Vés al contingut

Madness

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.
Infotaula d'organitzacióMadness
Dades
Tipusgrup de música ska
grup de música Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1979, Londres Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Activitat1979 – present
MembresGraham McPhersonSuggs
Mike Barson
Lee Thompson
Chris Foreman
Mark Bedford
Daniel Woodgate
Chas Smash, 1979-2014
Segell discogràfic2 Tone, Stiff, Virgin, V2
Artistes relacionatsThe Specials, The Selecter, Ian Dury & The Blockheads, Nutty Boys, The Madness, Suggs, Feargal Sharkey
Gènere2 Tone, Ska, Pop, New Wave
Influències
Format per
Altres
Premis
Lloc webPàgina web oficial
IMDB: nm3994606 Soundcloud: madnessofficial Spotify: 4AYkFtEBnNnGuoo8HaHErd Apple Music: 362303 Last.fm: Madness Musicbrainz: 5f58803e-8c4c-478e-8b51-477f38483ede Discogs: 10388 Allmusic: mn0000195874
Facebook: madnessofficial X: madnessnews Instagram: madnessband Youtube (canal): UC0iYPVu2agNaaqbnHFPCBFQ TikTok: madnessbandofficial Modifica el valor a Wikidata

Madness és un grup anglès de ska i música pop que es va començar a forjar al barri de Camden Town, Londres, l'any 1976 sota el nom de North London Invaders i que va debutar oficialment amb el nom de Madness i la formació definitiva al 1979. Encara a l'any 2025 el grup continua actuant amb la seva formació original de 6 membres, i que no ha variat mai (tret en concerts puntuals) al llarg d'aquests més de 45 anys en actiu. El setè membre, Cash Smash, amb el grup desde gairebé els inicis, va deixar la banda al 2014. Madness ha estat un dels principals grups del revival de l'ska que va representar el segell 2 Tone a finals dels anys 70.

La banda va assolir la majoria dels seus èxits als anys 80. Va estar exactament 214 setmanes a les llistes de singles angleses en el transcurs d'aquella dècada, assolint el rècord de grup que més setmanes ha estat en les llistes d'èxit del Regne Unit durant els anys 80. I aconseguint ser el grup amb més cançons col·locades en el Top10 de la decada. Ho va assolir en el període 1980-1986.

El grup es va separar aquell any (1986) i va retornar el 1992 en un massiu concert a Finsbury Park davant 70.000 persones. Va ser el primer dels cinc populars festivals anomenats Madstock que la banda va fer (1992,1994,1996,1998,2009).

Durant la dècada dels 90 i primers anys del segle XXI tocaven i grabaven esporàdicament, només un disc original en 20 anys (Wonderful, 1999): Però a partir de 2005 amb la gravació del disc de versions "The Dangermen Sessions Vol I", va tornar la frenètica activitat del grup: cinc àlbums nous, centenars de concerts en els darrers anys tocant als cinc continents (incloent-hi en el 2012 l'actuació en honor del 60 aniversari de la reina d'Anglaterra des del terrat de Buckingham Palace i l'actuació a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Londres 2012) i continuant amb llibres, series, i documentals. A l'any 2019 va celebrar els seus 40 anys de vida amb l'actuació de cap d'any a la BBC i una sèrie de concerts especials.

Al 2020 es va inaugurar la placa en el seu honor al recentment creat Passeig de la fama (Music hall of fame) de Camden.

Madness, a part del llegat musical, ha deixat una forta emprenta conceptual: La seva manera divertida d'entendre la vida, la seva essència purament britànica, la seva corrent artistica, filosofica, estetica ha fet d'ells que, per a la seva legió d'incondicionals, siguin molt més que una banda. Son una manera de viure i de veure la vida. A Anglaterra sel's considera ja, per mèrit propi, com un National Treasure (tresor nacional).

Membres

[modifica]

Els membres de la formació clàssica apareixen en negreta.

