La Creu Coberta

Per a altres significats, vegeu «Creu Coberta».

La Creu Coberta

Carrer de Sant Vicent i la Creu Coberta.
Tipus	barri
Lloc
39° 27′ N, 0° 23′ O
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	País Valencià
Província	Província de València
Comarca	Comarca de València
Municipi	València
Districtes	Jesús
Població humana
Població	6.099 (2024) (16.264 hab./km²)
Geografia
Superfície	37,5 ha
Limita amb	La Raiosa Sant Marcel·lí Camí Real L'Hort de Senabre Malilla

La Creu Coberta és un barri de la ciutat de València que forma part del districte de Jesús, al sud de la ciutat. Té una àrea administrativa d'unes 37,5 hectàrees i una població el 2024 de 6.099 habitants. Pertany junt a la resta dels barris de Jesús i el districte de Patraix, a la Junta Municipal de Districte de Patraix.

Toponímia

Pren el nom de la creu de terme del segle XIV bastida a l'antic camí real de València a Xàtiva i a Alacant. Entre 1432 i 1535 la creu, nomenada com de Xàtiva, es cobrí amb un edicle i des de llavors, seria coneguda amb el nom de Creu Coberta del Camí de Xàtiva. Restaurada el 1898 i i alçada de nou el 1943 després de la seua destrucció, marcava antigament el límit meridional de la ciutat.

El monument de la creu donà nom a la partida rural que l'envoltava i posteriorment, per extensió, a les construccions pròximes; com l'Alqueria de la Creu, que s'alçava a pocs metres —dels segles XIV-XV—, el Molí de la Creu —documentat ja al segle XV i conegut llavors, com Molí de Codonyer— i l'ermita de la Creu.

Segles més tard, al segle XX, el topònim donà nom al nucli urbà originat al seu voltant i, posteriorment, a la divisió administrativa quan es va convertir en pedania durant la dècada dels 40. També es perpetuà en la nova església del Santíssim Crist de la Providència de la Creu Coberta i en el forn de calç de la Creu Coberta (o del Camí Real) construït a la vora del barranc de la Rambleta, reforçant la continuïtat històrica i toponímica del lloc.

Geografia

És travessat de nord a sud per l'històric eix central a l'entorn del qual es va articular el seu desenvolupament: l'antic Camí Real de Xàtiva, anomenat posteriorment Camí Real de Madrid. Durant la segona mitat del segle XIX, esta denominació fou substituïda per la de la nova carretera de Casas del Campillo a València i, cap a mitjan segle XX, el vial fou classificat tècnicament com a N-340.

No obstant això, arran de la construcció de la Pista de Silla el 1970 i de la seua definitiva integració en la trama urbana de la ciutat, el tram que discorria pel barri, ja havia passat a denominar-se oficialment carrer de Sant Vicent Màrtir. Esta nomenclatura, originària del tram situat intramurs de la ciutat, amb la desaparició de les muralles s'estengué progressivament cap al sud amb el creixement de la ciutat, consolidant de forma oficial el que popularment es coneixia en el seu tram extramurs més immediat, com carrer de Sant Vicent de fora.

Limita al nord amb el barri de la Raiosa; a l'est, separat per les vies del tren, amb el barri de Malilla (del districte de Quatre Carreres); al sud, amb els de Sant Marcel·lí i de Camí Real; i a l'oest amb el de l’Hort de Senabre.

Mapa aproximat d'entre els anys 1840 i 1850, on es pot vore tota la part d'horta del terme de València al sud del nucli urbà de Patraix.

A finals del segle XIX l'espai corresponent a la partida rural de la Creu Coberta, quedava integrat dins l'àmbit de l'Horta de Patraix, a la seua banda oriental i als voltants del monument de la creu. Este territori s'articulava a banda i banda del tram del Camí Real comprés entre el punt on era creuat pel Braç de Jesús —al Pont de Monroig— al nord i l'encreuament amb el Braç de la Gàbia al sud, a partir del qual començava l'horta que envoltava el nucli de la Torre. Les vies del ferrocarril València-Xàtiva ja definien clarament des de mitjans de segle el límit oriental, mentre que el límit occidental resultava un poc més imprecís, situant-se en les terres d'horta compreses entre el Camí Real de Madrid i el Camí de Vell Picassent.

Amb la delimitació de la divisió administrativa actual de la ciutat a l’inici dels anys huitanta del segle XX, la partida de la Creu Coberta fou fragmentada en quatre unitats urbanes, que donaren lloc als barris de l’Hort de Senabre, Sant Marcel·lí, Camí Real i la Creu Coberta. D'este procés, el nom de Creu Coberta quedà restringit a l’àmbit territorial que ocupa actualment el barri i els seus nous límits serien l'adaptació al traçat dels carrers preexistents i els que s'anaren obrint posteriorment: el carrer de Tomàs de Villarroya al sud; el de la Pianista Amparo Iturbi al nord; les vies ferroviàries procedents de l'Estació del Nord a l'est; i, a l'oest, el carrer de Joaquín Navarro i el carrer dels Carters.

Segons la divisió en seccions censals establida per l'Ajuntament de València, l'àrea administrativa del barri de la Creu Coberta es reparteix en quatre seccions: CS26, CS28 i CS29 al sector occidental del carrer de Sant Vicent, i SC5 al sector oriental del mateix carrer.

Història

La història de la Creu Coberta està estretament lligada a l'evolució del seu eix viari històric, l'origen del qual es troba en la mil·lenària Via Augusta d'època romana, percursora del posterior Camí Real de Xàtiva i de Madrid. Des dels seus orígens, el nucli urbà formà part del sector oriental de la històrica Horta de Patraix, un territori que quedava encaixat entre este gran eix de comunicació i el Camí Vell de Picassent. El desenvolupament de la zona s'articulà al voltant d'una creu de terme bastida l'any 1376 al bell mig d'este camí. Com que el monument s'alçava en la cruïlla estratègica amb el llit de la Rambleta i el seu camí paral·lel, l'encreuament acabà determinant el creixement d'un poblament que nasqué vinculat a la terra i al trànsit de viatgers.

El període romà: la Via Augusta

La Via Augusta, coneguda ja anteriorment com Via Heràclia, fou una de les principals vies de comunicació de la Hispània romana i tingué un paper determinant en l’origen i el desenvolupament de Valentia Edetanorum. El traçat de la via aprofitava el millor gual natural del Túria per travessar-lo, en un punt estratègic pròxim a la seua desembocadura, fet que condicionà l’emplaçament de la ciutat. En este context, l’any 138 aC el cònsol romà Dècim Juni Brutus Gal·laic fundà l'assentament de Valentia Edetanorum a l'illa fluvial situada just al pas de la via, que prompte adquirí el rang de colònia romana i esdevingué un node clau dins la xarxa viària del litoral oriental peninsular.

Mil·liari modern de la Via Augusta, al carrer de Sant Vicent.

La Via Augusta era una de les més importants de l’Imperi, tenia una longitud de prop de 1.500 km i connectava la península Ibèrica amb el centre del món romà. Entrava travessant els Pirineus pel pas del Pertús fins a Gades, recorrent tota la costa mediterrània ibèrica de nord a sud, unint les principals ciutats de l'època.

La via romana creuava la colònia romana de Valentia Edetanorum de nord a sud, seguint el traçat del cardo maximus. La calçada hi accedia des del nord per l'actual entorn del carrer d'Alboraia i salvava el Túria mitjançant un gual o un pont situat aproximadament a l'altura de l'actual pont de la Trinitat. Ja dins del recinte urbà, continuava pel carrer del Salvador i el carrer de les Avellanes, abans d'eixir de la ciutat en direcció sud. A partir d'ací, el seu recorregut prosseguia més enllà de la Rambleta seguint un traçat paral·lel i aproximat a l'actual carrer de Sant Vicent Màrtir.

A l'altura de l'actual pont del Camí de Trànsits o de Giorgeta, està documentada la troballa el 1766 d'un miliari de l'emperador Hadrià (117-138 d.C.) durant les obres de condicionament i millora del Camí Real, possiblement entre les ruïnes d'una vil·la romana. Actualment la peça ha desaparegut. Com que no es conserva la menció de la potestat tribunícia, resulta impossible saber l'any exacte de la seua erecció.

Al segle IV, durant el Baix Imperi, al sud de la ciutat, a poc més d'un quilòmetre de les antigues muralles i sobre un aflorament rocós, es construí un martyrium que, segons la tradició cristiana, assenyalava el lloc on havia estat sepultat el diaca Vicent. Esta tradició, confirmada parcialment per l’arqueologia, ha documentat l’existència d’una necròpoli cristiana amb una cronologia que s’estén del segle IV al VII. Tot indica que els soterraments s’organitzaren al voltant d’un temple commemoratiu, les restes del qual podrien romandre al solar on s'alça l’actual temple de Sant Vicent de la Roqueta.

