Vés al contingut

Pianola

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'instrument musicalPianola
Imatge d'una pianola marca Steinway Modifica el valor a Wikidata
Tipuspiano i instrument musical mecànic Modifica el valor a Wikidata

La pianola o piano mecànic (amb un nom genèric que ve del nom d'un model de la casa Aeolian),[1] és un instrument musical que incorpora el mecanisme del piano al qual s'agreguen elements mecànics i pneumàtics per permetre la reproducció automàtica de la música perforada en un rotllo de paper. En realitat es tractaria d'una pianola/piano, ja que permet tant la seva execució manual per un pianista com la seva execució automàtica mitjançant un rotllo de paper perforat.

Mecanisme

[modifica]
Gràfica de l'interior d'un piano mecànic: 1) pedal; 2) connexió del pedal; 3) escapament (només es mostra un); 4) dipòsit d'alta tensió (no es mostra el dipòsit de baixa tensió); 5) tronc de la fuita; 6) tub d'escapament del motor; 7) espai d'aire sobre les vàlvules primàries; 8) vàlvules secundàries; 9) colpejador pneumàtic <! - striking Pneumatic - >; 10) connexió des del pneumàtic amb l'acció del piano; 11) acció del piano; 12) motor pneumàtic; 13) tauler de tracker (el rotlle de música passa per aquest tauler).

El mecanisme pneumàtic és abastit per un grup de manxes-mogudes generalment per pedals accionats per una persona-, sense que aquesta requereixi coneixements musicals. Aquestes manxes poden ser accionades per un motor elèctric.

El mecanisme que finalment es va generalitzar al segle XX era tot pneumàtic, amb un sistema de manxes accionades per pedals que proporcionaven una font de buit necessària per accionar un motor pneumàtic que acciona el carret de recollida mentre cada petita entrada d'aire a través de cada forat del rotlle de paper s'amplifica en dues etapes pneumàtiques (l'anomenat mecanisme de doble vàlvula) amb la força suficient per percudir una gran nota.

Interacció amb la pianola

[modifica]
Capses de rotlles de pianola

La pianola original va ser dissenyada per a ser una veritable experiència musical interactiva, en lloc de merament un instrument automàtic: d'aquí la raó per la qual està equipada amb manetes de control interactives amb la intenció que amb la «pianola» cadascú creés una actuació musical d'acord amb el seu propi gust. La pianola proveïa a aspirants a pianistes i amants de la música amb la destresa tècnica que els faltava mentre els permetia controlar l'actuació musical interactivament com si es tractés de virtuosos pianistes

Història

[modifica]

No és possible atribuir la invenció d'aquest instrument a una sola persona, ja que els seus nombrosos mecanismes van ser inventats al llarg d'un període prolongat, principalment durant la segona meitat del segle xix.

Els primers pianos mecànics domèstics funcionaven amb corrons, com els pianos de carrer, però rarament tenien més de dos corrons, cosa que limitava el repertori. Els primers intents van ser d'Alexandre Debain a França, el 1860, de fer un piano que funcionava amb targetes de fusta, anomenades "planchettes", que tenien pues que sortien de'aquestes targetes per activar les tecles del piano, però malgrat tenir un repertori més ampli de melodies, no es popularitzà.[2]

La primera pianola pneumàtica pràctica, fabricada per l'empresa Aeolian ("Pianola"),[3] va ser inventada el 1896 a la ciutat de Detroit (Michigan), de nom genèric piano player, i es va generalitzar al segle XX. El nom "pianola", de vegades utilitzat com a nom genèric per a qualsevol pianola, prové d'aquesta invenció. El mecanisme d'aquesta pianola era totalment pneumàtic: unes manxes accionades amb peu proporcionaven un buit per fer funcionar un motor pneumàtic i impulsar el rodet de recollida, mentre que cada petita entrada d'aire a través d'un forat del rotlle de paper s'amplificava en dues etapes fins a la força suficient per tocar una nota [4]

Es tractava d'un mecanisme que s'ajustava al teclat del piano per tal d'activar de manera automàtica les tecles. La casa Aeolian Company el va patentar juntament amb Votey, amb el nom de pianola. Theodor P. Brown va incorporar aquest mecanisme als pianos verticals, amb el nom de player piano, instrument que en espanyol es va denominar autopiano i en francès piano automatique.[5]