Membres actuals

[modifica]
  • Chris Foreman – guitarra, sitar (1976–1986, 1992–2005, 2006–avui dia; no ha fet gires durant el període 2025-2026)
  • Mike Barson – teclats, piano, percussió, harmònica, cors (1976–1984, 1986, 1992–avui dia)
  • Lee Thompson – saxòfon, percussió, veu (1976–1977, 1978–1986, 1992–avui dia)
  • Graham "Suggs" McPherson – veu, percussió (1977, 1978–1986, 1992–avui dia)
  • Dan Woodgate – bateria, percussió (1978–1986, 1992–avui dia)
  • Mark Bedford – baix (1978–1986, 1992–2009, 2012, 2013–avui dia; no va fer gires durant els períodes 1995–1996, 2009–2012, 2012–2013)

Antics membres

[modifica]

Membres actuals de gira i convidats habituals

[modifica]
  • Mike Kearsey – trombó (1999, 2004, 2005–avui dia) (en directe i estudi)[1]
  • Joe Auckland – trompeta (2005–avui dia) (en directe i estudi)[1]
  • Steve Hamilton – saxòfon (2011–2012, c. 2016–avui dia) (en directe i estudi)
  • Mez Clough – percussió, cors (2016–avui dia) (en directe i estudi),[2][3] bateria (2017, 2021) (en directe)[4][5]

Antics membres de gira i convidats habituals

[modifica]
  • Dick Cuthell - trompa francesa, trompa fliscal, cornet (1983–1985) (en directe i estudi)[6][7][8]
  • Nick Parker - violí (1983) (en directe)[9]
  • Jonathan Kahan - violí (1983) (en directe)[9]
  • Suzanne Rosenfeld - viola (1983) (en directe)[9]
  • Caroline Verney - violoncel (1983) (en directe)[9]
  • Paul Carrack - teclats (1984) (en directe)
  • James Mackie - teclats (1984) (en directe)[10]
  • Steve Nieve - teclats (1985, 1988) (en directe i estudi)[11]
  • Terry Disley - teclats (1985–1986) (en directe)[12]
  • Seamus Beaghan - teclats (1985–1986, 2009, 2012, 2021) (en directe i estudi)[12][13][14]
  • Jimmy Helms - cors (1985–1986) (en directe i estudi)[12][15]
  • Jimmy Thomas - cors (1985–1986) (en directe i estudi)[12][15]
  • Lorenza Johnson - cors (1985–1986) (en directe)[12][15]
  • Bosco De Oliveira - percussió (1985–1986) (en directe)[12][15]
  • Norman Watt-Roy - baix (1995–1996) (en directe)[16][17]
  • Terry Edwards - saxo, trompeta (2003) (en directe)[1]
  • Steve Turner - saxo (2003, 2005 - c. 2016) (en directe i estudi)[1]
  • Kevin Burdett - guitarra (2005–2006, 2013, 2025–2026 (en substitució de Chris Foreman)) (en directe i estudi)[18]
  • John "Segs" Jennings - guitarra (2005) (en directe i estudi)[19]
  • Graham Bush - baix (2005, 2009–2013) (en directe i estudi)[20]
  • Paul Fisher - trombó (2016–2017) (en directe)
  • Neil Waters - trompeta (2017–2019) (en directe)
  • Paul Burton – trombó (2019) (en directe)

Només membres de North London Invaders (la banda va canviar el nom a "Madness" el 1979)

[modifica]
  • John Hasler - bateria (1976-1977), veu (1976-1978)
  • Dikran Tulaine - veu (1976)
  • Gavin Rodgers - baix (1977-1978)
  • Garry Dovey - bateria (1977-1978)

Línia temporal

[modifica]

Discografia

[modifica]

Àlbums d'estudi

[modifica]

Àlbums en directe

[modifica]
  • 1981. Dance Craze
  • 1992. Madstock!
  • 1999. Universal Madness
  • 2006. Madness Live: To the Edge of the Universe and Beyond (afegit al diari The Mail on Sunday)

Concerts a Catalunya

[modifica]
  • 2008 Festival Sónar de Barcelona
  • 2011 Festival Cruïlla de Barcelona al Parc del Fòrum
  • 2019 Festival Vida de Vilanova i la Geltrú
  • 2022 Festival Jardins de Pedralbes de Barcelona
  • 2025 Festival Alma al Poble Espanyol de Barcelona

Evolució

[modifica]

1976–1978: Naixement

[modifica]

En un principi, van néixer anomenant-se The North London Invaders l'any 1976, si bé el seu nom es va escurçar poc després a The Invaders. En aquests primers passos, la banda ja incloïa entre els seus membres a Mike Barson (Monsieur Barso) als teclats i veu, Chris Foreman (Chrissy Boy) a la guitarra, Lee Thompson (Kix) al saxofon i veus i més tard s'hi van unir John Hasler a la bateria i Cathal Smyth (més conegut com a Chas Smash) al baix. Al cap de l'any, "Dikron" també va unir-se a la banda com a veu solista.