La calçada quedà progressivament incorporada al nucli urbà amb els suburbis i les necròpolis adjacents, especialment durant les diferents ampliacions històriques cap al sud, ja que el riu era la barrera natural pel nord. Al segle XI, amb la construcció de la muralla islàmica, la calçada travessava el recinte per baix d'una de les portes de l'urbs andalusina, coneguda com Bab Baytala, identificada amb el portal de la Boatella. Fora del recinte emmurallat i vora el camí, es desenvolupà el raval de la Roqueta, un dels principals nuclis extramurs de la ciutat islàmica. Més endavant, arran de la conquesta cristiana de València l'any 1238, es bastí una nova muralla més al sud. Esta nova fortificació, que ampliava l'àrea intramurs, desplaçava cap al sud el nou accés a la ciutat: el portal de Sant Vicent, situat en l'actual plaça de Sant Agustí.

Durant els segles posteriors, el camí mantingué una funció viària fonamental, convertint-se en camí carreter i en la principal via d'entrada i eixida de València pel sud, posteriorment esdevingué en camí real i la connectava amb Xàtiva i, més enllà del pas d'Albaida. El seu traçat era el nexe d'unió de la ciutat amb els caserius, pedanies i els pobles situats al sud més immediat.

La Casa i Molí del Tell, situada al final de la Travessia del Cementeri.

El període andalusí: la séquia de Favara

Durant l'etapa andalusina, l'àrea immediata al sud de la ciutat de València, fora de les muralles, començà a ser poblada per grups clànics i tribals berbers procedents del Magrib. Este territori fou progressivament explotat amb finalitats agrícoles mitjançant la construcció d'una xarxa de séquies principals i canals menors, que recollien i desviaven l'aigua del Túria des de punts situats aigües amunt. D'esta manera es configuraren clapes d'horta i rahals dispersos i independents, vinculats a xicotetes aldees integrades per poques families de llauradors, generalment emparentades entre elles i organitzades en assemblees de caràcter comunitari.

Entre les primeres infraestructures hidràuliques va destacar la construcció de la Séquia Mare de Favara (de la tribu berber dels Hawwāra), de la qual derivaven diversos braçals que conduïen l'aigua fins a les hortes d'estos assentaments. Entre els segles VIII i IX es van establir als afores de les muralles de la ciutat i entre l'antic barranc de Patraix i el de la Rambleta, quatre espais irrigats de conreu vinculats a les seues respectives alqueries: Batraiyr al-Fawqiya (Patraix de Dalt), Batraiyr as-Safliya (Patraix de Baix), al-Tell (Altell) i Malila (Malilla). Immediatament al sud de la Rambleta se situava Bani Mas'ud (Benimassot).

En la cultura musulmana andalusí, una alqueria (de l'àrab al-qarya, 'el poblat' o 'llogaret') era una xicoteta comunitat rural d'unes quantes cases, conformada per una o diverses famílies, que es dedicaven a explotar les terres dels voltants, i també a les activitats ramaderes. L'alqueria feia referència a les xicotetes comunitats rurals que se situaven als voltants de les ciutats a al-Àndalus. Des del segle XV la cultura cristiana va heretar la paraula però amb un canvi de significat, l'actual, el d'un casalot rural autosuficient amb la una finca agrícola annexa.

En segles posteriors, nous grups nouvinguts de població musulmana van aprofitar també l'aigua de la Séquia de Favara, prolongant- ne la canalització cap al sud per tal de fundar noves aldees i nuclis agrícoles més enllà de la Rambleta, fins a arribar a les proximitats del barranc de Torrent. L'horta regada per la Séquia Mare de Favara arribaria a ser una de les de dimensions més grans, recorregut i perímetre de reg de l'amplíssima horta de València.

Vista de la creu de terme al mig del carrer de Sant Vicent.

Al Llibre del Repartiment apareix esmentada l'alqueria d'Autell, que correspondria al molí que hi ha al mateix espai: el Molí del Tell. El mot "tell" (del semític tall o tell, en àrab o en hebreu), fa referència a una elevació del terreny o un turó artificial no massa alt i amb poca pendent, format per l'acumulació de restes humanes (habitatges, defenses, runes) superposades al llarg dels segles. És molt comú a l'Orient Pròxim (Tel-Aviv, Tell el-Kabir) i abundant en zones d'antiga ocupació contínua (Tel Megiddo, Tel Hazor, Tell Brak, Tell Aswad, Tell Abada, Tell Abyad, Tell Abraq...). Esta elevació de terreny seria la característica topogràfica de la zona on està situat el molí, determinada per l'encaixament de la Rambleta. Les hortes d'Altell serien, a la llarga, les que acabarien conformant l'àrea de la partida del Tell, dins la macropartida de la Creu Coberta.

Del segle XIV al segle XVIII: l'ordenació senyorial i la consolidació del paisatge agrari

La conquesta cristiana de la ciutat de València i la substitució de la població musulmana comportaren un canvi profund en l'ocupació del territori, especialment en les zones de regadiu més fèrtils. Els nous colons cristians es repartiren les terres de l'horta, mentre que la població andalusina fou desposseïda de les seues propietats i obligada a abandonar la zona. La majoria dels antics nuclis musulmans quedaren despoblats, i només uns pocs foren repoblats amb colons vinguts dels regnes cristians, deixant àmplies àrees sense assentaments permanents. En l'àrea d'extramurs compresa entre la Séquia de Favara, el traçat de l'antiga Via Augusta i el barranc de la Rambleta, es produí una concentració progressiva de la població al voltant de l'alqueria de Patraix. En este context, Jaume I atorgà l'any 1239 el lloc de Patraix al notari real Guillem Escrivà i Romeu. Des d'aleshores i durant tota l'Edat Mitjana, la família dels Escrivà n’ostentà la senyoria, transformant l'alqueria en un xicotet domini feudal.

Imatge de la Creu Coberta i el carrer de Sant Vicent, mirant cap al sud (1878~1914), on es pot observar a la dreta l'Alqueria de la Creu.

L’alqueria de Bani Mas'ud (Benimassot), situada al sud de la Rambleta, passada la fondonada del terreny, fou concedida pel rei Jaume I —segons consta al Llibre del Repartiment— el 14 d’abril de 1238 a diversos beneficiaris, entre ells Ferran Humbert i Bonifaci Pellicer, com a compensació pels danys patits durant la conquesta. En els anys següents, fins al 1242, s’hi registraren altres donacions que acabaren fragmentant la propietat entre diversos cavallers, escrivans i membres del clergat.

L’any 1376 es va erigir una creu de terme a l’encreuament del Camí Real de Xàtiva amb el Camí de la Rambleta, que el connectava amb el de Picassent creu —coneguda com la Creu Nova de Pedra del Camí Real de Xàtiva— s’alçava davant la Torre Maçana, una antiga construcció d’origen andalusí situada prop de la depressió natural de la Rambleta. Este punt, marcat per la forta fondalada en la cruïlla amb el Camí Real de Xàtiva, constituïa un pas natural i un referent geogràfic destacat de l’horta, que des d’aleshores delimitaria el límit jurisdiccional sud de la ciutat .

Des de l’any 1465 hi ha constància documental que, davant del monument de la creu de terme, existia una alqueria que feia de fonda —l'Alqueria de la Creu—, on s’allotjaven les visites importants abans d’entrar a València. L’establiment disposava de cavallerisses destinades al relleu de cavalleries i diligències, i també era conegut com la Torre Maçana, per la xicoteta torre-fortalesa que amb el temps havia quedat adossada i integrada dins del conjunt de l'alqueria, formant un únic edifici. Amb el pas dels segles, l’edifici adoptà diferents denominacions: Casa o Alqueria de la Creu, Casa de l'Abat (cap a l’any 1800, quan hi residia el rector encarregat de l’ermita), i al segle xx fins la seua demolició, pel nom del seu últim propietari; Casa del Tio Ambrosio .

Als segles XIV i XV, amb l'augment de les terres conreades, s'inicià una dispersió d'habitants per les partides de la ciutat, al llarg dels camins i enmig de l'horta. Este procés afavorí l'aparició d'una xarxa de cases de llaurador, molins i també grans alqueries autosuficients, que combinaven la residència amb l'explotació agrícola. El 1428, sobre l'antiga ermita de Sant Cristòfol, situada vora el Camí de Picassent i prop del nucli de Patraix, es fundà el convent de Santa Maria de Jesús.

Plaça de la Torre Maçana, on es poden vore les restes de l'Alqueria de la Creu.

A partir de l'Edat Moderna, València va redefinir la seua estructura administrativa: la ciutat intramurs s'organitzà en districtes (dels Serrans, del Mercat, del Mar i de Sant Vicent) i els extramurs (els ravals i l'horta) en quarters, que a la pràctica eren l'extensió rural dels districtes urbans. Així, la perifèria de la ciutat —tot i estar fora de les muralles— restava sotmesa als mateixos tributs que el nucli urbà, la Particular Contribució. L'horta quedà organitzada des del segle XVIII en quatre quarters: el de Patraix al sector sud-occidental, el de Russafa al sud-oriental, el de Campanar al nord-occidental i el de Benimaclet al nord-oriental.