No va ser fins al 1901 que Melville Clarke produí el primer piano que contenia el mecanisme dins l'instrument i que no necessitava un mecanisme extern, aconseguint per primera vegada que el rotlle activés el teclat del piano. Aquests primers instruments només feien sonar 58 notes del teclat, i més tard vindrien els de 65 notes.[2]

Predecessors

[modifica]
Propaganda de pianoles The Orchestrelle-aparell pneumàtic que es posava davant d'un piano comú de cua-a la revista The Connoisseur (Londres, abril de 1912). El text diu: «Un triomf artístic de la pianola, executada a la Sala de la Reina amb l'Orquestra Simfònica de Londres, conduïda per Herr Arthur Nikisch; va ser usada per a executar el conegut Concert en la menor de Greig i la Fantasia hongaresa de Liszt. La pianola també es va usar per acompanyar la cèlebre vocalista Miss Elena Gerhardt, en cançons de Strauss i Wolf. Aquest concert ha generat un immens entusiasme entre el públic i la premsa, però cap més gran que el del propi Herr Arthur Nikisch, que després del concert va escriure: "Excepte pel fet que reemplaça l'executant amb tècnica absolutament perfecta, la pianola no hauria de ser considerada mai més com un instrument mecànic ". Truqui a la Sala Aeolian i toc la pianola piano, o demani per correu el catàleg AA ».

La idea dels dispositius musicals automàtics es remunta a molts segles enrere, i l'ús de corrons per a accionar mecanismes de percussió (com el toc de campanes en un rellotge) es va perfeccionar molt abans de la invenció del piano. Aquests mecanismes es van estendre més tard per accionar les capses de música, que contenen un conjunt de làmines de metall afinades que són accionades pels corrons de pues.

Un dels primers instruments que es va automatitzar va ser l'orguenet, que és relativament fàcil d'accionar de manera automàtica. La potència de les notes se subministra per aire a partir d'un sistema de manxes, i l'organista o dispositiu només ha d'accionar una vàlvula per controlar l'aire disponible. L'accionament es fa per mitjà d'un corró de pues i la construcció d'orgues de corrons va evolucionar molt cap a mitjan segle xviii.

El piano és un instrument complex que requereix que cada nota sigui percudida amb una força diferent, a fi de controlar la dinàmica de la interpretació. Tota la força necessària per fer sonar una nota ha de ser donada per l'intèrpret percudint les tecles. Va resultar difícil per a un dispositiu reproductor combinar una força de percussió variable i una durada de la nota controlada. Els corrons no proporcionen una força de percussió, sinó un moviment de commutació relativament suau.

Els primers pianos de maneta movien el martell cap enrere i avançaven contínuament a mesura que l'intèrpret girava la maneta, però els martells no percudien les cordes fins que es movien lleugerament cap endavant per una pua del corró. Els martells percudien repetidament fins que la pua passava endavant. Això accionava la nota, però amb una dinàmica fixa i amb una acció de trèmolo, a diferència del que faria un pianista.

La creació del piano mecànic va haver de superar les dificultats de controlar la força de la percussió i la durada de la nota. El primer piano mecànic fou probablement el Forneaux Pianista, que funcionava amb aire comprimit per inflar les manxes quan un corró obria les vàlvules. Aquesta manxa accionava la tecla que feia sonar la nota.[6]

L'acceleració dels desenvolupaments que van conduir al dispositiu amb 'reproductor' pneumàtic es va iniciar a la dècada de 1840 i va començar a fructificar a la dècada de 1870. L'inici del període del piano mecànic es pot veure a l'Exposició Universal de Filadèlfia, el 1876. En aquesta exposició hi havia una sèrie de dispositius de reproducció automàtica, incloent el Pianista, que tenia els elements que donarien lloc al piano mecànic.[7]

La primera descripció d'un piano mecànic amb rotlles de paper perforat va ser a la patent francesa de Claude Seytre de 1842. El concepte era bo, però el dispositiu descrit no era pràctic en la forma en què llegia el paper perforat.[8]

El 1847 Alexander Bain va descriure un dispositiu que usava un rotlle de paper com una "vàlvula de desplaçament" que permetia que l'aire circulés pels tubs d'un harmònium.[9] També es produeixen harmòniums amb corrons que utilitzen aquest tipus de sistema. Tanmateix, el flux d'aire no és suficient per accionar un mecanisme de piano. El 1848, Charles Dawson d'Anglaterra va descriure un dispositiu de vàlvula de desplaçament més complex que evolucionava una mica a partir de l'invent de Bain.[10]

Hunt & Bradish, als Estats Units, el 1849, utilitza un rotlle llegit per ressorts, aquests eren prou forts per accionar directament el mecanisme del piano. Aquest dispositiu aplicava tota la força al paper, de manera que el trencava ràpidament, i el dispositiu hauria tingut la mateixa amplada que la del teclat del piano.[11]

El 1851, Pape, Anglaterra, va presentar una patent que va reconèixer la necessitat d'eliminar la força d'acció sobre el paper, utilitzant ressorts més lleugers per llegir el rodet i activar un dispositiu més robust que reproduís la nota: un amplificador mecànic.