Aquesta formació de sis membres es va mantenir fins a mitjans del 1977, quan Graham McPherson (més conegut com a Suggs) va prendre el relleu com a cantant després de veure actuar la banda en el jardí d'un amic seu. Poc temps després hi va haver encara un darrer canvi: Smyth, que no era gaire bo com a baixista va ser reemplaçat per Gavin Rogers, que era un conegut del teclista Mike Barson.

Els principis de McPherson a la banda no van ser gaire bons i aviat va ser substituit per no pendres'ho massa seriosament. Més d'un dissabte escollia abans anar al futbol a veure al Chelsea FC que no pas anar a assajar. Thompson també va abandonar momentaneament la banda després de discutir-se amb Barson, qui criticava la seva manera de tocar el saxo.

Un temps després, però, Suggs tornava a la banda i al mateix temps, Daniel Woodgate (Woody) i Mark Bedford (Bedders) s'unien a la bateria i al baix, substituint respectivament a Garry Dovey i Gavin Rogers. Després d'adonar-se que el nom de The Invaders ja existia van canviar-se breument el nom per Morris and the Minors, i, com que el trobaben massa llarg, finalment banda es van rebatejar com a Madness, en homenatge a una de les seves cançons preferides del cantant de ska/reggae, Prince Buster. Aquesta formació de sis membres es va mantenir fins al 1979, quan Chas Smash va retornar i oficialment es va convertir en el setè membre de la banda com a segona veu i trompeta.

Aquests tres anys van servir per a coneixe's entre ells, anar assajant, anar moldejant el grup amb els canvis de membres i fent els primers concerts en festes privades o pubs de la zona.

1979–1981: Primers èxits

[modifica]

L'any 1979, Madness va aconseguir ser grup resident al Pub Dublin Castle, a Camden, i aquelles actuacions van ser la punta de llança, juntament amb els The Specials, de tot un moviment que anava a explotar per tot Anglaterra. La banda gravaba la composició de Lee Thompson, "The Prince" que era un homenatge a un dels seus idol Prince Buster. La cançó va ser editada per 2 Tone Records, el segell musical que havia creat Jerry Dammers, alhora teclista i forjador de The Specials. Va ser un èxit total, arribant de cop al número 16 de les llistes angleses. La banda va actuar amb el mateix tema a Top of the Pops, de la BBC, el show musical més popular del Regne Unit i gràcies a això la seva popularitat es va multiplicar en poques setmanes. En poques setmanes, el pais comença a omplir-se de nois i noies copiant l'estètica de Madness i la resta de grups 2Tone: Pork pie, harringtons i crombies, i botes Dr. Martens. Es munta la famosa gira 2Tone Tour (amb grups com The Specials i The Selecter) i des d'aquest moment la banda pasa a ser mainstream: Poc després enregistraven el seu primer àlbum de llarga durada anomenat One Step Beyond..., editat per Stiff Records. Aquest àlbum incloïa un nou enregistrament de la cançó "The Prince" i encara un segon i tercer singles: "One Step Beyond" i "My Girl". La cançó que dona nom a l'àlbum era una versió d'una Cara-B d'un disc de Prince Buster dels 60, "Al Capone". One Step Beyond... va romandre a les llistes britàniques per més de 37 setmanes, arribant al lloc núm. 2.

Després d'editar el tercer single, "My Girl", la banda va creure que ja havien exhaurit el material de l'àlbum One Step Beyond..., i decidiren no editar cap més single. Malgrat tot, Dave Robinson propietari de Stiff Records, no hi està d'acord i es decidí editar un curta durada amb un tema de l'LP i tres cançons noves. El resultat va ser l'EP Work Rest and Play, encapçalat pel tema "Night Boat to Cairo", que va arribar al núm. 6 de les llistes britàniques.

L'any següent els Madness editaven el seu segon àlbum, Absolutely, que arribava al núm. 2 de les llistes angleses. Absolutely reuneix alguns dels temes amb més èxit dels Madness, com ara "Baggy Trousers", núm. 3 a les llistes angleses, i "Embarrassment" núm. 4. La primera cançó, escrita per Suggs i que parla de la vida a l'escola, es un absolut èxit entre els adolescents britanics, cosa que els fa entre d'altres haver d'oferir shows matinals pels menors de 15 anys i ser la cançó que escull Colgate per al seu anunci dirigit als joves.

