Vés al contingut

Voluntat de poder

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La voluntat de poder (alemany: der Wille zur Macht) és un concepte filosòfic de Friedrich Nietzsche.[1] El terme fa referència a l'autodeterminació com a principal força motriu del l'individu, i al propòsit de posar la pròpia voluntat en les coses.[2]

Algunes de les idees errònies sobre la voluntat de poder, inclosa l'apropiació nazi de la filosofia de Nietzsche, sorgeixen de passar per alt la distinció de Nietzsche entre Kraft ('força') i Macht ('poder').[3] Kraft és la força primordial que pot ser exercida per qualsevol cosa que la posseeixi, mentre que Macht està, dins de la filosofia de Nietzsche, estretament lligada a la sublimació i l'«autosuperació», la canalització conscient de Kraft amb finalitats creatives.

Antecedents

[modifica]
Nietzsche el 1864

El pensament primerenc de Nietzsche va estar influenciat pel d'Arthur Schopenhauer, el filòsof alemany que va llegir per primera vegada el 1865. Schopenhauer posa èmfasi en la voluntat per mitjà del concepte de «voluntat de viure», atès que l'univers i tot el que hi ha ha està impulsat per una voluntat primordial de viure, que resulta en un desig de totes les criatures vives d'evitar la mort i perpetuar-se. Per a Schopenhauer, aquesta voluntat és l'aspecte fonamental de la realitat.

Una altra influència important va ser Ruđer Josip Bošković, a qui Nietzsche va descobrir i conèixer a través de la lectura, el 1866, de Geschichte des Materialismus ('Història del materialisme') de Friedrich Albert Lange. El 1872, Nietzsche va estudiar el llibre de Bošković Theoria Philosophia Naturalis.[4] Nietzsche fa la seva única referència a Bošković a Més enllà del bé i del mal, on es refereix a la guerra a l'«atomisme de l'ànima».[5] Bošković havia rebutjat la idea de l'«atomisme materialista», que Nietzsche anomena «una de les teories més ben refutades que hi ha»,[6] i així la idea dels centres de força esdevindrà central per a les teories posteriors de Nietzsche sobre la voluntat de poder.

Gènesi del concepte en l'obra de Nietzsche

[modifica]

A l'inici de la dècada del 1880, Nietzsche va començar a ocupar-se del «desig de poder» (Machtgelüst) a Menschliches, Allzumenschliches: Ein Buch für freie Geister (1880) i Aurora. Reflexions sobre els prejudicis morals (1881). En aquestes obres, el Machtgelüst és el plaer del sentiment de poder i l'ànsia de dominar.

Wilhelm Roux va publicar l'obra Der Kampf der Teile im Organismus el 1881, i Nietzsche va llegir-la per primera vegada el mateix any.[7] El llibre era una resposta a la teoria darwiniana, proposant un mode d'evolució alternatiu. Roux va ser deixeble d'Ernst Haeckel,[8] que creia que la lluita per la supervivència es produïa a nivell cel·lular: les diverses cèl·lules i teixits lluiten per recursos finits, de manera que només sobreviuen els més forts. A través d'aquest mecanisme, el cos es fa més fort i s'adapta millor. Rebutjant la selecció natural, el model de Roux va assumir un model d'herència neolamarckià o pangenètic.

Nietzsche va començar a ampliar el concepte de Machtgelüst a La gaia ciència (1882), on en una secció titulada «Sobre la doctrina del sentiment de poder",[9] connecta el desig de crueltat amb el plaer del sentiment de poder. En altres llocs de La gaia ciència assenyala que només «en els éssers intel·lectuals es troben el plaer, el disgust i la voluntat»,[10] excloent la gran majoria d'organismes del desig de poder.

Léon Dumont (1837–77), en el llibre de 1875 Théorie scientifique de la sensibilité, le plaisir et la peine que Nietzsche va llegir el 1883,[11] va exercir certa influència també en aquest concepte. Dumont creia que el plaer està relacionat amb l'augment de la força.[12] A Menschliches, Allzumenschliches: Ein Buch für freie Geister i Aurora, Nietzsche havia especulat sobre el fet que els plaers com la crueltat són plaents a causa de l'exercici del poder. Dumont va proporcionar una base fisiològica per a l'especulació de Nietzsche pel que fa a l'afirmació que el plaer i el dolor estan reservats per als éssers intel·lectuals, ja que, segons Dumont, el dolor i el plaer requereixen una presa de consciència i no només una percepció.

El 1883, Nietzsche va encunyar el terme «voluntat de poder» a Així parlà Zaratustra. El concepte, en aquest punt, ja no es limita només a aquells éssers intel·lectuals que realment poden experimentar la sensació de poder; ara s'aplicava a tota la vida: hi ha voluntat de poder on hi ha vida i fins i tot els éssers vius més forts arriscaran les seves vides per més poder, fet que suggereix que la voluntat de poder és més forta que la voluntat de sobreviure.