Més tard els quarters se subdividirien en trasts, zones on la jurisdicció requeia en els lloctinents d'alcalde. Les carreres o els camins que comunicaven històricament la ciutat amb els pobles propers, travessaven sovint diversos d'estos trasts i el Camí Real de Madrid en travessava nou, des del monestir de la Roqueta fins la Torre. El primer trast se situava a la zona del monestir la Roqueta; el segon, abastava la zona dels voltants de l'actual estació de l'AVE; el tercer trast al sud de l'actual Camí de Trànsits fins l'actual carrer de Mossén Febrer; el quart, comprenia tota l'àrea als voltants de la plaça de l'Església; el cinqué, passada la Rambleta (es conserva la seua senyalització a una casa de navada al número 353 del carrer de Sant Vicent); el sisé, a l'àrea de l'Alqueria del Torrentí (on es conserva la senyalització indicadora a una de les seues façanes) a Sant Marcel·lí; el seté, a la zona on se situava el Molí de Rodenes i la Casa de Benages (desapareguts amb la construcció del nou llit del Túria), el huité al nucli de la Torre, on no s'ha conservat la senyalització; i el nové ja als límits del terme municipal, incloïa els voltants del pas del Braç d'Estadella pel Camí Real i els voltants de l'actual carrer d'Eduard Dato —antiga senda d'accés a l'Alqueria del Saboner des del Camí Real— al sud del nucli de la Torre.

Paral·lelament, existien divisions de caràcter eclesiàstic que se superposaven a les civils. En el cas de l’Horta de Patraix, la jurisdicció parroquial de Sant Andreu abastava bona part del territori i comprenia a l'est del Camí de Picassent: l'ermita de la Creu Coberta, l'ermita d'Alba —o de l'Aurora, de titularitat privada i dedicada a la Mare de Déu del Roser—, l'ermita del Sucrer —o de Sant Antoni, de titularitat privada i dedicada a Sant Antoni de Pàdua— i l'ermita de la Torre —a l'Alqueria de la Torre, situada a l'antic Assagador de la Baixada dels Bous i dedicada també a la Mare de Déu del Roser—.

El braç de les Monges entrant al Molí del Tell.

Durant el segle XVIII, l'entorn del monument de la creu comptava amb diversos edificis rurals destinats a habitatge, agrícoles, hostatgeria i altres serveis relacionats amb el trànsit pel Camí Real. Després de la Guerra de Successió (1702-1713) i arran del canvi de nom de Xàtiva per San Felipe, el Camí Real adoptà durant un temps el nom de Camino Real de San Felipe i, amb ell, la creu de terme fou coneguda com de San Felipe. En 1765 s’habilità des de Xàtiva i es donà continuïtat al traçat d'un vell camí que es dirigia a la Vall de Montesa, i passà a denominar-se Camí Real de València a Madrid. Poc després, el 1766, es projectaren sobre el camí dos ponts per a salvar els desnivells del terreny: el del barranc de Torrent a Catarroja i el de la Rambleta a la Creu Coberta, construït amb tres arcs de fàbrica.

El segle XVII fou un període de decreixement demogràfic de la ciutat i d’inversió de les corrents migratòries. En un context d’inseguretat econòmica i d’inestabilitat monetària, molts habitants buscaren la seguretat que oferien el camp i la possessió de la terra. Una part de la població urbana s’establí en zones rurals per a ocupar el buit de mà d’obra deixat per l'expulsió dels moriscos. La recuperació econòmica no començaria a manifestar-se fins l’últim quart de la centúria.

A partir del segle XVIII la ciutat experimentà un notable desenvolupament econòmic, l'agricultura avançà de manera significativa amb l’ampliació de la superfície cultivable i la millora de les tècniques agràries. Fou també l’època d’esplendor del cultiu i de la manufactura artesanal de la seda, activitat que ocupava una part important de la mà d’obra urbana. L’horta s’omplí de moreres, plantades a les alqueries i als marges dels camins i de les séquies, fet que influí notablement en el paisatge agrari, caracteritzat pels camins vorejats d’estos arbres i per les alqueries amb altes andanes destinades a la cria del cuc de seda. Paral·lelament prosperaren altres cultius destinats a la transformació artesanal, com el cànem i el lli.

Cebera conservada al carrer de Na Monforta.

En el mateix període milloraren també les vies de comunicació: molts camins de ferradura s’ampliaren i es convertiren en camins carreters, fet que indicava una major activitat comercial. Estes obres requeriren una important quantitat de mà d’obra, aportada en bona part per la immigració procedent dels pobles i les comarques pròximes, la qual incrementà alhora la demanda d’aliments procedents del camp. Durant este segle el recinte intramurs de la ciutat s’urbanitzà pràcticament en la seua totalitat i l'edificació començà a estendre’s extramurs al llarg de la Carrera de Quart i del Camí Real de Madrid, que seria millorat i eixamplat.

Entre el segle XVIII i mitjan segle XIX les terres de conreu augmentaren notablement i l’horta es consolidà com una extensa zona agrícola que s’estenia des del nucli de Patraix fins als pobles del sud. El poblament dispers es reactivà i l’habitatge rural es diversificà amb la proliferació de barraques i cases de camp, així com amb l’ampliació de les alqueries medievals vinculades a les grans explotacions agràries dels terratinents.

Al llarg de la primera mitat del segle XIX este procés s’intensificà. La divisió de les heretats familiars entre els descendents generà noves unitats domèstiques i afavorí la construcció de més barraques i d’altres habitatges rurals més modestos. A finals del segle, la densificació progressiva de l’horta anà acompanyada de millores en els cultius i d’una transició cap a una agricultura més intensiva i orientada al mercat.

La primera mitat del segle XIX: l'Horta de Patraix i l'espai articulat al voltant del Camí Real

Com a conseqüència de la legislació impulsada per la Constitució Espanyola de 1812, que establia la creació d’ajuntaments en totes aquelles poblacions que superaren el nombre mínim de veïns fixat per la llei, diversos nuclis urbans pròxims a la ciutat de València, fins aleshores en una situació administrativa imprecisa, es constituïren en municipis independents, com ara Patraix, Russafa, Benicalap o el Grau, entre d'altres. El terme assignat al nou municipi de Patraix, superats els litigis amb la ciutat, es reduïria pràcticament al seu nucli urbà, quedant completament envoltat pel terme municipal de València. Després de totes estes escissions, el terme rural de la ciutat de València es va reduir a cinc partits o vares articulades al voltant de les carreres d'accés a la ciutat. Al càrrec de la Vara de Sant Vicent, que abastava la major part de l'Horta de Patraix, es va posar un alcalde de vara, una autoritat local triada per l'Ajuntament de València per a imposar l'ordre, resoldre conflictes menors de convivència i gestionar la seguretat rural directament sobre el terreny.

Vista del Molí de la Gàbia a la vora del Camí Vell de Picassent.

Mentre, amb la incipient industrialització de la ciutat a partir de la dècada de 1820, començaren a instal·lar-se a l'Horta de Patraix diverses fàbriques que transformaren gradualment part de la paisatge agrícola en àrea industrial. Entre estes destacà la fàbrica de filatures de seda de La Battifora, situada sobre la Séquia de Favara, de la qual obtenia l’aigua necessària per al funcionament de les seues màquines de vapor. L’any 1836 hi fou instal·lada la primera caldera de vapor d’alta pressió aplicada a la sederia de tota la Península, que marcà l’inici de la mecanització industrial a l’entorn de Patraix.

Tanmateix, després del període d’esplendor arribà la decadència de la indústria manufacturera de la seda. A mitjan segle XIX, la falta de protecció aranzelària i l’escassetat d’ajudes econòmiques debilitaven ja un sector en retrocés. A esta situació s’afegiren diversos factors adversos, com les inundacions que afectaren les plantacions de moreres i, sobretot, les malalties que atacaren els cucs de seda. A partir de 1854, l’epidèmia de pebrina, causada pel paràsit Nosema bombycis, devastà les cries i acabà d’enfonsar una indústria ja molt debilitada. Com a conseqüència, els propietaris dels terrenys optaren progressivament per substituir la cria del cuc de seda i el conreu de la morera per altres cultius més rendibles, especialment les hortalisses, fet que comportà la pràctica desaparició de les moreres del paisatge agrari.

El 1808, arran de la Guerra del Francés, una Real Orden disposà la creació d’una fàbrica de fusells als afores de València per a subministrar armes a les juntes patriòtiques. Les primeres instal·lacions militars —modestes—, es van ubicar a la vora del Camí Real, on s’habilitaren diversos tallers dins d’unes naus que en dècades posteriors, quedarien dins d'un recinte i formarien part del conjunt del Quarter Militar del Parc d'Artilleria.