Malgrat que les crítiques d'aquest àlbum van ser generalment menys entusiastes que les de One Step Beyond..., la majoria foren positives. La revista Rolling Stone, però, va donar a l'àlbum tan sols una de cinc estrelles possibles. Aquesta revista era especialment crítica amb l'ska revival i va arribar a dir que dels The Specials que "no són gaire bons" i dels Madness que eren senzillament com els "Blues Brothers però amb accent anglès".

La popularitat de Madness a Anglaterra es absoluta i aquell any el grup enregistra el film "Take it or Leave it", on s'explica el naixement del grup i els primers anys de vida. Ells mateixos fan de protagonistes. Es crea el MIS (Madness Information Service) un club de Fans que encara perdura i que en aquella època edita el popular "Nutty Comix", una revista còmic que durara fins al 1984 i veurà 15 números a la llum.

Amb la gravació del seu LP 7, i amb l'èxit incontestable de la versió de Laby Shiffre "It must be love", Madness puja encara un esglaó més de la seva popularitat.

1982-1984: La consolidació

[modifica]

L'any 1982 arriba per fi el seu esperat i únic Número 1 a Anglaterra amb el tema "House of Fun". L'èxit del grup es aclaparador a Anglaterra, però també arreu del mòn on son requerits tant per gires als Estats Units, com per anuncis al Japó (mítica sèrie d'anuncis amb la companyia Honda) com per actuacions en programes d'arreu (a l'estat espanyol van enregistrar diversos temes per al popular programa "Aplauso" de TVE).

Aquesta fama els fa aparèixer en cameos en series històriques de la BBC com "The Young ones" (comprada per TV3 i emesa amb el nom de "Els joves")

El seu nou èxit "Our House" els consolida encara més com un dels grups punters del pop anglès de principis dels 80.

Aquests 5 anys de "Bogeria", mai millor dit, en el cual treuen gairebe una vintena de singles i actuen en centenars de concerts i programes arreu del món, fan que al 1984 la banda arribi exhausta.

A més, diversos membres de la banda son pares en aquesta època i això fa que Mike Barson deixi el grup. Això es un llast que a la banda li costa superar, doncs Mike Barson es el líder musicalment parlant del grup.

1985-1986: Fi de la primera etapa

[modifica]

En aquest periode, la banda encara treu el disc Mad not Mad, on degut a la seva fama encara hi tenen força adeptes, però després de perdre el seu líder musical, Mike Barson i coincidint també amb el cansament d'uns anys molt intensos, llanguideix fins que anuncien la seva dissolució, al 1986.

1987-1992: Silenci

[modifica]

Encara que una part del grup intenta reconstruir-se, i part d'ells treuen l' LP The Madness, el declivi i la poca frescor passen factura i cada membre tira pel seu cantó. Musicalment, Lee Thompson i Cris Foreman formen el grup anomenat Nutty Boys (amb un LP, Crunch). Suggs fa de manager de The Farm i els altres membres se centren en petits projectes artistics o personals.

1992-1998: Madstock

[modifica]

L'estiu de 1992, gràcies en bona part a l'empenta que hi posa Cash Smash, el grup munta un retorn que ni el més optimista esperava: un festival que ells encapçalen, que inclou entre d'altres Morrissey, a Finsbury Park (North London, la seva zona natural) que anomenaran Madstock. Les 35.000 entrades s'esgoten ràpid i han d'afegir una altra data al dia seguent que també esgota ràpidament.

El concert pasa a la història de Madness i probablement de la música, doncs, tal com recullen mitjans al dia seguent, els veins truquen a la policia alertats d'un petit terratremol, que es va atribuir al moviment que van produir els primers compassos de One Step Beyond.

Per acompanyar aquest retorn el grup treu un recopilatori que es converteix davant la seva sorpresa en Número 1 a les llistes de vendes.

El grup decideix, amb calma, el seu retorn, i durant aquests sis anys alternen petites gires de Nadal amb Madstock, que el converteixen bi-anual, i on cada edició es un èxit.

Malgrat això els membres, la majoría amb fills entre petits i adolescents, van fent els seus projectes personals i professionals en paral·lel.

Suggs, per exemple, proba la seva faceta de cantant solista, i també els seus dots de presentador i actor.