La «voluntat de viure» de Schopenhauer (Wille zum Leben) es va convertir així en una filial de la voluntat de poder, que és la voluntat més forta. Nietzsche creu que la seva noció de voluntat de poder és molt més útil que la voluntat de viure de Schopenhauer per a explicar diversos esdeveniments, especialment el comportament humà; per exemple, Nietzsche utilitza la voluntat de poder per a explicar tant els impulsos ascètics que neguen la vida com els intensos impulsos que l'afirmen, així com la moral d'amos i esclaus. També troba que la voluntat de poder ofereix explicacions molt més riques que la noció de l'utilitarisme que totes les persones realment volen ser felices, o la noció platònica que les persones volen estar unides amb el bé.

Nietzsche va llegir Biologische Probleme de William Rolph cap a mitjans de 1884.[13][14] Rolph era un altre antidarwinista com Roux, que volia defensar l'evolució mitjançant un mecanisme diferent de la selecció natural. Rolph argumentava que tota vida busca principalment expandir-se. Els organismes satisfan aquesta necessitat mitjançant l'assimilació, intentant convertir el màxim possible del que es troba al seu voltant en part d'ells mateixos, per exemple buscant augmentar la ingesta i la nutrició. Les formes de vida són, per tant, insaciables.

Més enllà del bé i del mal és l'obra que conté més referències a la voluntat de poder de les seves obres publicades, apareixent en 11 aforismes.[15] La influència de Rolph i la seva connexió amb la voluntat de poder també continua al llibre 5 de La gaia ciència (1887), on Nietzsche descriu la voluntat de poder com l'instint d'«expansió del poder» fonamental per a tota vida.[16]

El llibre de Carl Nägeli de 1884 , Mechanisch-physiologische Theorie der Abstammungslehre, que Nietzsche va adquirir cap al 1886 i posteriorment va llegir atentament,[17] també va tenir una influència notable en la seva teoria de la voluntat de poder. Nietzsche va escriure una carta a Franz Overbeck sobre això, assenyalant que havia estat «tímidament deixat de banda pels darwinistes».[18] Nägeli creia en un «principi de perfecció», que conduïa a una major complexitat. Va anomenar la raó de l'heretabilitat l'«idioplasma» i va argumentar, amb una metàfora militar, que un idioplasma més complex i ordenat de manera complicada normalment derrotaria un rival més simple.[19] En altres paraules, també defensa l'evolució interna, de manera similar a Roux, excepte que emfatitza la complexitat com a factor principal en lloc de la força.

Així, el plaer de Dumont en l'expansió del poder, la lluita interna de Roux, l'impuls de Nägeli cap a la complexitat i el principi d'insaciabilitat i assimilació de Rolph es fusionen en el costat biològic de la teoria de la voluntat de poder de Nietzsche, que es desenvolupa en diversos passatges de les seves obres.[20] Havent derivat la voluntat de poder de tres evolucionistes antidarwinistes, així com de Dumont, sembla apropiat que utilitzi la seva voluntat de poder com a explicació antidarwiniana de l'evolució, i expressa diverses vegades la idea que l'adaptació i la lluita per sobreviure és un impuls secundari en l'evolució dels animals, darrere del desig d'expandir el propi poder: la voluntat de poder.[21]

La idea de la matèria com a centres de força es tradueix en la matèria com a centres de voluntat de poder. Nietzsche volia desfer-se de la teoria de la matèria, que considerava una relíquia de la metafísica de la substància.[22][23]

Voluntat de poder i etern retorn

[modifica]

Al llarg de la dècada del 1880, als seus quaderns, Nietzsche va desenvolupar una teoria de l'etern retorn. Presa literalment com una teoria de com són les coses, Nietzsche sembla imaginar un univers físic de lluita i força perpètues que completa repetidament el seu cicle i torna al principi.[24]

Alguns estudiosos creuen que Nietzsche va utilitzar el concepte d'etern retorn metafòricament. Però d'altres, com Paul Loeb, han argumentat que «Nietzsche sí que creia en la veritat de l'etern retorn cosmològic».[25] Ambdues interpretacions fan que l'acceptació de l'etern retorn plantegi la qüestió de si podria justificar una transvaloració de la pròpia vida i ser un precursor necessari del superhome en la seva perfecta acceptació de tot el que és, per amor a la vida mateixa i amor fati.

