Operació Anton
| teatre europeu de la Segona Guerra Mundial | |||
|---|---|---|---|
| Tipus | operació militar i batalla | ||
| Data | 10 | ||
| Període | Segona Guerra Mundial | ||
| Lloc | Migdia francès | ||
| Estat | França | ||
| Resultat | Victòria táctica alemanya Victòria estratégica francesa | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
L'Operació Anton (alemany: Fall Anton) va ser el nom en clau atorgat a l'operació militar del Tercer Reich per ocupar tot el territori de la França de Vichy, amb ajuda de l'Itàlia Feixista, el mes de novembre de 1942, com a reacció als desembarcaments nord-americans a l'Africa del Nord del 7 de novembre de 1942.
Sense tropes militars suficients per oposar resistència a l'avenç alemany, l'única reacció francesa possible va ser aquarterar la seva marina de guerra al port militar de Toló i barrinar les naus de la flota quan tropes alemanyes van intentar agafar-les en un cop de mà el 27 de novembre.
Situació
[modifica]Després de la signatura de l'armistici franc-alemany del 22 de juny de 1940 que va posar fi a la batalla de França, el règim d'Adolf Hitler va acceptar que la derrotada França conservés sota comandament propi a la seva marina de guerra ancorada als seus ports del Mediterrani, sense lliurar-la a les potències de l'Eix. El desembre de 1940 ja es va elaborar un pla alemany per ocupar la França de Vichy amb el nom en clau d'Operació Àtila, i aviat es va considerar juntament amb l'Operació Camèlia, el pla per ocupar Còrsega.[1] L'Operació Anton va actualitzar l'Operació Àtila original, incloent-hi diferents unitats de la Wehrmacht i afegint-hi la participació italiana.
En comparació amb l'exèrcit terrestre i l'aviació militar, la marina de guerra francesa havia patit molt poques pèrdues en les setmanes de lluita contra els alemanys i mantenia gran part del seu poder en naus i tripulacions, per la qual cosa el Tercer Reich va considerar més pràctic que continués sota control francès mentre que la Kriegsmarine alemanya no tenia com a prioritat bèl·lica la Mediterrània.
Per contra, tant Hitler com els seus caps militars més destacats (Keitel, Raeder, o Jodl) preferían preferien que aquesta flota seguís sota comandament francès encara que estretament vigilada, doncs deixaria als francesos la responsabilitat de custodiar el seu propi imperi colonial, i permetia a la Wehrmacht concentrar les seves energies per a la lluita.[2] Además A més, el règim de Vichy comptava amb unes forces armades de tot just 100.000 soldats sota el seu comandament, sense artilleria , ni tancs (l'anomenat "Exèrcit de l'Armistici" ), i amb una aviació petita (no més de 600 aparells) per la qual cosa seria fàcil a les tropes alemanyes en cas necessari.
La intervenció alemanya
[modifica]La situació es va alterar de manera dramàtica quan van arribar notícies a Alemanya sobre els desembarcaments realitzats per britànics i estatunidencs el 8 de novembre de 1942 van fer desaparèixer aquesta justificació, sobretot perquè ràpidament es va fer evident que el govern de Vichy no tenia ni la voluntat política ni els mitjans pràctics per evitar que les autoritats colonials franceses se sotmetessin a l'ocupació aliada. En pocs dies, les colònies franceses del nord d'Àfrica, lleials al govern de Vichy, van canviar de bàndol per la pressió estatunidenca i van rebutjar l'autoritat de Pétain, fins al punt que l'almirall François Darlan, qui es trobava a l'Algèria francesa, va ordenar al matí del 10 de novembre que les forces franceses cessessin la lluita i s'unissin als Aliats, deixant a la costa sud del Mediterrani una àmplia regió amb tropes hostils a l'Eix.