Mike Barson viu a Holanda durant tot aquest periode.

Mark Bedders es dedica al disseny o Woddy Woodgate a la docencia musical en escoles de North London

1999–2004: Primer disc desde els gloriosos 80

[modifica]

L'any 1999, després de 14 anys del seu darrer treball, es decideix a treure un nou disc, Wonderful, on el tema amb el mateix nom obte un cert èxit. Però res a veure amb els primers anys de bogeria. Son 5 anys on el grup, a banda de la promoció del disc i alguna gira ocasional, no té massa activitat.

El seu admirat Ian Dury, en els darrers anys de la seva vida, col·labora en la gravació del disc amb les veus del tema "Dip Fred"

2005-2019: La maduresa

[modifica]
Madness a l'escenari del Manchester Arena el 2014.

Apart de la primera gloriosa etapa, es de ben segur l'època més prolífica de la banda. Amb una notable maduresa a les espatlles, durant aquest llarg periode han enregistrat quatre discs i han fet innumerables concerts i han estat presents en tots els festivals coneguts d'arreu del mòn.

Seria estrany que algun festival britànic no els hagui vist, des dels més coneguts com Glastonbury o Isle of Man fins a festivals més petits.

També a la resta del món i sobretot a Europa han estat a la gran majoria de Festivals més coneguts. A l'estat espanyol, tant al FIB Benicassim com al BBK Live en son testimonis entre d'altres.

En terres catalanes, al Sonar, Cruïlla, Vida i Jardins de Pedralbes

Van tenir l'honor d'actuar amb els principals artistes britànics al 60e aniversari com a Cap d'estat de la Reina d'Anglaterra, i van fer-ho a diferència de la resta, desde el terrat de Buckinham Palace.

Van actuar també a la Cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics London 2012 amb el tema "Our House".

Durant tota la dècada del 2010 han fet un festival en petit format "House of fun" durant tot un cap de setmana el grup i bandes amigues feien actuacions i també finals de la dècada han fet el seu propi Festival "House of Commons" durant tres estius seguits a Londres amb unes 25.000 persones d'assistència.

També la majoria d'aquests anys han fet al desembre un UK Tour nadalenc, omplint la majoria de pabellons i sales del pais.

2019–2025: 40 anys i més enllà: Llegendaris

[modifica]
Graham "Suggs" McPherson actuant amb Madness a l'MGM Fenway de Boston durant la gira Theatre of the Absurd Presents C'est la Vie el 29 de maig de 2024.

L'any 2019 Madness celebra els seus 40 anys com a banda. Comença amb força ja que la BBC els concedeix l'honor de ser els protagonistes del seu popular concert d'any nou.

A l'estiu, d'entre les seves habituals gires, fan el concert d'aniversari a Hampstead, el parc proper a Camden on de joves feien algunes de les seves gamberrades, acompanyats per la Royal Orchesta. El seu local de referència, el Dublin Castle, els posa una placa en el seu honor a l'entrada del pub.

Celebren l'aniversari també en tres festes més: El seu concert estival de House of Commons (on a l'escenari puja gent com Paul Weller o membres dels Specials). Un concert a l'Electric Ballroom de Camden on toquen el mateix set i cobren el mateix preu de l'entrada (2,50 lliures) que el mateix dia 40 anys enrere en el que es considera el seu primer concert massiu (fora d'un pub). I per acabar una serie de tres concerts al Roundhouse de Camnden amb moltes sorpreses per als seus fans.

Quan la banda, al 2020 anava a seguir amb la seva activitat habitual, apareix la pandèmia Covid-19, que deixa durant un any i mig l'activitat de la banda sota mínims. La serie documental de la seva formació com a banda "Before we was" (basada en el mateix llibre que s'edita al 2019 pel 40é aniversari) i un show en streaming enregistrat al London Palladium del Soho són les úniques activitats.

Durant l'època del Covid es crea a Londres (Camden Town) el passadis "Hall of fame" de la música, una especie d'imitació del famós passeig de les estrelles de Hollywood. Madness té l'honor de ser el segon grup amb una estrella al terra del passeig de Camden.[22]

Sortosament al setembre del 2021 van tornat a l'escenari i al desembre van recuperar, malgrat el Covid, el seu tour Nadalenc acabant amb plens a tot arreu, destacant les 18.000 persones del O2 Londinenc.