Interpretacions

[modifica]

En l'erudició nietzscheana contemporània, alguns intèrprets han emfatitzat la voluntat de poder com a principi psicològic perquè Nietzsche l'aplica amb més freqüència al comportament humà. Tanmateix, a les notes inèdites de Nietzsche, publicades més tard per la seva germana, Elisabeth Förster-Nietzsche, amb el títol de La voluntat de poder, Nietzsche de vegades sembla veure la voluntat de poder com una força general més (metafísica) subjacent a tota la realitat, no només al comportament humà, fent-la així més directament anàloga a la voluntat de viure de Schopenhauer. Per exemple, Nietzsche afirma que «el món és la voluntat de poder, i res més!».[26] No obstant això, en relació amb tot el conjunt d'obres publicades de Nietzsche, força estudiosos han remarcat que el principi de la voluntat de poder de Nietzsche és menys metafísic i més pragmàtic que la voluntat de viure de Schopenhauer: mentre que Schopenhauer pensava que la voluntat de viure era el més real de l'univers, es pot entendre que Nietzsche només afirma que la voluntat de poder és un principi particularment útil per als seus propòsits.

Alguns intèrprets també en van defensar una interpretació biològica, fent-la equivalent a algun tipus de darwinisme social. Per exemple, el concepte va ser apropiat per alguns nazis com Alfred Bäumler, que podrien haver-lo utilitzat per a justificar la seva extensa recerca de poder.

Aquesta lectura va ser criticada per Martin Heidegger en els seus cursos sobre Nietzsche dels anys 1930, suggerint que el poder físic o polític brut no era el que Nietzsche tenia en ment. Oposat a una concepció biològica del concepte, Heidegger també va argumentar que la voluntat de poder s'ha de considerar en relació amb l'Übermensch i la idea de l'etern retorn, tot i que aquesta lectura en si mateixa ha estat criticada per Mazzino Montinari com un «Nietzsche macroscòpic».[27] Gilles Deleuze també va emfatitzar la connexió entre la voluntat de poder i l'etern retorn. Tant Jacques Derrida com Gilles Deleuze van tenir cura d'assenyalar que la naturalesa primària de la voluntat de poder és inconscient. Això significa que l'impuls de poder sempre està en funcionament, fent avançar perpètuament la voluntat de l'un sobre l'altre. Així es crea l'estat de coses en el món observable o conscient que encara opera a través de la mateixa tensió. Derrida té cura de no limitar la voluntat de poder al comportament humà, la ment, la metafísica ni la realitat física individualment. És el principi vital subjacent que inaugura tots els aspectes de la vida i el comportament, una força d'autoconservació. Un sentit d'entropia i l'etern retorn, que estan relacionats, sempre són indissociables de la voluntat de poder.

A Més enllà del bé i del mal, Nietzsche afirma que la «voluntat de veritat» dels filòsofs (és a dir, el seu aparent desig de buscar desapassionadament la veritat objectiva i absoluta) en realitat no és més que una manifestació de la seva voluntat de poder; aquesta voluntat pot ser una afirmació de la vida o una manifestació del nihilisme, però és la voluntat de poder alhora.

Nietzsche pensava que l'impuls és manifestar poder en lloc d'autoconservació. Pensava que la majoria de les vegades era incorrecte que els organismes visquin per allargar la seva vida o allargar la vida de la seva espècie. Les resistències no són molèsties doloroses, sinó necessàries perquè es produeixi el creixement. Patir molèsties i ser frustrat en l'intent d'aconseguir un objectiu són condicions prèvies necessàries per al propi poder. A Així parlà Zaratustra, Nietzsche escriu: «I la vida em va confiar el secret: vet aquí, va dir, soc allò que sempre s'ha de superar a si mateix». Nietzsche pensava que era necessari tenir el poder de descarregar la força pròpia i així complir el propi propòsit en la manifestació de la voluntat de poder.

Psicologia individual

[modifica]

El psiquiatre austríac Alfred Adler es va inspirar en gran part en l'obra de Nietzsche per a desenvolupar la segona escola vienesa de psicoteràpia anomenada psicologia individual. Adler va escriure al seu llibre de 1912 Über den nervösen Charakter ('La constitució neuròtica').

L'adaptació d'Adler de la voluntat de poder contrasta alhora amb el principi del plaer de Sigmund Freud, o «voluntat de plaer», i amb la logoteràpia de Viktor Frankl, o «voluntat de sentit».[28] La intenció d'Adler era construir un moviment que defensés la integritat holística del benestar psicològic amb la de la igualtat social. La seva interpretació de la voluntat de poder de Nietzsche es preocupava per la superació de la dinàmica de superioritat-inferioritat per part del pacient individual.[29] A L'home a la recerca de sentit, Frankl va comparar la tercera escola vienesa de psicoteràpia amb la interpretació psicoanalítica d'Adler de la voluntat de poder:

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Nietzsche's Moral and Political Philosophy». A: The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Metaphysics Research Lab, Stanford University, 2021.
  2. ↑ , <https://plato.stanford.edu/archives/sum2021/entries/nietzsche-moral-political/>. Consulta: 26 març 2022
  3. ↑ Golomb, Jacob. Nietzsche, Godfather of Fascism? On the Uses and Abuses of a Philosophy, 2002.
  4. ↑ Whitlock, Greg Nietzsche Studien, 25, 1, 1996, p. 200–220. DOI: 10.1515/9783110244441.200.
  5. ↑ Nietzsche, Beyond Good and Evil, trans. Walter Kaufmann (1886; New York: Vintage Books, 1966), §12.
  6. ↑ Anderson, R. Lanier Studies in History and Philosophy of Science, 25, 5, 1994, p. 738. Bibcode: 1994SHPSA..25..729A. DOI: 10.1016/0039-3681(94)90037-X.
  7. ↑ Moore, Gregory. Nietzsche, Biology, Metaphor. New York: Cambridge University Press, 2002. ISBN 0521812305.
  8. ↑ Wolfgang Müller-Lauter, "The Organism as Inner Struggle: Wilhelm Roux’s Influence on Nietzsche", in Nietzsche: His Philosophy of Contradictions and the Contradictions of His Philosophy, trans. David J. Parent (Chicago: University of Illinois Press, 1999), 161–82.
  9. ↑ Section 13. See David Simonin, "Affektivität und Hermeneutik der Macht: Ein Kommentar zum Aphorismus 13 von der “Fröhlichen Wissenschaft”: Zur Lehre vom Machtgefühl", Nietzsche-Studien 52 (2023), p. 171-193.
  10. ↑ Nietzsche, The Gay Science, trans. Walter Kaufman (1887; New York: Vintage Books, 1974), §127.
  11. ↑ Robin Small, Nietzsche in Context (Burlington, VT: Ashgate, 2001), 166.
  12. ↑ Small, Nietzsche in Context, 167.
  13. ↑ Moore, Nietzsche, Biology, Metaphor, 47.
  14. ↑ Thomas H. Brobjer, "Nietzsche’s Reading and Private Library, 1885–1889", Journal of the History of Ideas 58, no. 4 (Oct 1997): 663–93.
  15. ↑ Nietzsche, Beyond Good and Evil, §§ 22, 23 36, 44 ("Macht-Willen," translated "power-will"), 51, 186, 198, 211, 227, 257 ("Willenskräfte und Macht-Begierden", translated "strength of will and lust for power"), 259.
  16. ↑ Nietzsche, The Gay Science, §349.
  17. ↑ Brobjer says it is the most heavily annotated book of his 1886 reading, "Nietzsche’s Reading and Private Library", 679.
  18. ↑ Quoted in Horn, Anette South African Journal of Philosophy, 24, 4, 2005, p. 260–272. DOI: 10.4314/sajpem.v24i4.31426.
  19. ↑ Horn, "Nietzsche's Interpretation of his Sources", 265–66.
  20. ↑ Moore, Nietzsche, Biology, Metaphor, 55.
  21. ↑ Cf. Nietzsche, Beyond Good & Evil, §13; Gay Science, §349; Genealogy of Morals, II:12.
  22. ↑ Whitlock, "Boscovich, Spinoza and Nietzsche", 207.
  23. ↑ cf. Williams, "Will to Power in Nietzsche's Published Works and the Nachlass".
  24. ↑ For discussion, see Whitlock, "Roger Boscovich, Benedict de Spinoza and Friedrich Nietzsche"; Moles, "Nietzsche’s Eternal Recurrence as Riemannian Cosmology"; Christa Davis Acampora, "Between Mechanism and Teleology: Will to Power and Nietzsche’s Gay 'SciencePlantilla:'", in Nietzsche & Science, 171–188 (Burlington, VT: Ashgate, 2004); Stack, "Nietzsche and Boscovich’s Natural Philosophy"; and Small "The Physics of Eternal Recurrence", in Nietzsche in Context, 135–152.
  25. ↑ Loeb, Paul, The Death of Nietzsche's Zarathustra, Cambridge University Press, 2010, p. 11.
  26. ↑ Nietzsche, The Will To Power, §1067
  27. ↑ Mazzino Montinari, Friedrich Nietzsche (1974), 121.
  28. ↑ Seidner, Stanley S. (June 10, 2009) "A Trojan Horse: Logotherapeutic Transcendence and its Secular Implications for Theology". Mater Dei Institute
  29. ↑ Ansbacher, Heinz. The Individual Psychology of Alfred Adler. Harper Perennial (1964), 1956, p. 132–133. ISBN 0-06-131154-5.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Voluntat_de_poder&oldid=38239272»