Pinus uncinata
  | |
| Estat de conservació | |
|---|---|
| UICN | risc mínim |
| Taxonomia | |
| Regne | Plantae |
| Classe | Pinopsida |
| Ordre | Pinales |
| Família | Pinaceae |
| Gènere | Pinus |
| Espècie | Pinus uncinata Ramond ex DC., 1805 Pinus uncinata |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
Pinus uncinata, el pi negre, és una espècie gimnosperma, de pi (gènere Pinus, família Pinàcies). És un oròfit, una espècie que viu a les muntanyes del centre i sud d'Europa. Als Pirineus és l'espècie arbòria que marca el límit del bosc en altitud.
Descripció
[modifica]El pi negre[1] s'anonema així per oposició amb al seu congènere, el pi roig, amb el que comparteix sovint l'espai. Sobretot no confongueu el nom comú del pi negre amb el llatí Pinus nigra que en català anomenaríem habitualment pinassa.
És un arbre de capçada allargada, més o menys cònica, de fins a uns 20 metres, amb les branques baixes acostades al sòl, i el tronc normalment recte i gruixut, però de vegades tortuós, ajagut i amb la capçada deformada. Les fulles són aciculars i unides de dos en dos com a tots els pins dels Països Catalans (vegeu braquiblast), encara que de vegades es poden trobar alguns braquiblasts amb tres fulles. Les acícules són fortes, de 4 a 5 cm de longitud, fosques i punxants, molt acostades entre elles. Les pinyes són allargades, amiden d'entre 5 i 7 centímetres i són fortament asimètriques: el costat exterior creix més i presenta unes esquames prominents i ganxudes.[2][3] L'epítet específic "uncinata" fa referència precisament a aquest aspecte "ganxut" de les esquames exteriors.
Ecologia
[modifica]Ecològicament, ocupa la part superior de l'estatge subalpí, per sobre dels boscos d'avet (Abies alba) i faig (Fagus sylvatica) a les zones obagues i de pi roig (Pinus sylvestris) a les solanes. En aquestes zones de contacte és freqüent trobar exemplars híbrids, amb caràcters intermedis entre aquests dos pins: Són exemplars amb l'escorça jove de color rogenc com el pi roig, però amb les pinyes asssimètriques i més o menys ganxudes per la part exterior, com al pi negre.
Més amunt, és l'espècie que marca el límit altitudinal del bosc als Pirineus, encara que individus isolats i amb aspecte tortuós poden arribar a créixer per damunt dels 2.700 m, ja totalment dins de l'estatge alpí.
El límit de supervivència de les espècies arbòries, particularment el pi negre, ve determinat (més que per les temperatures mínimes hivernals que no l'afecten gaire ja que l'arbre està en repòs absolut i ben protegit de les gelades) per la durada mínima del període vegetatiu, que seria el període efectiu de temps favorable, que l'arbre ha d'aprofitar per a realitzar tot el seu cicle anual: formació de noves fulles, branques i un nou anell de creixement, floració i fructificació. S'estima que el pi negre necessita, si més no, al voltant d'uns tres mesos de climatologia mínimament benigna, sense gelades nocturnes massa fortes.[4]
És una espècie molt soferta, de creixement lent, amb pocs requeriments ambientals, creix igualment sobre pedra calcària que en ambients silicícoles i és capaç de colonitzar indrets molt desfavorables, sols entollats, indrets pedregosos amb sòls molt pobres... Al límit altitudinal de la seva distribució és normal trobar exemplars molt vells amb un aspecte torturat, creixent en esquerdes de roca, veritables conqueridors de l'alta muntanya. Alguns d'aquests exemplars tenen, malgrat el seu aspecte, més de 800 anys.
Distribució
[modifica]
Al Pirineu català és molt comú entre els 1.300 i el límit del bosc,[3] aproximadament uns 2400 m d'altitud. Més amunt no podem parlar de boscos de pi negre, si no d'indivius aïllats que malden per sobreviure a la rigorositat del clima d'alta muntanya. També es troba al Pirineu aragonès i navarrès, progressivament més escàs com més cap a l'oest.[2]També apareix en alguns llocs isolats del Sistema Ibèric com la Serra de la Demanda (La Rioja) o la Sierra Cebollera (Sòria), arribant cap al sud a la serra de Gúdar (Teruel).[5]
A Catalunya és la sisena espècie arbòria forestal tant pel nombre d'hectàrees com pel nombre de peus. Només es troba al Prepirineu i al Pirineu. És abundant en nou comarques: les sis de Alt Pirineu i Aran (48.000 ha i 48 milions de peus), més el Ripollès (6,7 milions de peus), el Berguedà (prop de 5 milions) i el Solsonès (1,5 milions de peus).