L'Horta de Patraix

A mitjan segle XIX, tota la part del terme municipal de la ciutat de València al sud del nucli urbà de Patraix era coneguda com Horta de Patraix. Tot i que el poble tenia un terme municipal reduït i cenyit al seu nucli urbà, la seua àrea d'influència s'estenia per bona part d'un paisatge agrícola farcit de parcel·les agrícoles, séquies i habitatges rurals fins a una llegua d'extensió. Este espai resseguia els vells camins de Torrent, Picassent i Real de Madrid fins a arribar als límits de les hortes de Sedaví, Benetússer, Paiporta i Picanya. La documentació antiga reconeix que el terme de Patraix arribava com a mínim fins a la partida de la Closa, i el poble se situava al vèrtex superior del gran triangle en forma de falca de la seua horta.

L'Horta de Patraix es dividia en dos sectors geogràfics diferenciats. Tot i que el límit físic i administratiu real l'establia el caixer de la séquia de Favara, la referència geogràfica utilitzada habitualment per a delimitar les dos àrees era el traçat del Camí Vell de Picassent: a l'oest, estenent-se fins al Camí Vell de Torrent, es trobaven les macropartides del Safranar i Faitanar, regades principalment per la séquia de Benàger i Faitanar i la séquia d'Andarella; i, a l'est d'este camí, hi havia la resta de l'horta articulada al voltant del Camí Real de Madrid fins a les vies del tren, regada pels diferents braços de la Séquia Mare de Favara.

Vista frontal de la façana de l'Alqueria d'Almela.

Malgrat les delimitacions administratives i eclesiàstiques, l'Horta de Patraix continuava regint-se per una divisió secular, popular i tradicional basada en les partides. Amb freqüents solapaments i diferents rangs entre elles, estes partides eren de difícil delimitació concreta, ja que constituïen un fidel reflex de la percepció popular dels seus habitants, prenent com a referències camins, séquies, parcel·les o creus de terme. La més gran d'estes divisions eren la macropartida del Safranar al nord i la de Faitanar al sud, les dos situades a l'oest del Camí Vell de Picassent. Resseguint este últim camí de nord a sud, s'ubicaven a l'est, la partida de Jesús, a l'altura del convent, on s'ubicava el molí homònim; la partida del Tell, als voltants del molí del mateix nom; la Closa, a l'entorn del caseriu i el molí homònim; la partida de Benimasssot a l'àrea de l'Alqueria del Volant i de l'Institut de Sant Vicent Ferrer i la partida d'Alba, on s'alçava la creu de terme del Camí Vell de Picassent.

Per la seua banda, resseguint el Camí Real de Madrid de nord a sud, s'estenien la partida del Pont de Monroig (entre l'actual carrer de la carretera d'Escrivà i el carrer d'Almudaina). La macropartida de la Creu Coberta presentava històricament dos accepcions territorials. En un sentit ampli, el topònim s'utilitzava per antonomàsia per a englobar el seu nucli central i les partides menors adjacents. En una delimitació més restringida, el terme feia referència estrictament als voltants de la creu de terme, un espai comprés entre l'actual carrer de Millars i la intersecció del braç de la Gàbia amb el Camí Real; després, la partida de la Torre o de la Taverneta; i, finalment, als límits municipals, la partida de Sant Jordi.

La major part de les infraestructures agràries (molins, ceberes, eres de batre, sénies, almàsseres, pous, etc.), igual que les grans parcel·les d'horta i els habitatges vinculats a elles, eren propietat de terratinents que les arrendaven des de feia generacions perquè les seves terres foren treballades. Els arrendataris —generalment famílies senceres— residien en els habitatges construïts a les mateixes explotacions en règim de colonat, mentre que els propietaris tenien la residència habitual a la ciutat. El règim d'arrendament, sovint de llarga durada i transmés dins d'un mateix casal, generava una relativa estabilitat en l'explotació de les parcel·les, però consolidava alhora una estructura de dependència econòmica respecte als propietaris, que mantenien el control jurídic de la terra i en percebien les rendes. Els fruits del camp i les rendes que generaven confluïen al cap i casal, que actuava com a centre de recepció, transformació i comerç dels productes agropecuaris.

A través dels camins que creuaven l’horta i desembocaven a les portes de la ciutat, hi arribaven el blat ja molt als molins, el raïm convertit en vi als trulls, l'oli procedent de les almàsseres, el cànem filat i preparat per a la manufactura, o la morera destinada a les fàbriques sederes, a més d’altres fruites i hortalisses pròpies del regadiu.

La xarxa viària i l'entramat hidràulic al voltant del Camí Real

L'àrea oriental de l'Horta de Patraix quedava articulada al voltant del Camí Real i encaixada entre dos vies històriques essencials —el mateix Camí Real de Madrid i el Camí Vell de Picassent—, les quals funcionaven com a principals artèries d'entrada i eixida de la ciutat des del sud. Altres vies secundàries enllaçaven estos dos grans vials de comunicació amb nombrosos camins i sendes menors, els quals conduïen fins a les parcel·les de conreu, barraques, les alqueries i les cases disseminades per l'horta.

El Braç de Jesús passant en paral·lel al carrer de Sant Vicent al seu pas pel carrer de Moncaio, redescobert amb les obres de reparcel·lació el 2025.

Els camins secundaris que connectaven els dos principals eren: la Carrera d'Escrivà (actual carrer de la Carretera d'Escrivà); el Camí de Ferriols (actuals carrers de Costa i Borràs i del Marqués de Bellet); el Camí de la Creu al Cementeri (part d'ell encara es conserva, des del carrer de San Vicent passaria per davant l'església i continuaria pel carrer de Mora i Xaraba) i el Camí de la Rambleta (que vorejava el nord de la rambla i acabava a les portes del cementeri).

En quant a les sendes: la Senda de la Casa i l'Hort de Senabre (coincidia amb el traçat de l'actual carrer de Joaquín Navarro i enllaçava amb altres fins al Camí Vell de Picassent), la Senda de Sardina (gran part del seu trajecte coincidia amb l'actual carrer de Mossén Febrer) i la Senda del Braç de les Monges o del Cementeri (el trajecte del carrer de Tomàs de Villarroya, seguint el braç de les Monges fins al cementeri). Al sud de la Rambleta hi havien més sendes i camins que s'entrellaçaven seguint el trajecte de les séquies i conectaven les cases i alqueries, com el Camí de l'Alqueria dels Balcons, que entrava per l'oest del Camí Real, i dirigint-se cap al sud-oest travessava tot el que actualment és Sant Marcel·lí fins a arribar a l'Alqueria del Torrentí; el Camí del Molí de Rodenes que entrava també des del Camí Real i passava per l'Alqueria de Benages fins al molí, des d'on s'empalmaven sendes que portaven fins l'Alqueria de Nicolau i l'Alqueria del Torrentí o la Senda dels Lladres que també des del Camí Real es dirigia cap a l'est passant per l'Alqueria del Volant cap a les hortes meridionals de Malilla.

Tots eixos camins connectaven i articulaven tota un conjunt de diverses construccions vinculades a l’activitat agrària i al trànsit local: prop de la creu s’alçaven l’ermita del Crist de la Providència, el Molí de la Creu i l’Alqueria de la Creu. Al Camí Real també hi havia una botiga —situada a l’actual número 295, a la confluència amb el carrer d'Altamira— i una fonda, el Parador los Tres Caballos, datada entre els segles XVIII i XIX (situada entre els números 284 i 286, i coneguda a principis del segle xx com la "Posada de Trànsits").

Tots estos elements constituïen un xicotet nucli de referència per als habitants de la partida d’horta circumdant, que comptava a finals del segle XIX amb una multitud de barraques, cases de llaurador, alqueries i alguns molins, dispersos pel seu territori: l'Alqueria de Canari, la Casa i l'Hort de Senabre, l'Alqueria de Romero, l'Alqueria de Forrat, l'Alqueria del Corbo, la Casa de Sardina, la Casa de Tonot, la Casa del Santero, les Barraques de Sales, l'Alqueria de Martí, l'Alqueria d'Almela, el Molí del Tell, les Cases de Màssena, l'Alqueria de Bitxo, l'Alqueria de Vidal, l'Alqueria de Ginés, l'Alqueria de la Closa, l'Alqueria de Romeret, la Casa de Tomaset, l'Alqueria del Torrentí, l'Alqueria de Benet, l'Alqueria de Nicolau, l'Alqueria Nova, l'Alqueria dels Balcons, l'Alqueria de Joan, l'Alqueria de Massó, la Casa de Vallbona, la Casa de Tito, el Molí de la Gàbia, l'Alqueria d'Alba, l'Alqueria del Sucrer, l'Alqueria del Volant, la Casa de Feliu, les Cases de Petxós, l'Alqueria i la Casa de Benages, l'Alqueria del Saboner, l'Alqueria de Coca, el Molí de Rodenes, la Casa de Colau, l'Alqueria de Pastor, la Casa de Parrando, el Molí de Pala, l'Alqueria de la Torre, les Barraques del Panset, etc.