En conèixer-se la decisió de Darlan i el canvi de bàndol dels francesos del Nord d'Àfrica, Hitler va decidir que tropes alemanyes sortissin del Nord de França per a ocupar tot el territori francès regit per Vichy incloent Còrsega. Per evitar conflictes amb les autoritats de Vichy, Hitler va convocar a una reunió a Berchtesgaden el cap de govern de Vichy, el col•laboracionista Pierre Laval, juntament amb el ministre italià Galeazzo Ciano, per queixar-se del canvi de bàndol dels militars francesos del Nord d'Àfrica i anunciar "mesures urgents" de l'Eix,[3] les quals serien executades l'11 de novembre.
En acabar el 10 de novembre, les tropes alemanyes estacionades a França al comandament del general Johannes Blaskowitz i les del Regio Esercito van concloure els seus plans per a l'ocupació del territori de Vichy, per a això comptarien amb ajuda de forces d' Itàlia Feixista. A les 07.00 hores de l'11 de novembre les tropes de l'Eix van començar el seu desplaçament: el 7. Armee es va dirigir cap a la Mediterrània des del centre de França, mentre que el 1. Armee avançava des de la costa Atlàntica, al llarg dels Pirineus, amb la mateixa meta; en paral•lel el Quart Exèrcit italià avançava per la Costa Blava i creuava els Alps, mentre una divisió italiana desembarcava a Còrsega. El vespre de l'11 de novembre, els tancs alemanys havien arribat a la costa mediterrània. Assabentat de l'avenç alemany, el mariscal Pétain va donar ordre de no oposar resistència i aviat guarnicions alemanyes van ocupar totes les principals ciutats.
En acabar el dia 12 de novembre les tropes de l'Eix havien aconseguit gairebé tots els seus objectius sense trobar oposició, però sense prendre per la força els vaixells francesos ancorats a la base naval de Toló. Les úniques reaccions efectives a Vichy van ser missatges radiats de Laval i de Pétain condemnant la invasió com una ruptura de l'armistici de 1940.
L'enfonsament de la flota francesa
[modifica]
Les tropes alemanyes havien arribat a Toló el 12 de novembre i van trobar en aquest port uns 5000 infants navals francesos defensant la flota des de fortificacions a terra. El comandament de l'OKW alemany va acceptar que aquests infants mantinguessin sota guàrdia la flota francesa però resultava evident que el seu nombre era molt petit per aturar un atac alemany massiu.[2] Des d'Algèria, l'almirall Darlan va requerir a la flota francesa de Toló -comandada per l'almirall Jean de Laborde- fer-se a la mar i unir-se a la França Lliure , però tal missatge no va ser atès donada la forta anglofòbia de Laborde i els seus oficials.
Els caps militars alemanys van traçar llavors un pla anomenat "Operació Lila" per capturar els navilis francesos de Toló mitjançant un ràpid cop de mà contra els infants que els defensaven, abordant les embarcacions en qüestió d'hores, però els comandaments navals francesos van aconseguir dilatar els projectes alemanys mitjançant negociacions per diversos dies, donant així temps per a que els seus oficials executessin plans de sabotatge per enfonsar la flota amb explosius. De fet, el comandament naval francès havia donat instruccions secretes des del 1940 per sabotejar la flota en cas extrem que no es pogués defensar contra una incursió estrangera, però tant Darlan com els seus successors no feien distincions entre britànics o alemanys en parlar d'"incursió estrangera".
El 27 de novembre, poc abans de l'alba, les tropes alemanyes van executar l'operació Lila però després de desarmar els infants navals de Toló, no van tenir temps per evitar que s'activessin explosius en els navilis francesos del port, ni van poder abordar-los per evitar l'autoenfonsament malgrat l'oportuna captura d'oficials navals francesos. De fet, les tropes alemanyes amb prou feines van poder observar des dels molls com la flota s'enfonsava per les explosions del sabotatge al llarg d'aquell matí, sense poder abordar les naus a temps. En total el pla de sabotatge francès va causar la destrucció, o inutilització, de tres cuirassats, set creuers, 28 destructors i 20 submarins.