Rotlle de pianola de Welte-Mignon, ca.1919

El primer dispositiu per abordar el requisit pràctic d'accionar un mecanisme de piano va ser el de Forneaux, el 1863. Va reconèixer que es necessitava una vaga dura per accionar el martell cap a les tecles. Va utilitzar un corró tradicional, però va generar un dispositiu pneumàtic que inflava ràpidament la manxa per accionar la nota. El 1871 cartró perforat va substituir el corró, però encara es llegia amb ressorts. Aquest dispositiu va entrar en fabricació, i es considera el primer reproductor automàtic pràctic. Va ser exhibit a Filadèlfia el 1876.[12]

La patent americana de Van Dusen el 1867 va ser el primer a descriure un mecanisme pneumàtic davanter accionat per un rotlle. Possiblement es basava en els treballs de John McTammany.[13]

Hi hagué un salt important a la patent dels germans Schmoele el 1873. Van descriure un sistema de 'doble vàlvula' que funcionava com un amplificador pneumàtic, llegint el rodet elèctricament i operant la pneumàtica amb un electroimant. També el van exhibir a Filadèlfia. Amb algunes modificacions i la lectura pneumàtica del rotlle, aquest es convertiria en el piano mecànic uns 20 anys més tard, encara que els germans Schmoele mai no es van beneficiar d'això.[14]

El 1876, John McTammany va exhibir un instrument mecànic a Filadèlfia que utilitzava un rotlle de paper i ressorts, el lleuger moviment del qual va desencadenar un dispositiu mecànic. Això va generar un harmònium. McTammany havia estat experimentant des de mitjans de la dècada de 1860, i va passar a ser un dels noms clau en la indústria dels primers instruments mecànics. Va afirmar ser l'inventor d'un instrument mecànic, però no del piano mecànic, una distinció important.

L'any 1876, a Filadèlfia, es van exhibir tres aparells que tenien els diferents components que requeriria un piano mecànic. Malgrat això, no va ser fins 20 anys més tard que tots aquests components es van combinar. Sorprenentment, el component que faltava era el lecto pneumàtic del rotlle. Això va ser amb tota probabilitat a causa de la manca d'un material hermèticament flexible per traduir el flux d'aire al moviment mecànic necessari per activar el dispositiu del reproductor.

Composicions per a pianola

[modifica]
Treballadors punxant rotlles per pianola en un taller londinenc de la Aeolian Company (1911).

La pianola permet crear música impossible de ser tocada per humans o, millor dit, que no ha estat concebuda per a una interpretació pianística convencional. Entre els compositors que van escriure música específicament per a pianola hi destaquen Ígor Stravinsky, Alfredo Casella, Paul Hindemith i Conlon Nancarrow (que va basar la seva creativitat artística en aquest instrument).

Compositors per pianola

[modifica]

La pianola a Catalunya

[modifica]
Etiqueta de Rollos Princesa

A Catalunya, l'any 1905 va ser creada la primera productora de rotlles de pianola: la fàbrica "La Solfa", fundada a La Garriga per Joan Baptista Blancafort (pare del compositor Manuel Blancafort, la formació musical del qual es va veure marcada per haver treballat a la fàbrica del seu pare traslladant les notes dels pentagrames a les cintes contínues de la pianola). La indústria, productora de rotlles Victòria, exportava la seva producció a Europa, Amèrica i Oceania, i va arribar a produir més de quatre-mil obres entre 1919 i 1930.[15]

A inicis del segle xxi, la troballa de més de 2000 rotlles de pianola a una masia del Priorat va propiciar la creació del Pianola Roll Digitizer, una nova tecnologia per digitalitzar la música emmagatzemada en rotlles perforats. La investigació liderada per la Universitat Autònoma de Barcelona va trobar obres inèdites de Manuel Blancafort i Frederic Mompou, signades sota pseudònim, algunes de les quals daten de 1914.[16][17]

