Conrad Beck

Conrad Beck

Biografia
Naixement	16 juny 1901 Lohn (Suïssa)
Mort	31 octubre 1989 (88 anys) Basilea (Suïssa)
Religió	Església reformada suissa
Activitat
Lloc de treball	París Basilea
Ocupació	compositor
Ocupador	Radio Basel (en) (1933–1966)
Professors	Jacques Ibert i Arthur Honegger
Company professional	Paul Sacher

Conrad Beck (Lohn, 16 de juny de 1901 - Basilea, 31 d'octubre de 1989) va ser un compositor suís.

Vida i obra

Fill d'un pastor, va viure a Basilea des del 1933 i va compondre diverses obres orquestrals i corals, la més famosa de les quals és "Der Tod zu Basel" ("Mort a Basilea"), una peça per a cor, solistes, narrador i orquestra. A més de l'òpera, la seva obra abasta tots els principals gèneres de música instrumental i vocal. Va escriure set simfonies, set concerts, música de cambra, un oratori, una cantata lírica, una elegia i el ballet "Der große Bär" ("L'Óssa Major"). La seva estada a París del 1924 al 1933 va ser un període crucial en el seu desenvolupament. Allà va ampliar els seus estudis de composició amb Jacques Ibert i va entrar en contacte amb Arthur Honegger, Nadia Boulanger i Albert Roussel.

La música de Beck es caracteritza per una gran serietat, tenacitat i profunditat d'expressió, però també per la transparència i un sentit de la proporció harmònica.

De 1936 a 1966, va ser cap del departament de música de Radio Basel. Va facilitar nombrosos contactes entre músics i compositors suïssos i internacionals, promovent així l'intercanvi cultural.

Conrad Beck estava casat amb Frieda Ehrsam (1914–2000). Està enterrat al cementiri Wolfgottesacker de Basilea.

Breu biografia

Joventut

Tomba al cementiri de Wolfgottesacker a Basilea.

Nascut prop de Schaffhausen, fill del pastor Bernhard Beck i Lydia Barker, filla d'un arquitecte britànic, Conrad Beck va créixer a Zúric. Després de graduar-se a l'institut, va estudiar primer a l'Institut Federal Suís de Tecnologia (ETH Züric). Després de prendre classes particulars de piano amb Carl Baldegger i estudis d'harmonia amb Paul Müller-Zürich, va decidir fer carrera com a músic. Al Conservatori de Zuric, va estudiar composició amb Volkmar Andreae, contrapunt amb Reinhold Raoul Laquai i piano amb Carl Baldegger.

Període de París

El 1924, es va traslladar a París, on va rebre instrucció privada d'instrumentació de Jacques Ibert i va continuar estudis amb el compositor de Basilea Ernst Levy. També va buscar consell sobre composició d'Arthur Honegger, Albert Roussel i Nadia Boulanger. Aviat va formar part del cercle íntim d'amics de Boulanger, i l'ànim inicial que va rebre d'ells, juntament amb les amistats de tota la vida forjades durant aquest temps, van tenir un paper crucial en la seva carrera posterior. Beck també va deure una inspiració significativa al mecenes de Winterthur, Werner Reinhart. A partir del 1927, el compositor va estar representat per l'editorial Schott a Mainz. Amb l'ascens dels nacionalsocialistes al poder i l'"arianització" de les institucions culturals a partir del 1933, aquest contracte es va rescindir perquè Beck es va negar a signar una declaració que professés la seva adhesió a una concepció "ària" de l'art. No va ser fins després del 1945 que les obres de Beck van ser publicades de nou per Schott.

Trasllat a Basilea

A instàncies del director d'orquestra i mecenes musical de Basilea Paul Sacher, a qui havia presentat al seu amic Bohuslav Martinů, Beck es va traslladar a Basilea el 1933. Durant mig segle, Sacher, a través d'encàrrecs i actuacions, va defensar l'obra de Beck amb l'Orquestra de Cambra de Basilea i el "Collegium Musicum Zürich".

Treball a Radio Basel

De 1936 a 1966, va dirigir el departament de música de Radio Basel. Allà, i a la junta de la secció de Basilea de la ISCM (Societat Internacional de Música Contemporània), es va comprometre especialment a promoure la música contemporània de França. També va proporcionar un suport sostingut a l'obra de compositors més joves com Jürg Wyttenbach i Heinz Holliger, la música i l'estètica dels quals diferien significativament de les de la seva pròpia generació. A partir de 1963, Conrad Beck va dividir el seu temps entre Rosey (Franc Comtat) i Basilea.