Conseqüències
[modifica]L'ocupació total de la França de Vichy va acabar amb la reduïda autonomia d'aquest règim titella, encara que va continuar existint formalment el govern de Laval per a fins d' administració interna, ja que una administració completament alemanya de França resultava molt difícil i poc pràctica. La seguretat interna de França va quedar en mans de la Gestapo, com en qualsevol país ocupat, els decrets de Vichy van haver de passar prèviament per l'aprovació de les autoritats alemanyes, i es van instal·lar Kommandaturen alemanyes en tots els departaments de França,[2] i l' Exèrcit de l'Armistici va ser dissolt el 27 de novembre per ordre alemanya, mentre que les instal·lacions militars existents a sol francès van ser ocupades per la Wehrmacht. La zona d'ocupació italiana va ser abolida després de la destitució de Mussolini del càrrec i la posterior sol·licitud d'armistici del govern italià el 1943. Posteriorment, França va romandre sota ocupació exclusivament alemanya des de llavors fins a les invasions aliades occidentals (Operació Overlord a Normandia i Operació Dragoon al delta del Roine) i l'alliberament del país el 1944.
La notícia dels successos de Toló va satisfer Hitler en considerar que això resultava un èxit en impedir que la flota caigués en mans de la França Lliure o dels britànics però va decebre els comandaments de la Kriegsmarine[4][5] que esperaven servir-se d'aquesta flota mediterrània i estalviar-se el riscós enviament de bucs per l'estret de Gibraltar, les dues ribes del qual estaven ara sota control enemic. La reacció a Itàlia davant els fets va ser d'àmplia satisfacció en considerar Mussolini i Ciano que amb "l'autoenfonsament" de la flota de Toló, el règim de Vichy perdia el seu últim element de pressió davant el Tercer Reich i s'eliminava un competidor naval per a Itàlia.[3]
Els caps navals francesos Jean de Laborde i André Marquis, que van ordenar l'enfonsament, no van ser arrestats pel règim de Vichy mentre les ordres de Darlan i Pétain eren evitar el lliurament de la flota, sense especificar quina potència intentaria prendre-la. Després de la fi de la guerra en 1945, el govern de Charles de Gaulle castigaria per "deslleialtat" aquests caps navals ja que el sabotatge va impedir que la marina francesa ajudés a l'esforç militar aliat i de la França Lliure .
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Schreiber, 1990, p. 78.
- 1 2 3 Toynbee, Arnold (1985). La Europa de Hitler. Madrid: Sarpe. ISBN 8459904121
- 1 2 Galeazzo Ciano "Diarios". Ed. Crítica. Barcelona, 2004
- ↑ Deist, Wilhelm; Klaus A. Maier et al. (1990). Germany and the Second World War. Oxford University Press. p. 827. ISBN 0-19-822884-8.
- ↑ Schreiber, 1990, p. 827.
Bibliografia
[modifica]- Sitio web "Beaucoudray.free.fr" con el libro de Henri Noguères Le Suicide de la flotte française à Toulon, Éditions J'ai lu Leur aventure, no A120/121
- battleships-cruisers.co.uk Historia del "autohundimiento" de Tolón en www.battleships-cruisers.co.uk
- La flota francesa hundida en Tolon - documento del INA, en francés
- L'Herminier, Captain Jean. Casabianca:The Secret Missions of a Famous Submarine. London: Frederick Muller, 1953. ISBN 978-2-7048-0704-8.
- Schreiber, Gerhard; Stegemann, Bernd; Vogel, Detlef. Der Mittelmeerraum und Südosteuropa 1940–1941: Von der "non belligeranza" Italiens bis zum Kriegseintritt der Vereinigten Staaten. trans. Dean S. McMurry, Ewald Osers, Louise Willmot, P. S. Falla. III. London: Oxford University Press, 1990 (Germany and the Second World War). ISBN 978-0-19-822884-4.