Una de les pianoles més antigues que es conserven a Catalunya és la de la Biblioteca de Catalunya, adquirida l'any 2009 juntament amb 74 rotlles: un model Apollo Player Piano construït per la Melville Clark Co. l'any 1913, un dels primers models capaços de reproduir 88 notes, el mateix nombre que un piano. Originalment pertanyia a Isabel de Urruela, marquesa de Retes, membre de la família Arnús-Sert.[18]

A Barcelona hi havia diverses empreses dedicades al negoci dels rotlles com per exemple Victoria (fàbrica), de la qual sorgí el subsegell Best o Rollos Princesa, aquests últims eren propietat dels germans Moya.[19][20] L'editorial Diana, amb seu central a Madrid, també tenia una sucursal a Barcelona, igual que marques internacionals com Hupfeld o Aeolian que disposaven de botigues als carrers València i Bonsuccés respectivament.[21]

Rotlle de pianola

[modifica]
Un rotlle de pianola executant una peça

Els rotlles de música per a pianoles pneumàtiques, sovint coneguts com a rotlles de pianola, consisteixen en un full de paper continu enrotllat en un carret. El carret encaixa a la caixa del carret de la pianola, i l'extrem lliure de la partitura s'enganxa al carret de recollida, que desenrotlla el rotlle a un ritme uniforme a través del mecanisme de lectura (la " barra de seguiment "). La partitura que es reproduirà es programa al paper mitjançant perforacions. Els diferents sistemes de reproducció tenen diferents mides de perforació, dissenys de canals i ajustaments de carret, tot i que la majoria s'ajusten a un o dos formats predominants adoptats posteriorment com a estàndard de la indústria.

Detall de rotlle de pianola amb les línies d'accentuació (Themodist) i tempo (Metrostyle).

La música es programa mitjançant diversos mètodes

  1. La música està marcada en una plantilla mestra sobre una base purament metronòmica directament de la partitura impresa, i els pianistes músics han de crear la seva pròpia interpretació musical.
  2. La plantilla musical es crea metronòmicament mitjançant una perforadora accionada per un piano amb teclat
  3. Una actuació en directe es toca en un piano especial connectat a un mecanisme de marcatge operat electrònicament, i es produeix una plantilla física a partir d'aquesta sortida en directe, ja sigui tal com és o després d'una regularització general del tempo quan sigui necessari.
  4. Els programes informàtics moderns i els programes MIDI es poden utilitzar per crear plantilles de rotlles de pianola per fer funcionar les màquines perforadores modernes i crear nous títols.

La pianola es va vendre a tot el món en el seu apogeu, i els rotlles de música es van fabricar àmpliament als Estats Units, així com a la majoria de països europeus, Amèrica del Sud, Austràlia i Nova Zelanda. Un gran nombre de títols de tots els fabricants sobreviuen fins als nostres dies, i els rotlles encara apareixen regularment en grans quantitats.

Es va informar que l'últim productor massiu de rotlles de pianola que quedava al món, QRS Music, va aturar temporalment la producció dels rotlles el 31 de desembre de 2008.[22] No obstant això, QRS Music encara es presenta com l'únic fabricant de rotlles que queda i afirma tenir 45.000 títols disponibles amb "nous títols que s'afegeixen regularment".[23]

El Musical Museum de Brentford, Londres, Anglaterra, alberga una col·lecció nacional de rotlles de pianola, amb més de 20.000 rotlles, així com una extensa col·lecció d'instruments que es poden veure i escoltar.[24]

Implementacions modernes

[modifica]
Reproductor i unitat de control del Yamaha Disklavier Mark III

Els desenvolupaments posteriors del piano reproductor inclouen l'ús de cinta magnètica i disquets, en lloc de rotlles de pianola, per enregistrar i reproduir la música; i, en el cas d'un instrument fabricat per Bösendorfer, la reproducció assistida per ordinador .