Treball com a jurat i expert

Després de la seva jubilació, Beck va dur a terme nombroses avaluacions de jurats i experts. De 1960 a 1980, va ser membre del jurat del Concurs de Composició de Mònaco com a membre del Consell de la Fundació Príncep Pierre. En aquesta qualitat, també va participar al Concurs Niccolò Paganini de Gènova (1973) i en concursos de música a Oslo, Estocolm i Zúric.

Honors

El 1954, Conrad Beck va ser guardonat amb el Premi de Compositor de l'Associació Suïssa de Músics i, el 1956, amb el Premi Ludwig Spohr de la Ciutat de Braunschweig. Va rebre el Premi d'Art de la Ciutat de Basilea el 1964. El 1973, el Príncep Rainier III de Mònaco va nomenar Beck Comandant de l'Orde del Mèrit Cultural.

Contribucions especials a la música contemporània

A instàncies de Beck i a través de la seva mediació, van tenir lloc nombroses estrenes mundials i suïsses dins de la branca de Basilea de la ISCM (Societat Internacional de Música Contemporània). Entre altres obres, s'hi van interpretar les següents: es va estrenar l'última composició d'Albert Roussel, el Trio de corda op. 58 (1937), escrita específicament per a un concert d'aniversari de Basilea l'any de la seva mort. Els compositors més joves de l'avantguarda de la postguerra també van rebre un suport i un encoratjament significatius sota l'ègida de Beck.

Poc abans, amb motiu de l'estrena suïssa del "Salm 80" de Roussel a Zúric, que ell havia organitzat, Beck havia facilitat el contacte del compositor francès amb Werner Reinhart, Othmar Schoeck i altres músics suïssos.

El patrimoni musical de Conrad Beck es troba a la Fundació Paul Sacher de Basilea.

Pel que fa a la música de Beck

En la seva extensa i diversa obra, que abasta tots els gèneres principals excepte l'òpera, des del principi es va fer evident una postura anti-romàntica. Això es reflecteix fins al final en un estil d'escriptura que busca la claredat i la linealitat. Les estructures polifòniques són fonamentals per a tota la producció musical de Beck. Les veus que convergeixen o divergeixen són particularment característiques del seu subtil contrapunt. La riquesa de la dissonància en la seva harmonia s'explica principalment per la respectiva direcció vocal.

Una sonoritat aspra caracteritza moltes de les obres de Beck que s'aventuren en territori atonal, amb temes sovint derivats d'acords complexos. Com a resultat de la seva estreta relació amb la música francesa del grup de compositors parisencs "Les Six" i amb l'obra dels seus amics de l'École de Paris, la música de Beck es distingeix repetidament per ritmes animats. Això contribueix significativament a afluixar la malenconia alamànica innata i a fomentar una introspecció que troba la seva expressió principalment en moviments lents.

Història de la música

Tot i que els elements neobarrocs i neoclàssics s'alternen en la seva obra, Conrad Beck no es pot classificar com a pertanyent a cap de les dues escoles. Basant-se en la música creada a París a la dècada de 1920 per Stravinsky, Honegger, Roussel, Milhaud i altres compositors francesos, Beck va desenvolupar un estil distintiu, predominantment líric i de gran expressivitat.

A la dècada de 1930, Beck, juntament amb els seus amics compositors Tibor Harsányi (Hongria), Bohuslav Martinů (Txecoslovàquia), Marcel Mihalovici (Romania), Alexandre Tansman (Polònia) i Alexander Tcherepnin (Rússia), van formar l'École de Paris, els concerts de la qual ocasionalment incloïen Alexander Spitzmüller-Harmersbach (Àustria).

L'estrena mundial de la Tercera Simfonia, dirigida per Serge Koussevitzky a Boston el 1928, va anar seguida d'importants interpretacions de l'obra sota la direcció de directors com Ernest Ansermet, Ernest Bour, Hans Münch, Hans Rosbaud, Hermann Scherchen i Walter Straram.

Per al 70è aniversari de Paul Sacher, Conrad Beck va compondre els Tres epigrames sobre el nom Sacher per a violoncel sol, encarregats per Mstislav Rostropovich. Altres peces basades en la frase musical eS A C H E Re són de Luciano Berio, Pierre Boulez, Benjamin Britten, Henri Dutilleux, Wolfgang Fortner, Alberto Ginastera, Cristóbal Halffter, Hans Werner Henze, Heinz Holliger, Klaus Huber i Witold Lutosławski.