Al 2022, van recuperar el ritme habitual dels darrers anys actuant en festivals per Anglaterra i la resta del mòn. I al 2023 surt un nou album del grup: Theatre of the Absurd Presents C'est la Vie amb el qual tornen a fer gires arreu del món fins als nostres dies de 2025 on han seguit fent concerts i han recuperat el seu festival de Novembre "House of fun".

A l'estiu de 2025 Chris Foreman ha deixat momentaneament el grup per problemes de salut. El Primer cop que la banda esta sense un membre original regularment en 46 anys d'història. Malgrat que ha anunciat que espera recuperar-se i tornar aviat.

Llarga vida a Madness. One step beyond!

Spin-offs o bandes derivades

[modifica]

Fink Brothers

[modifica]

Els Fink Brothers van ser un alter ego de curta durada creat pels membres de Madness, Suggs i Chas Smash, treballant sota els àlies d'Angel i Ratty Fink, utilitzant personatges de la revista de còmics britànica 2000 AD de ciència-ficció.[23]

Discografia
  • 1985. "Mutants in Mega-City One" (single). Aquest va ser l'únic llançament dels Fink Brothers. Consistia en dues cançons.[24]

The Madness

[modifica]

The Madness va ser una formació de Madness sense el baixista Mark Bedford, el bateria Daniel Woodgate i el teclista Mike Barson, activa entre 1987 i 1988. Formada per Suggs, Chas Smash, Lee Thompson i Chris Foreman a principis de 1987, distingien aquesta formació de l'anterior de Madness només afegint-hi la paraula "The" al nom de la banda. La banda havia organitzat un concurs per trobar un nou nom a BBC Radio 1. Van decidir posar-se "The Wasp Factory" a partir de la novel·la homònima d'Iain M. Banks, però aquest nom ja havia estat agafat per una altra banda.

L'àlbum destaca per la participació d'artistes convidats com ara Jerry Dammers dels Specials, John Hasler, membre inicial de Madness, i Earl Falconer d'UB40. També és el primer àlbum d'estudi produït per la mateixa banda sota l'àlies de "The Three Eyes", format per Suggs, Carl i Chris. La banda va llançar el seu àlbum de debut homònim The Madness i els senzills "I Pronounce You" i "What's That" a mitjans de 1988 amb Virgin Records.

No obstant això, a causa de la manca d'èxit comercial i de crítica, els possibles plans de gira per a l'estiu van ser cancel·lats. La relació del grup amb Virgin va començar a deteriorar-se quan van intentar escriure el següent àlbum per mantenir-se a la discogràfica, i van sorgir diferències musicals entre els membres de la banda. Per tant, Virgin va deixar la banda i The Madness es va separar poc després.

El Llibre Guinness dels Èxits Britànics i moltes discografies en línia consideren aquesta banda com la mateixa que Madness. Diverses de les cançons de l'àlbum ("4BF", "Be Good Boy", "Gabriels Horn", "In Wonder") eren cançons reelaborades de l'àlbum d'estudi Madness de 1986, cancel·lat, i s'havien interpretat en directe o en maqueta el 1986 abans que la banda es dissolgués. Lee Thompson i Chris Foreman també van al·ludir a aquest punt de vista al seu únic àlbum d'estudi Crunch! (1990), que estava dedicat al "bon vaixell Madness i a tots els que hi navegaven (1979 a 1989)".

Discografia
  • 1988. The Madness (àlbum d'estudi)
  • "I Pronounce You" (cançó). El videoclip mostra Lee Thompson tocant la flauta.
  • "What's That" (cançó). El primer senzill de Madness o de qualsevol de les seves bandes derivades que no arriba al top 75.

The Nutty Boys (Crunch!)

[modifica]

Els The Nutty Boys eren Lee Thompson i Chris Foreman de Madness, que van formar la banda el 1990 i van publicar el seu únic àlbum d'estudi Crunch!. El 1996, la banda va canviar oficialment el nom de la seva banda a "Crunch!", i "Magic Carpet" va ser llançat sota el nou nom.[6]

Discografia
  • 1990. Crunch! (àlbum d'estudi). Sota el nom de The Nutty Boys.
  • 1992. It's OK, I'm a Policeman (EP de quatre pistes i senzill en casset). Sota el nom de The Nutty Boys.
  • 1996. Magic Carpet (single) Sota el nom de Crunch!