Unitat de control del seqüenciador de Yamaha Disklavier Mark III

El 1982, Yamaha Corporation va introduir el " Piano Player ", que va ser el primer piano reproductor produït en massa i disponible comercialment que era capaç de capturar i reproduir digitalment una interpretació de piano utilitzant un disquet com a suport d'emmagatzematge.[25] El Piano Player va ser substituït el 1987 pel Yamaha Disklavier i, des del 1998, els models Disklavier PRO són capaços de capturar i reproduir interpretacions de piano d'"alta resolució" de fins a 1024 nivells de velocitat i 256 increments de pedaleig posicional utilitzant l'especificació MIDI XP (Extended Precision) patentada de Yamaha.[26]

Gairebé totes les pianoles modernes utilitzen MIDI per interactuar amb equips informàtics. La majoria de les pianoles modernes inclouen un dispositiu electrònic que pot gravar i reproduir fitxers MIDI en disquets i/o CD-ROM, i una interfície MIDI que permet als ordinadors controlar el piano directament per a operacions més avançades. Els fitxers MIDI poden activar solenoides, que utilitzen corrent elèctric per impulsar petits èmbols mecànics muntats a l'acció de les tecles dins del piano. La música en directe o generada per ordinador es pot gravar en format de fitxer MIDI per a una reproducció precisa posterior en aquests instruments. Els fitxers MIDI que contenen rotlles de pianola antics convertits es poden comprar a Internet.

A partir del 2006, hi ha diversos kits de conversió de pianoles de reproductor disponibles (PianoDisc, PNOmation, etc.), que permeten als propietaris de pianos normals convertir-los en instruments controlats per ordinador. El procés de conversió normalment implica obrir la part inferior del piano per instal·lar peces mecàniques sota el teclat, tot i que una organització, la Logos Foundation, ha fabricat un kit extern portàtil. Wayne Stahnke, l'inventor del sistema de reproducció Bösendorfer SE, anomenat "LX", va introduir un nou kit de conversió de pianoles de reproductor el 2007-08.

A partir del 2023, Steinway fabrica una pianola basada en el sistema Live Performance LX de Wayne Stahnke, que va ser venuda a Steinway el 2014 i rebatejada com a Spirio. A diferència d'altres marques de pianos, originalment no hi havia una opció de gravació,[27] però el 2019 Steinway va introduir els models Spirio | r, que també poden gravar.[28]

Edelweiss és una empresa musical britànica emergent al mercat de les pianoles de tocador que ofereix pianos totalment fets a mida, disponibles als grans magatzems de luxe Harrods des del 2017 [29] i, segons el canal de YouTube del Financial Times "How to Spend it", Edelweiss és "considerat com el piano automàtic més exclusiu de la generació actual".[30]

Comparació amb els pianos elèctrics

[modifica]

Una pianola no és un piano elèctric, un piano electrònic ni un piano digital . La distinció entre aquests instruments rau en la manera com es produeixen els sons. Una pianola és un piano acústic que produeix el so mitjançant un martell que colpeja les cordes del piano. Els components elèctrics de les versions postpneumàtiques es limiten a moure les tecles o els martells imitant les accions d'una persona; el so no es genera ni amplifica electrònicament.