És l'espècie més abundant a la Cerdanya (10.832 ha i 2,5 milions de peus), però la comarca amb més pi negre és el Pallars Sobirà (15.825 ha i 16 milions de peus) on tradicionalment ha sigut una important font d'ingresos.[6]
A les zones de contacte entre el pi negre i el pi roig apareix l'anomenat Pinus × rhaetica (també se l'ha anomenat Pinus × bougeti).[7] Una estirp hibridogènica entre ambdues espècies, amb caràcters intermedis entre els dos progenitors. És un fet força curiós que al País Valencià (on no hi viu el pi negre), els suposats Pinus sylvestris que viuen al Massís de Penyagolosa, al pic més alt del País Valencià, tenen unes pinyes força allargades, amb uns petits ganxos a les esquames de la seva superfície exterior. Aquests pins han estat identificats com a P.rhaetica. Això vol dir que, en el seu moment, han tingut una introgressió genètica de Pinus uncinata que els deu donar una major resistència al fred i a les condicions més rigoroses del Penyagolosa, i que s'ha mantingut al llarg de generacions, en absència d'un dels progenitors.[8]
Taxonomia
[modifica]El pi negre va ser anomenat per primer cop, com Pinus uncinata pel botànic i pirineista francès Louis Ramond de Carbonnières, i així va ser publicat, el 1805 a la Flora de França de Lamarck & A.P.de Candolle.[9]
Pinus mugo havia estat descrit anteriorment als Alps, pel botànic italià Antonio Turra (1730–1796), l'any 1764, i Pinus cembra és una espècie de Linné del 1753. Cap d'aquestes dues espècies viuen als Pirineus, però a mitjans del segle XIX, alguns botànics van proposar incloure el pi negre dins d'alguna d'aquestes espècies, amb subcategories diferents. Potser qui va tenir més èxit va ser Karel Domin (1882 - 1953), un polític i botànic txec que va proposar anomenar al pi negre com a Pinus mugo subsp. uncinata.[9]
Aquest és el criteri seguit a la Flora dels Països Catalans,[10] que acostuma a tenir un criteri sintètic i tendeix a agrupar els taxons en espècies grans, dins de les quals es poden proposar tantes subdivisions com calguin. Flora Iberica,[11] l'altre obra de referència per a la botànica ibèrica, contempla la separació del pi negre com a espècie pròpia, recuperant el criteri inicial de Ramond de Carbonnières. Sembla que avui en dia, la majoria de fonts consultades tendeixen a admetre aquesta divisió.
exemplar de pi negre
Aigüestortes, en una mullera, un mal lloc per viure
exemplars aïllats
Exemplar centenari
Pinyes de pi negre
Pinya amb els escudets ganxuts
Aigüestortes, en una cresta, a 2750m
Més de 30 estròbils masculins, cada petita escata de cada inflorescència és una flor masculina
.JPG)
Referències
[modifica]- ↑ «Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana | TERMCAT». [Consulta: 12 abril 2023].
- 1 2 Masclans i Girvès, Francesc. Guia per a conèixer els arbres. (8a. ed. 1988). Barcelona: Montblanc-Martín/CEC, 1958. ISBN 84-85135-41-5.
- 1 2 de Bolòs, Oriol [et al.].. Flora manual dels Països Catalans. 2a edició. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.
- ↑ Vigo Bonada, Josep. L'Alta muntanya catalana. Flora i Vegetació. 2a edició. Centre Excursionista de Catalunya i Institut d'Estudis Catalans, 2008, p. 66. ISBN 9788492583249.
- ↑ «anthos.es. Cerca: Pinus uncinata» (en castellà). Sistema de información de las plantas de España.. Real Jardín Botánico, CSIC- Fundación Biodiversidad. [Consulta: 17 febrer 2026].
- ↑ «L'íIFEC, una fotografia dels boscos». PRESÈNCIA, 20 abril 2006. [Consulta: 15 octubre 2015].
- ↑ Empar Carrillo i Ortuño, Josep Maria Ninot i Sugrañes «Flora i vegetació de les valls d'Espot i de Boí». Institut d'Estudis Catalans, 99,Número 1, 1992. ISSN: 9788472832008 8472832007, 9788472832008.
- ↑ Emilio González López, A. Tormo, E. Lumbreras «PINUS X RHAETICA BRÜGGER, NUEVO TAXON PARA LA COMUNIDAD VALENCIANA». Flora Montiberica, 29, 2005, p. 34-42.
- 1 2 «Pinus uncinata Ramond ex DC.» (en anglès). Plants of the World Online. Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 24 març 2026].
- ↑ Oriol de Bolòs i Josep Vigo. Flora dels Països Catalans. Barcelona: Ed. Barcino, 1995, p. Vol.I, pàg.199. ISBN 84-7226-592-7 (Vol. I).
- ↑ António Paes do Amaral Franco (1921-2009), João Manuel. «Pinus» (en castellà). Flora Iberica. [Consulta: 18 març 2025].
