTO DE MUSICOTERAPIA A TRAVÉS DE LA HISTORIA». Revista Interuniversitaria de Formación del Profesorado, 42, 12-2001, p. 19-31.
- ↑ «Music Therapy (ressenya)» (pdf) (en anglès). Canadian Musician, juny 1979, p. 11 [Consulta: 24 novembre 2025].
- ↑ «Report of the Trustees and Unaudited Financial Statements for the Year Ended 31st December 2023». BRITISH ASSOCIATION FOR MUSIC THERAPY, p. 42.
- 1 2 Luck, David «British SOciety for Music Therapy». City of London.
- 1 2 «History of the BAMT». British Association for Music Therapy. [Consulta: 23 novembre 2025].