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «The Pianola Institute - History of the Pianola - Player Pianos» (en anglès). [Consulta: 28 març 2018].
  2. 1 2 McElhone, Kevin. Mechanical music (en anglès). Oxford: Shire Publications, 2004, p. 20. ISBN 0 74780 578 6.
  3. ↑ «Aeolian Co. Pianola Model Piano Player». National Museum of American History. [Consulta: 28 juliol 2022].
  4. ↑ White, William Braid. Regulation and Repair of Piano and Player Mechanism: Together with Tuning as Science and Art .... E.L. Bill, March 12, 1909.
  5. ↑ Roquer, Jordi «Els sons ocults del paper perforat». Revista catalana de musicologia, 2014, p. 137-152.
  6. ↑ 1848-1922., Dolge, Alfred,. Pianos and their makers : a comprehensive history of the development of the piano from the monochord to the concert grand player piano. Nova York: Dover Publications, 1972. ISBN 9780486228563.
  7. ↑ «The Pianola Institute - History of the Pianola - Organettes» (en anglès). [Consulta: 27 març 2018].
  8. ↑ Technologies of inclusive well-being : serious games, alternative realities, and play therapy. ISBN 9783642454325.
  9. ↑ The world of the American West : a daily life encyclopedia. ISBN 9781440828607.
  10. ↑ Ord-Hume, Arthur W. J. G.. Player Piano: The History of the Mechanical Piano and how to Repair it (en anglès). A. S. Barnes, 1970, p. 296.
  11. ↑ G., Ord-Hume, Arthur W. J.. Automatic pianos : a collector's guide to the pianola, barrel piano, & Aeolian orchestrelle. Atglen, PA: Schiffer Pub, 2004. ISBN 9780764320248.
  12. ↑ Robert., Palmieri,. The Piano : an Encyclopedia. Second edi. Nova York: Routledge, 2014. ISBN 9781135949648.
  13. ↑ McTammany, John. The Technical History of the Playe (en anglès). Madison: Vestal Press, 1915, p. 152.
  14. ↑ David., Bowers, Q.. Encyclopedia of automatic musical instruments,. Vestal, N.Y.,: Vestal Press, [1972]. ISBN 9780911572087.
  15. ↑ «Rollo de pianola Victoria» (en castellà). [Consulta: 8 desembre 2019].
  16. ↑ Científicas, SINC Servicio de Información y Noticias. «Rollos de pianola escondían obras inéditas de Mompou y Blancafort» (en castellà), 11-12-2015. [Consulta: 8 desembre 2019].
  17. ↑ Cia, Blanca «En busca de rollos de pianola» (en castellà). El País [Madrid], 07-12-2015. ISSN: 1134-6582.
  18. ↑ «La pianola de la Biblioteca de Catalunya», 25-09-2012. [Consulta: 8 desembre 2019].
  19. ↑ «Fabricación de rollos de pianola». Centro de Documentación Musical de Andalucía. [Consulta: 20 juny 2015].
  20. ↑ «Catálogo general de rollos de pianola Princesa.. 1930». Biblioteca Nacional de España. [Consulta: 20 juny 2015].
  21. ↑ Roquer González, Jordi «Els sons ocults del paper perforat». Revista Catalana de Musicologia, núm. vii, 2014, p. 140.
  22. ↑ Sommer, Mark. «The day the music died: QRS has ended production of player-piano rolls». The Buffalo News, 03-01-2009. Arxivat de l'original el 10 June 2011. [Consulta: 12 setembre 2010].
  23. ↑ «Music». QRS Music. Arxivat de l'original el 5 March 2010. [Consulta: 12 setembre 2010].
  24. ↑ «About» (en anglès). The Musical Museum. Arxivat de l'original el 2021-12-17. [Consulta: 17 desembre 2021].
  25. ↑ «Development of Products - About Us». Yamaha Corporation. [Consulta: 28 juliol 2022].
  26. ↑ Litterst, George F. «Anatomy of a Disklavier». Disklavier Education Network. Yamahaden. Arxivat de l'original el May 17, 2022. [Consulta: 28 juliol 2022].
  27. ↑ Quito, Anne. «Steinway just released an iPad-controlled piano». qz.com, 19-04-2016. [Consulta: 28 juliol 2022].
  28. ↑ «Steinway Spirio R Piano». Steinway. [Consulta: 25 desembre 2023].
  29. ↑ Scialom, Mike. «Edelweiss Pianos play well at Harrods». Cambridge Independent, 28-05-2019. [Consulta: 28 juliol 2022].
  30. ↑ «Financial Times 'How to Spend it' featuring Edelweiss Pianos». www.youtube.com. November 30, 2018. Arxivat de l'original el 2021-12-11.

Bibliografia

[modifica]
  • Elaine Obenchain: The complete catalog of Ampico Reproducing Piano rolls. New York: American Piano Co., ca.. 1977. ISBN 0-9601172-1-0; (out of print).
  • Charles Davis Smith: Duo-Art piano music: a complete classified catalog of music recorded for the Duo-Art reproducing piano compiled and annotated by Charles Davis Smith. Monrovia, California, ca. 1987; (out of print).
  • Charles David Smith and Richard James Howe: The Welte-Mignon, its music and musicians; complete catalogue of Welte-Mignon reproducing piano recordings 1905–1932, historical overview of companies and individuals, biographical essays on the recording artists and composers. Vestal, NY: Vestal Press, 1994. ISBN 1-879511-17-7; (out of print).
  • Gerhard Dangel und Hans-W. Schmitz: Welte-Mignon-Reproduktionen / Welte-Mignon Reproductions. Gesamtkatalog der Aufnahmen für das Welte-Mignon Reproduktions-Piano 1905-1932 / Complete Library Of Recordings For The Welte-Mignon Reproducing Piano 1905-1932. Stuttgart 2006. ISBN 3-00-017110-X
  • Barbara Bryner: The piano roll: a valuable recording medium of the twentieth century. Dept. of Music, University of Utah, 2002. OCLC 50482085
  • William Braid White: The player-piano up-to-date: a comprehensive treatise on the principles, construction, adjustment, regulation and use of pneumatic mechanisms for piano-playing: together with a description of the leading mechanisms now in use and some hints on the playing thereof. New York, Edward Lyman Bill, 1914 (The date of convention is given wrongly as 1909).

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pianola&oldid=38689488»