Vista del Braç de Jesús passant en paral·lel al carrer de Sant Vicent (2025).

A més de la Rambleta, diverses filloles de la Séquia Mare de Favara creuaven la partida de la Creu Coberta en sentit oest-est, conduint l’aigua cap a l'Horta de Malilla: el Braç de Jesús naixia de la séquia mare a l'est de Patraix discorria pel nord del Convent de Jesús, i en travessar el Camí Vell de Picassent, arribava al Molí de Jesús regant les terres al voltant de les alqueries d'Escrivà, Roca i Albors i, en arribar al Camí Real, el creuava pel Pont de Monroig (situat a l'altura dels carrers de Dolores Alcaide i de Millars). En este punt, la séquia es bifurcava en dos ramals principals, un continuava recte cap a l'est i l'altre girava cap al sud en paral·lel al Camí Real, continuant el seu curs en direcció a les terres de regadiu de Malilla. El Roll de Patraix naixia vora de l'Assagador de les Monges al sud de Patraix, discorria per darrere del Convent de Jesús, regava les terres de l'Alqueria de Coscollà, creuava les vies del ferrocarril de Castelló, alimentava la Central Tèrmica "La Valenciana" per després girar cap a l'est i regar les terres al voltant de l'Alqueria de Real, l'Alqueria de Canari i l'Hort de Senabre. Després girava cap al sud verticalment fins a arribar a l'Alqueria de la Creu i desguassar els sobrants en el Braç de les Monges.

El Braç de les Monges naixia al molí del mateix nom situat al caixer de la séquia mare, i discorria cap al sud derivant diversos rolls a l'est; el Roll de les Monges, el Roll de Tomassot i el Roll de Rosella que regaven una extensa zona d’horta entre el Camí Vell de Picassent (l'Alqueria del Corbo, Alqueria de Sardina...) i el Camí Real. A l’altura del cementeri el Braç de les Monges girava a a l'est passant pel Molí del Tell i paral·lel a la Rambleta, regava les terres al voltant de l'Alqueria de la Creu, creuava el Camí Real i passava pel Molí de la Creu abans d'enllaçar amb la Séquia del Rei i seguir per terres de la marjal de Malilla i la Font de Sant Lluís.

Vista del conjunt de l'Alqueria de Nicolau des del Pont de la Solidaritat.

El Roll d’Almela naixia d’un partidor en la proximitat del Camí de Mandingorra, passava vora les Cases de Màssena regant les terres de darrere del Cementeri General i de l’Alqueria de Vidal, per a girar després cap a l'est i regar les terres de l’Alqueria d’Almela. Abans de la Rambleta encara hi tenia un altre braç que naixia vora del Motor del Racó de Boix, regava eixa zona i les terres de l’Alqueria de Giner.

Al sud de la Rambleta el primer braç que naixia de la séquia mare era el Braç de la Gàbia, també fent el recorregut en sentit oest-est, regava la partida de la Closa i passava pel Molí de la Gàbia on partia aigües amb el Braç dels Negrets, des d'on naixia per l'esquerra la Fila dels Negrets que regava les terres de l'Alqueria del Torrentí i l'Alqueria dels Balcons entre altres. El Braç dels Negrets continuava cap a l'est i creuava el Camí Real per a regar les terres de la partida de Benimassot i de l’Alqueria del Volant. El braç principal de la Gàbia seguia cap llevant passant vora l’Alqueria de Nicolau i el Molí de Rodenes des d'on partia aigües per l'esquerra amb el Braç dels Comunets que passant vora l'Alqueria de Benages creuava el Camí Real i regava les terres de l'Alqueria del Sucrer i de l'Horta de Malilla, mentre que el braç principal de la Gàbia seguia en direcció sud-est fins a arribar al Molí de Pala i regava els camps a l'est del nucli de la Torre.

A esta altura i vora el Camí Vell de Picassent naixia de la séquia mare el Braç Nou, este ramal discorria cap al sud vora l'Alqueria Nova, per girar després cap a l'est i regar les terres de l'Alqueria de Coca i l'Alqueria de Pastor a l'horta a l'oest de la Torre. Passada l'Alqueria d'Alba naixia el Braç d'Estadella, que regava els camps de la partida del Barracam, de les Barraques de Llàtzer i de l'Alqueria del Saboner per desguassar els sobrants una altra volta al Braç Nou camí de l'horta de Sedaví.

La segona mitat del segle XIX: de l'horta tradicional als inicis de la industrialització

L'arribada del ferrocarril a València el 1851 amb les seues instal·lacions annexes, impulsà a la ciutat a buscar de superar la limitació de les seues muralles i projectar-se cap a nous espais. En pocs anys s'havien construït sis estacions terminals de ferrocarril. L’estació situada dins del recinte emmurallat —sobre l’actual carrer del Marqués de Sotelo— fou inaugurada el 1852 i corresponia a la Línia de Xàtiva; per a permetre l’entrada del tren, s’enderrocà un tram de la muralla. A això cal afegir dos estacions de rodalia, l'Estació del Pont de Fusta al nord de riu i l'Estació de Jesús, al carrer del mateix nom, que es posà en funcionament el 1893.

La presència d'estes infraestructures ferroviàries creà un focus d'atracció per a noves activitats econòmiques, industrials i socials, que necessitaven bones connexions i amplis terrenys a l'exterior de la ciutat, cosa que dins del perímetre immediat no era possible. Així, la ciutat inicià la seua expansió amb l'enderrocament de les muralles el 1865 i avançaria cap al sud seguint els seus principals camins d'accés, el Camí Real de Madrid i el Camí de Picassent.

Senyalització del Trast 5, núm. 27 del Camí Real de Madrid (c/ de Sant Vicent 353).

Cap a 1850, fora de les muralles de València existien diversos ravals formats des de finals de l’Edat moderna al llarg dels principals camins carreters. Entre estos destacaven el raval de Morvedre, situat al camí d’Aragó i Catalunya (actuals carrers de Sagunt i d'Alboraia), el raval de Quart, al camí de Requena i Madrid (carrer de Quart), i el raval de Sant Vicent, al Camí Real de Madrid (carrer de Sant Vicent de fora). Amb l’enderrocament progressiu de les muralles a partir de la segona mitat del segle XIX, estos ravals foren progressivament integrats, transformats i eliminats dins dels processos d’urbanització del segle XX, perdent la seua trama i configuració original com a assentaments perifèrics.

Des de l’últim quart del segle XIX, la ciutat inicià una fase de creixement sostingut i planificat. L’obertura de les Grans Vies, la urbanització de l’Eixample i l’annexió d’una vintena de nuclis de població perifèrics entre 1870 i 1900 —entre els quals destacaven Patraix (1870) i Russafa (1877)— consolidaren l’expansió urbana de València més enllà del seu antic recinte emmurallat.

Amb tots estos canvis territorials, la divisió en quatre districtes de la ciutat fins eixa data, es quedà obsoleta, ja que reflectia d'alguna manera el fet que estava constreta en la seua major part a l'àmbit d'intramurs. El 1877 una nova divisió en deu districtes englobaria la totalitat del seu nou terme —amb la voluntat d'incloure les futures àrees d'expansió—, marcada per criteris d'estructuració futura a mesura que la periferia anara annexionant-se i consolidant-se. La partida de la Creu Coberta quedaria dividida pel Camí Real de Madrid: l'est del camí formaria part del districte de Russafa i l'oest del districte de l'Hospital. El Pla d'Eixample de València de 1887 s'aprovà per donar coherència a la nova situació municipal i suposà l'ordenació en illes del primer cinturó de ronda fora de les muralles amb les Grans Vies. El segon cinturó arribaria uns anys més tard amb el Camí de Trànsits.

Senyalització del Trast 6, núm. 2 del Camí Real de Madrid (a la façana de l'Alqueria del Torrentí).

L’ermita de la Creu Coberta —juntament amb les cases contigües— havia figurat fins a la dècada de 1840 com a propietat particular dels senyors de Casas del Campillo. Tot i dependre eclesiàsticament de l'Arxidiòcesi de València, la titularitat de l’edifici no era pública, sinó privada, una situació relativament habitual en les ermites rurals vinculades a antics dominis agraris. Posteriorment, la propietat de l’ermita passà a mans d’Antonio Gimeno —conegut popularment com el tio Tonot— però l’any 1859, el seu fill procedí a la cessió formal de la gestió de l’ermita a la junta responsable de la partida de la Creu Coberta, amb la finalitat expressa de destinar-la al culte públic. Amb esta cessió s’establí el Vicariat de la Creu Coberta, que actuà com a suport religiós i administratiu de la parròquia de Sant Lluís Bertran, situada a la Font de Sant Lluís. D’esta manera, l’ermita deixava definitivament de ser un oratori privat per integrar-se en l’estructura eclesiàstica del territori i assumir un paper central en la vida religiosa de la partida.