The Lee Thompson Ska Orchestra

[modifica]

La Lee Thompson Ska Orchestra va ser formada el 2011 per Lee Thompson, amb Mark Bedford al baix i una formació rotativa de músics, inicialment tocant versions de ska abans d'escriure material original per al seu segon àlbum.

Discografia
  • 2013. The Benevolence of Sister Mary Ignatius (àlbum d'estudi)
  • 2016. Bite the Bullet

Premis

[modifica]

El primer premi musical destacat de la banda va arribar el 1983 quan Chris Foreman i Cathal Smyth van guanyar un Premi Ivor Novello a la millor cançó per l'èxit internacional "Our House".[3][27] Madness va rebre un altre premi Ivor Novello 17 anys després per una "Col·lecció de cançons destacada".[25] El 2005, van ser guardonats amb el premi Mojo "Hall of Fame", en particular per ser "un artista d'artistes".[26] El 2007, els fans de Madness van dur a terme una campanya perquè la banda rebés un Premi Brit.[27] Molts fans i crítics senten que han estat ignorats durant els seus darrers 30 anys a la indústria musical.[27] El juliol de 2009, Madness va rebre el premi Icon "Silver Clef". El setembre de 2010, Madness va rebre el premi "Idol" als Premis Q del 2010 a Londres.

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 4 «Memories: New brass section make its debut» (en anglès). SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  2. ↑ «2016» (en anglès). SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  3. ↑ «Mez Clough» (en anglès). MezDrums.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  4. ↑ «2017-2018». SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  5. ↑ «2020-2021» (en anglès). SevenRaggedMen.com.
  6. 1 2 Reed, John. House of Fun: The Story of Madness (en anglès), 2010, p. 278. ISBN 978-1-84772-619-3 [Consulta: 26 agost 2026].
  7. ↑ «22/02/84 The Sun & the Rain/Keep Moving/Our House/Michael Caine (Rock Palace)» (en anglès). MadnessOnTV.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  8. ↑ «1984 – February 22: Rock Palace, US TV» (en anglès). SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  9. 1 2 3 4 «1983» (en anglès). SevenRaggedMen.com.
  10. ↑ «1984» (en anglès). SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  11. ↑ «1985 – February 28: Bull & Gate, London» (en anglès). SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  12. 1 2 3 4 5 6 «26/11/85 Burning the Boats/Time (The Whistle Test)». MadnessOnTV.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  13. ↑ «[total-madness Seamus Beaghan]». Total-Madness. [Consulta: 26 agost 2026].
  14. ↑ «2021 – November 19–22: House of Fun weekender» (en anglès). SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  15. 1 2 3 4 «1985 – October 20: Chippenham Gold-diggers». SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  16. ↑ «1995 – December: Rehearsals for Christmas tour». SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  17. ↑ «1996 – June 30: Euro 96 Extravaganza, Old Trafford, Manchester» (en anglès). SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  18. ↑ «Memories: June 11: High Lodge, Thetford Forest» (en anglès). SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  19. ↑ «Memories: June 28: The Scala, Kings Cross». SevenRaggedMen.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  20. ↑ «Graham Bush (Bushers)». LinkedIn.com. [Consulta: 26 agost 2026].
  21. ↑ «Madness y el teatro del absurdo» (en castellà), 26-12-2023. [Consulta: 16 juliol 2024].
  22. ↑ «Janis Joplin, UB40 and The Kinks added to Camden's Music Walk of Fame» (en anglès), 10-08-2023. [Consulta: 16 juliol 2024].
  23. ↑ Quantick, David «There's No Stoppin' Two Mutants From Hoppin'» (en anglès). New Musical Express, 02-02-1985, p. 13 [Consulta: 26 agost 2026].
  24. ↑ «FINK BROTHERS -THE RECORD». 2000mad. Arxivat de l'original el 9 maig 2008. [Consulta: 26 agost 2026].
  25. ↑ «Ivor Novello awards: The winners». BBC News, 25 maig 2000 [Consulta: 26 agost 2026].
  26. ↑ «Mojo honours list for 2005». promo.emapnetwork.com. Arxivat de l'original el 21 juny 2007. [Consulta: 26 agost 2026].
  27. 1 2 «CHAPTER». American. Arxivat de l'original el 3 abril 2008. [Consulta: 28 agost 2026].

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Madness
  • Web oficial del grup (anglès)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Madness&oldid=38408777»