Obres

• Per conèixer l'obra de Beck aneu a
• Beck, Conrad. In: Ludwig Finscher (Hrsg.): Die Musik in Geschichte und Gegenwart. Zweite Ausgabe, Personenteil, Band 2 (Bagatti – Bizet). Bärenreiter/Metzler, Kassel u. a. 1999, ISBN 3-7618-1112-8, Sp. 605–606
• Hanspeter Renggli: Conrad Beck. In: Andreas Kotte (Hrsg.): Theaterlexikon der Schweiz. Band 1, Chronos, Zürich 2005, ISBN 3-0340-0715-9, S. 139 f.
• Edgar Refardt: Historisch-Biographisches Musiker-Lexikon der Schweiz. Leipzig/Zürich 1928, S. 26.
• Echo. Die Zeitschrift der Schweizer im Ausland. 24. Jg., Februar 1944, Nr. 2, Bern, Sonderbeilage Hans Ehinger: «Die Schweizer Komponisten der Gegenwart», S. 11/12.
• Hans Ehinger: Conrad Beck und sein neueres Schaffen. In: Schweizerische Musikzeitung. 84. Jg., 1944, Nr. 7, 15. Juli 1944, S. 281–284.
• Willi Schuh: Schweizer Musik der Gegenwart. Zürich 1948, S. 230–240.
• Hans Ehinger: Zwei neue Werke von Conrad Beck. In: Schweizerische Musikzeitung. 91. Jg., Nr. 3, 1. März 1951, S. 122.
• Schweizer Komponisten. In: Musik der Zeit. Heft 10, Bonn 1955, S. 28/29.
• Peter Mieg: 40 Schweizer Komponisten der Gegenwart. Amriswil 1956, S. 21–27.
• Armand Hiebner: Conrad Beck zum 60. Geburtstag. In: Mitteilungen des Basler Kammerorchesters. Nr. 96, 22. April 1961, S. 1.
• Ernst Mohr: Zum Kompositionsstil von Conrad Beck. In: Schweizerische Musikzeitung. 101. Jg., Nr. 3, Mai/Juni 1961, S. 6–12.
• Zentralarchiv schweizerischer Tonkunst, Werkverzeichnis, Zürich 1961.
• Willi Schuh: Conrad Beck: Suite concertante. In: Schweizerische Musikzeitung. 102. Jg., Nr. 2, März/April 1962, S. 105/06.
• Willi Schuh: Schweizer Musiker-Lexikon / Dictionnaire des Musiciens Suisses. Zürich 1964, S. 42–44.
• Rolf Pfluger: Österreichische Musikzeitung. 24. Jg., 1969, Nr. 3, S. 156–158.
• Dino Larese, Willi Schuh: Conrad Beck. Eine Lebensskizze. Der Komponist und sein Werk. Amriswiler Bücherei, Amriswil 1971.
• Dino Larese: Begegnung mit Schweizer Komponisten. Amriswil 1974, S. 37–42.
• Conrad Beck. Werkverzeichnis (Einführung: Armand Hiebner), Mainz 1971.
• Conrad Beck: Ein In-sich-Hineinhören. In: NZ. NZ-Gespräch (vermutlich Nürnberger Zeitung). Nr. 222, 1973.
• Walter Labhart: Schweizer Komponisten unserer Zeit. Biographien, Werkverzeichnisse mit Diskographie, Bibliographie. Zürich 1975, S. 28/29.
• Friedrich Herzfeld: Ullstein Lexikon der Musik. 8. Auflage, Frankfurt am Main 1976, S. 55.
• Hans Ehinger: MGG (Musik in Geschichte und Gegenwart). Band 1, Kassel 1989, S. 1476/1477.
• Walter Labhart: Schweizer Lexikon. 91, Luzern 1991, Band 1, S. 448.
• Walter Labhart: Vom Alphornruf zum Synthesizerklang. Schweizer Musik aus 150 Jahren. Luzern 1991, S. 99/100.
• Musikmanuskripte. Inventare der Paul Sacher Stiftung, Nr. 13, Conrad Beck, Winterthur 1992.
• Walter Labhart: Schweizer Komponisten unserer Zeit. Biographien, Werkverzeichnisse mit Diskografie und Bibliographie. Winterthur 1993, S. 35–37.

Enllaços externs

• Publicacions de i sobre Conrad Beck al catàleg Helveticat de la Biblioteca Nacional Suïssa
• Literatura de i sobre Conrad Beck al catàleg de la Biblioteca Nacional Alemanya
• Enregistraments sonors d'obres del compositor de l'arxiu de la Ràdio Suïssa SRG SSR a Neo.Mx3