A finals del segle XVIII, el vell Camí Real de València a Xàtiva passà a denominar-se Camí Real de València a Madrid, perquè en arribar a Xàtiva s'enllaçà amb un altre camí preexistent que es reacondicionà i que continuava per la vall de Montesa cap a Almansa i Madrid. Durant la segona mitat del segle XIX, part del seu traçat, dins del territori valencià, fou substituït per la nova carretera que seria anomenada de Casas del Campillo a València. Esta via, començava a la Creu Coberta i mantenia l'antic el trajecte fins a Silla on, des d'allí, es construí un nou itinerari desviant-se a través d'Alginet, l’Alcúdia, Alberic i Moixent, evitant el pas per Xàtiva i travessant el port de Càrcer per a dirigint-se directament al port d'Almansa. El 1878 es cronstruí en la Rambleta al costat del Camí Real, un forn de calç, regit per la família Taroncher. La introducció del ferrocarril permeté l’arribada de cereals procedents de Castella a preus més baixos, fet que alliberà una part important de les terres de regadiu, fins aleshores dedicades a cultius panificables, per altres produccions més rendibles. Paral·lelament, el desenvolupament del transport marítim a vapor facilità el trasllat ràpid de fruites i hortalisses a llarga distància, cosa que permeté obrir mercats a països com Anglaterra i altres regions d’Europa.

Restes del forn de calç a la vora de l'antic llit de la Rambleta.

Tot això afavorí el pas d’un policultiu relativament desordenat i poc remunerador —en què els cereals ocupaven sovint terres de regadiu de manera poc econòmica— a un sistema de cultius comercials orientats tant a l'exportació com al proveïment dels mercats local i estatal.

Esta evolució comportà un increment de la riquesa agrària que beneficià especialment el comerç urbà i la burgesia, propietaris rendistes de la ciutat. El món agrari valencià començà a experimentar transformacions profundes a finals del segle XIX, arran de la progressiva implantació d’una economia de caràcter capitalista. L’horta de València, tradicionalment organitzada al voltant de cultius cerealístics, de la vinya o de la morera, inicià una etapa d’adaptació que s’allargaria fins ben entrats els anys seixanta i setanta del segle XX.

L’expansió de productes frescos i la creixent demanda urbana impulsaren una agricultura intensiva destinada al consum, basada en hortalisses i verdures de temporada —creïlles, cebes, carxofes, encisams, cols— i en l’ús generalitzat de nous adobs químics. Este model exigia una disponibilitat d’aigua més alta que l’agricultura tradicional, cosa que afavorí l’obertura de nombrosos pous i la instal·lació de motors d’extracció per reforçar el cabal procedent de les séquies. Dècades més tard, a partir de 1920 i 1930, els motors elèctrics es generalitzaren i contribuïren decisivament a estabilitzar el regadiu. Paral·lelament, es millorarien camins rurals, s’introduïren tècniques modernes i es diversificaren els cultius, fet que consolidà la plena adaptació de l’horta als ritmes d’una agricultura comercial.

Antic corral conservat al carrer de Juan de Celaya.

Tots estos moviments i canvis administratius i socioeconòmics, afavoriren, entre altres, l'expansió urbanística i les millores de les comunicacions —als anys huitanta del segle XIX es construïa sobre el Camí Real la línia de tramvia amb tracció animal València-Catarroja-Silla—, que impulsaren la instal·lació de tallers, magatzems i activitats vinculades a la manufactura, que progressivament substituïren part del sòl agrícola. Progressivament, gran part de l'artesania anterior es transforma lentament en indústria, generalment en establiments de xicoteta empresa, però originadora d'ocupació i amb solidesa financera a escala modesta.

La partida de la Creu Coberta, encara perifèrica, començà així a adquirir un caràcter de transformació gradual entre l’horta tradicional i els primers nuclis industrials de l’extraradi sud. Esta lenta però progressiva evolució assenyalaria els antecedents immediats de l’etapa següent, marcada per l’expansió fabril i urbana dels primers quaranta anys del segle XX.

El segle xx (1900-1939): l'auge fabril al Camí Real

Els inicis del segle XX portarien l’expansió fabril i urbanística de València transformant de manera profunda tot l'entorn del Camí Real. En este procés d’expansió, la principal carrera d'accés des del sud esdevingué una veritable artèria de creixement. L’arribada del ferrocarril transformà de manera decisiva tot l’entorn immediat i aquell nou node ferroviari es convertí ràpidament en un focus econòmic, articulant comerç i generant una progressiva atracció de tallers i fàbriques que marcaren la prosperitat industrial de la ciutat durant les primeres dècades del segle XX. En canvi, el Camí Vell de Picassent, també camí d'accés a València des del sud, quedà limitat en el seu desenvolupament a causa de la construcció, a començaments del segle xix, del Cementeri General, que situat a la banda occidental del camí, actuà de fre a l’expansió urbana en aquell sector.

Part de l'antiga instal·lació farinera conservada del carrer de Mossén Febrer.

La implantació de les indústries respongué a un patró clar: abandonar el nucli antic, on l’espai era escàs i car, i situar-se en terrenys més amplis i assequibles. Les parcel·les disponibles a la via d'eixida meridional de la ciutat, al sud del Camí de Trànsits i pròximes a les vies ferroviàries oferien l’emplaçament idoni. A més de l’extensió del sòl, l’atractiu principal era la connexió directa amb les grans rutes de transport.

La presència prèvia de xicotetes instal·lacions d'activitat productiva anticiparien la futura concentració industrial de la zona, que en els anys posteriors es consolidà com un autèntic eix industrial. S’hi alçaren progressivament naus i fàbriques de tipologia diversa: tèxtils, metal·lúrgiques, alimentàries... cadascuna amb una trajectòria pròpia però compartint un mateix entorn urbà en expansió i una mateixa lògica de localització: la combinació de sòl barat i bones comunicacions, que assegurava tant el creixement com la competitivitat. Molts complexos fabrils disposarien d’apartadors i ramals propis que enllaçaven amb la xarxa del tren i amb les vies urbanes, cosa que facilitava el moviment de persones, materials i productes.

L’any 1900 el tramvia València-Catarroja-Silla fou adquirít per la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València i inicià les transformacions necessàries per electrificar la línia. La tracció elèctrica de la línia núm. 24 entrà en servei el juny de 1911.

La concentració industrial

Vista de la fila de naus de l'antiga fàbrica Muebles Vicente Benlloch.

A la banda oest del Camí Real ja existia una modesta activitat econòmica prèvia. Els camins rurals perpendiculars preexistents s’aprofitaren per a instal·lar-hi diverses fàbriques i tallers menuts, obradors, magatzems, serradores, corrals, quadres i coberts vinculats a treballs agrícoles, combinats amb parcel·les hortícoles i cases de navada senzilles d’una planta. L'ocupació d'estos camins, situats al trast 3, es convertiria en l'origen dels futurs carrers de Joaquín Navarro, de l’Arquitecte Monleón, de Juan de Celaya i de Mossén Febrer.

L’any 1904 s’establí, a l'illa formada pels carrers de Sant Vicent, Joaquín Navarro, Riu Miño i Marqués de Bellet, una de les indústries més destacades del primer període fabril: la fàbrica Hilaturas Navarro-Cabedo, fundada per Joaquín Navarro Bellver i Mariano Cabedo Escrivà. L’empresa es dedicava sobretot a la producció intensiva de filatures, fibres trenades i teixits elaborats amb filaments vegetals, especialment arpillera, orientats tant al mercat estatal com a l'exportació. Des d’aleshores, esta fàbrica esdevingué la principal referència industrial i actuà com a pol d’atracció per a noves activitats fabrils. Al carrer de Mossén Febrer i amb façana al Camí Real, als anys trenta del segle xx operava també una xicoteta fàbrica de farines.

L'emblemàtic edifici conservat de dents de serra de Construciones Devís.

Uns anys més tard, a l'inici de la dècada de 1930, l'espai situat darrere de les instal·lacions de la fàbrica d'Hilaturas Navarro-Cabedo experimentà una nova ocupació industrial. Al roll de Patraix —actualment soterrat, però encara recognoscible en el traçat irregular del carrer del Riu Miño— s'hi establí la fàbrica Muebles Vicente Benlloch. La fàbrica estava formada per un conjunt de naus adossades que s'estenia des del carrer de Joaquín Navarro fins al carrer del Marqués de Bellet, disposades en paral·lel al curs de la séquia, que posteriorment quedaria coberta en el procés d'urbanització de la zona. Per al seu funcionament, la instal·lació aprofitava l'aigua del roll de Patraix, que abastia les seues turbines, i comptava amb la característica xemeneia industrial. Al mateix costat del Camí Real cap al sud, hi continuaven diverses indústries notòries i pioneres, com les instal·lacions de la fàbrica Cervezas Sociedad Anónima Damm i les naus i magatzems de la prestigiosa Fábrica de Muebles Ventura Feliu, construïts el 1893 i dedicats a l'ebenisteria, la tapisseria i la fabricació de mobles corbats —com el cèlebre balancí vienés— i de mobles de luxe, molt demandats per la burgesia valenciana de l'època. Les dos serien absorbides anys després pel Quarter Militar del Parc d’Artilleria. Ja al nucli urbà de la Creu Coberta, al voltant de la plaça de l'Església, s’ubicaven altres xicotetes indústries complementàries: una fàbrica de mosaics al carrer de Manuel Arnau, un taller dedicat a la fabricació de pintes al final del carrer de Vicenta Salcedo, el molí fariner de la Creu i el forn de calç de la Rambleta.

Portal principal d'entrada al complex de Construcciones Devís.

Al costat est del Camí Real i al nord, al tram del Camí de Trànsits comprés entre el carrer de Sant Vicent i el pas a nivell de les vies del tren —l’actual carrer de la Pianista Amparo Iturbi—, es concentraven un conjunt de cases de navada, xicotets tallers, magatzems, cellers... i el molí arrosser Arrocerías San Martín, situat a l'altre costat del carrer vora les vies del tren i el pas a nivell. Este conjunt industrial era una gran instal·lació fabril dotada de diverses dependències i accés directe a les vies del ferrocarril. L'emblemàtica firma agroindustrial integrava diferents cossos i magatzems destinats a la recepció, assecat, mòlta, emmagatzematge i distribució del gra i l'evolució arquitectònica i l'expansió de les seues instal·lacions fabrils quedà formalment plasmada en un ambiciós projecte d'ordenació d'estructures datat el maig de 1956, un període de gran puixança en què els plànols de situació de la factoria reflectien la necessitat de consolidar un espai ampli i operatiu dotat de grans naus i sitges que, alhora, integraven dins les seues instal·lacions elements tan singulars per a la seua comunitat obrera com la xicoteta ermita de Sant Jordi, encarada al Camí de Trànsits. Esta zona va quedar parcialment aïllada de la resta del conjunt fabril del Camí Real a partir de 1912, amb la inauguració del ramal de via estreta del Trenet de València —conegut com la vieta—, de 5,6 km de longitud, que unia l’Estació de Jesús amb el barri de Natzaret i discorria pel traçat que hui correspon als carrers d'Uruguai i d’Almudaina.

Antigues naus industrials conservades al carrer de Joaquín Navarro.

En 1922, Talleres Devís s’instal·là en una parcel·la àmplia —55.000 m²— i ben comunicada, situada al trast 3 del Camí Real de Madrid, anomenat tècnicament com carretera de València a Casas del Campillo. Era un espai d’horta, travessat en diagonal pel braç de Jesús i esquitxat de cases i barraques, però amb una localització clarament estratègica. Als límits de la finca confluïen les principals xarxes de comunicació que permetien una distribució ràpida de la producció: al nord confrontava amb la vieta a Natzaret, i a l’oest amb les vies d’accés a l'Estació del Nord. A peu de porta, davant mateix del Camí Real, circulava la línia de tramvia València-Catarroja-Silla, fet que convertia el solar en un emplaçament òptim per a un complex industrial de gran escala.

La posteriorment anomenada Construcciones Devís era una empresa metal·lúrgica dedicada a la construcció metàl·lica i a la fabricació de ferro gros, que amb el temps es transformà en un complex industrial especialitzat en la construcció i reparació de material mòbil ferroviari —vagons, furgons, tramvies i automotrius—, sense abandonar mai la tracció, la forja, l’estampació ni les tècniques de transformació dels metalls. El projecte inicial dels Devís preveia dos naus principals i un edifici annex destinat a la secció de forja, obra de l'arquitecte valencià Javier Goerlich Lleó. Aquelles primeres edificacions, que en la fase inicial ocupaven uns 30.000 m², constituïren el punt de partida d’un conjunt fabril que acabaria convertint-se en un dels nuclis industrials més rellevants de la ciutat.

Cases construïdes entre mitgeres al carrer de Sant Vicent (284-286).

El creixement del complex continuà al llarg de la dècada següent fins a ocupar completament la parcel·la. Entre 1928 i 1930, Goerlich redactà el projecte de la nova ampliació, que incloïa el tancament perimetral del recinte i la construcció d'una gran façana orientada al Camí Real, un element que acabaria definint la imatge externa del complex industrial. L’any 1935 s’alçaren diversos edificis auxiliars: els vestidors, les oficines i un menjador amb un refugi antiaeri soterrat.

Amb estes ampliacions successives, les instal·lacions dels Devís consolidaren un autèntic corredor fabril, que es convertí en el nucli vertebrador de l’activitat industrial i en motor del creixement urbà durant el primer terç del segle XX. La zona experimentà una densificació progressiva: s’hi instal·laren tallers auxiliars, xicotetes foneries, magatzems i serveis complementaris que donaven suport a l’activitat del gran complex de Construcciones Devís. L’entorn, fins aleshores dispers, adoptava ja una configuració fabril continuada.

Cases construïdes entre mitgeres al carrer de Sant Vicent (298-304).

La transformació urbanística i demogràfica  

La mecanització progressiva del camp, unida a l’augment demogràfic i a la presència d’una població jove nombrosa, generà un excedent de mà d’obra que el medi rural ja no podia absorbir. Este desequilibri impulsà, a partir de finals del segle XIX un èxode rural cap a l'àrea industrial que s'estava forjant al Camí Real de Madrid. Molts fills de famílies llauradores abandonaren el camp per incorporar-se a una indústria en expansió que demanava mà d'obra, i esta mobilitat poblacional actuà com a motor del creixement de nous nuclis residencials a prop de les fàbriques.

Cases de la família Ortega a la plaça de l'església.

Els primers trenta anys del segle XX comportaren un creixement demogràfic lent però constant al barri amb l’arribada de treballadors que buscaven proximitat a les fàbriques, s'impulsà la construcció d’habitatges obrers seguint un model d’urbanització lineal al llarg de les dos voreres del Camí Real, des del Camí de Trànsits fins al nucli de l’Alqueria de la Torre. Este tipus d’urbanisme dens i espontani, basat en edificacions entre mitgeres, un patró propi de l’urbanisme obrer d’aquells anys que acabà generant veritables carrers, que posteriorment es completaren amb noves vies paral·leles i transversals. Això configurà dos xicotets nuclis urbans allí on ja existia una certa concentració històrica de poblament: el nucli de la Creu Coberta i el de l'Alqueria de la Torre. Tot i això, el nombre reduït de nous carrers no provocà encara una expansió notable més enllà de l’àmbit immediat del Camí Real de Madrid.

Molts llauradors de la partida optaren igualment per construir la seua casa en este nou espai d’aparença urbana, fet que contribuí al ràpid increment edificatori al llarg de la carretera, per això, les cases presentaven una tipologia híbrida entre la casa rural i l’urbana: façanes i volums propis del món urbà, però amb espais interns destinats a usos agrícoles o d’emmagatzematge, indispensables per a moltes famílies que mantenien encara una economia de base hortolana integrats en l’interior o en cossos adossats. El resultat d'este tipus d'urbanisme, fou un continu de cases entre mitgeres, només interromput puntualment per bancals o solars buits, que als anys trenta ja quasi enllaçava el nucli de la Creu Coberta amb el de la Torre.

Finques construïdes durant els anys 20 i 30 del segle XX al carrer de Sant Vicent (281-289).

Al nucli antic, al voltant de la creu i davant de l’ermita del Crist de la Providència, començaren a concentrar-se habitatges formant una plaça presidida per la nova església —dedicada al Santíssim Crist de la Providència i construïda el 1904 a la senda que unia el carrer de Sant Vicent amb el Camí Vell de Picassent per accedir al cementeri—. En esta plaça s’alçaren també l’escola i el patronat. Dos anys després es demolí l’antiga ermita. Adossat a l'església es construí igualment unes dècades després un xicotet trinquet. Des del Camí Real, a l’altura de l’antiga creu de terme i seguint el traçat aproximat del braç de les Monges, es construí el 1901 la Travessia del Cementeri —futur carrer de Tomàs de Villarroya—, que el connectava amb el Camí Vell de Picassent just davant del cementeri. A l’altra banda del carrer de Sant Vicent, durant les dècades de 1910 i 1920 s’obriren nous carrers paral·lels i transversals, entre ells el carrer de Manuel Arnau, de Vicenta Salcedo, d'Altamira i de Ricardo Codoñer, on es bastiren edificis modernistes, eclèctics i neomedievalitzants obra d’arquitectes com Demetri Ribes i Javier Goerlich Lleó.

Tram del carrer Juan de Celaya urbanitzat als anys 30 i 40 del segle XX.

Paral·lelament des del Camí Vell de Picassent i al sud de la bifurcació de la línia del ferrocarril de via estreta a Castelló, es consolidà un nucli urbà que representava la prolongació de l'expansió de la ciutat més enllà del Camí de Trànsits. A diferència del desenvolupament produït al llarg del Camí Real, la urbanització d'este sector, es caracteritzà per un creixement més lent però també espontani. La formació del nou teixit urbà s'articulà des del Camí Vell de Picassent i dels antics camins rurals secundaris, que serviren de base per al traçat dels nous carrers. Sobre estos eixos es desenvolupà un continu de cases entre mitgeres que donà lloc al nucli urbà de Ferriols, originat al voltant de l'antic Camí de Ferriols, actual carrer de Costa i Borràs, al que en paral·lel, s'uní i es consolidà un altre carrer, l'actual carrer d'Agustina d'Aragó. Al mateix temps, des del Camí Real de Madrid avançava en direcció oposada un altre continu edificatori desenvolupat al llarg del carrer del Marqués de Bellet, en paral·lel i al sud de la línia ferroviària en direcció a Natzaret.

Entre 1928 i 1939, en els terrenys situats entre estos dos sectors urbanitzats —Ferriols i el carrer del Marqués de Bellet— i al nord de la Casa i l'Hort de Senabre, es construí el grup de vivendes conegut com La Previsora, projecte de l'arquitecte Cayetano Borso di Carminati. Igual que la Cooperativa de la Emancipación, esta promoció s'emmarcava dins de les iniciatives d'habitatge dirigides a les classes mitjanes de l'època. El conjunt estava format per una cooperativa de setanta cases barates, subvencionades per l'Estat i destinades originàriament a funcionaris i professionals, distribuïdes en dos illes lineals situades a banda i banda del carrer de La Previsora.

Vista dels xalets de La Previsora, al carrer dels Carters.

El projecte es completaria posteriorment amb un segon grup de vint-i-huit habitatges unifamiliars amb jardí, ubicats entre els carrers de Ponent, d'Eduard González i dels Carters. La construcció d'este grup residencial contribuí a consolidar l'ocupació urbana de l'espai intermedi existent entre Ferriols i el sector del Marqués de Bellet, afavorint certa continuïtat del teixit edificat.

Més al sud, el nucli urbà de la Creu Coberta va registrar una ràpida expansió. La construcció de nous habitatges per als descendents de les famílies locals a la mateixa població va evitar l'emigració de la població resident. Este procés va generalitzar l'edificació d'immobles de dos plantes. A principis del segle XX el creixement s’estengué cap al sud, a l'altre costat de la Rambleta: el 1905 s’hi construí la primera casa, origen del carrer Nou de la Creu —després dels Picapedrers Llobet ("de Canteros Lobet")—.

L'increment demogràfic va impulsar l'expansió del sector nou de la localitat, situat al sud de la Rambleta. Este creixement va continuar en direcció sud de manera lineal respecte a la carretera, mitjançant la planificació i obertura de nous vials paral·lels i transversals: el carrer Nou de la Creu, de Bhering, d'Edison, de Jaume March, de Joan Baptista Comes i de Na Monforta. Era un sector habitat per gent jove, amb forta cohesió i gran activitat social, fins al punt que entre la part antiga i la nova sorgiren diferències socials, culturals i ideològiques generacionals, perceptibles ja als anys vint i trenta.

Vista de les cases de navada del carrer del Marqués de Bellet.

El nucli antic estava constituït per la plaça de l'Església i el teixit urbà del carrer de Manuel Arnau. Per contra, el sector de nova planta es va desenvolupar a l'altre costat de la Rambleta, originat per l'expansió residencial de les noves generacions familiars. Paral·lelament, a la Torre seguint el mateix patró urbanístic, es consolidà un segon nucli amb la creació de nous carrers paral·lels i transversals, vivendes i magatzems al voltant del molí —el Molí de Pala— i de l'alqueria històrics.

Les xifres censals testimonien l’augment sostingut d’habitants. El cens de 1910 registrava 1.433 residents i 342 edificis; deu anys després, el de 1920 comptabilitzava 3.162 habitants i 704 edificacions.

La partida de la Creu Coberta, nomenada censalment com 'Camí Real de Madrid' i considerada administrativament com el tram edificat del Camí Real entre el Camí de Trànsits i incloent la Torre, es convertí així en un dels espais periurbans de creixement més intensos durant les primeres dècades del segle XX, resultat directe de la industrialització i de la potencial i progressiva transformació de l’horta. Durant la dècada de 1920 s'acabà d'empedrar tot el traçat conegut popularment com carrer de Sant Vicent de fora —és a dir el considerat com el seu trajecte fora del nucli històric—, condicionament que acabà allargant-se fins a la Torre.

Vista de cases de navada al carrer de Behring.

Amb la Segona República i fins a l'esclat de la guerra, la zona adoptà un caràcter híbrid. Persistien encara algunes activitats agrícoles residuals en les parcel·les d’horta adjacents, però la implantació fabril acabava imposant-se a les vores del Camí Real: s’obriren i pavimentaren alguns carrers interiors, es milloraren les connexions laterals i augmentà notablement el trànsit de camions, materials i mà d’obra cap a les noves instal·lacions industrials.

Situació social i cultural als primers anys trenta

Els primers anys de la dècada de 1930 estigueren marcats per una notable inquietud social i cultural, en un context encara condicionat per l’herència de la dictadura de Primo de Rivera. La caiguda del règim i la proclamació de la Segona República l’abril de 1931 obriren un període d’expectatives de canvis socials que tingué una incidència especial en els barris perifèrics i industrials, com la Creu Coberta, amb una població majoritàriament obrera i un teixit social molt cohesionat. Es tractava encara d’un entorn amb forts vincles comunitaris, on els veïns es coneixien entre si i on la vida quotidiana es desenvolupava al voltant de relacions personals, espais compartits i iniciatives col·lectives.

L'edifici d'oficines de l'antiga fàbrica Muebles Ventura Feliu.

En este context, la vida social de la Creu es vertebrà en gran manera a través d’iniciatives impulsades pels mateixos veïns, especialment pels sectors més joves i actius, que organitzaren espais d’oci i sociabilitat propis. Tot i l’existència d’altres locals, la diferenciació social continuava tenint un pes important en la configuració dels ambients de relació, reflectint les divisions de classe presents a la ciutat.

Esta dinàmica convertí la Creu Coberta en un poble socialment viu, amb una intensa activitat associativa i cultural. Un dels principals centres d’esta activitat fou el Círculo Artesano, que des de 1923 havia exercit un paper destacat en la vida cultural del barri. El local, amb accés pel Camí Real i per la part posterior pel carrer de Behring, acollia espectacles, representacions teatrals i vetlades culturals que atreien públic no sols de la Creu Coberta, sinó també de Malilla, la Torre, Sedaví i altres zones pròximes.

Durant estos anys, l’activitat cultural del Círculo conegué un notable auge: es programaven comèdies, cinema mut, drames, sarsueles, així com balls familiars i altres activitats. L’any 1928, les autoritats del règim imposaren un nou reglament amb l’objectiu d’adaptar el funcionament del local a la seua activitat real, fet que comportà la redacció d’uns nous estatuts i el canvi de denominació a Centro Artesano.

Placa a una casa del carrer de Bhering «sic».

Paral·lelament, el barri experimentà una creixent diversificació ideològica. Durant estos anys, la presència de partits polítics i sindicats fou especialment intensa, fet que reflectia un elevat grau de mobilització de la població, estretament vinculada a les condicions de vida, al món del treball i a les expectatives de millora social. Esta dinàmica contribuí a una polarització política progressiva, encara incipient en els primers anys, però cada vegada més visible en els espais de sociabilitat i en la vida quotidiana.

Ja durant els primers anys trenta, i de manera progressiva, el local del Centro Artesano passà a ser conegut popularment com a Centro "Republicano" o "Casino Republicano". Este procés anà acompanyat d’una politització gradual de l’espai, que esdevingué un lloc de trobada habitual de treballadors i sectors progressistes del barri, alhora que les persones no afins a la ideologia predominant anaren quedant progressivament desplaçades.

Al mateix temps, els sectors catòlics i més conservadors del barri també s’organitzaren entorn d’associacions pròpies i d’activitats vinculades fonamentalment a l’àmbit religiós. Davant el què percebien com una ofensiva laïcitzadora impulsada des de les institucions republicanes, el 1932 es fundà el Círculo de la Derecha Regional Agraria de la Cruz Cubierta, amb seu a la finca situada al número 202 del Camí Real, en l’emplaçament de l’antiga ermita. Este espai esdevingué un punt de referència per als elements catòlics del barri, que es reunien també en altres espais com el Patronat, l’Ateneu Cultural Cruz Cubierta o la mateixa seu del Círculo. Aquell mateix any, s'impulsà la publicació del periòdic Eco de la Cruz, que actuà com a òrgan d’informació i expressió d'este sector social.

Finques construïdes entre 1900 i 1930 al carrer de Sant Vicent (434-426).

Així, al llarg dels primers anys trenta, es reflectiria una coexistència cada vegada més tensa d'estes diferents sensibilitats socials, culturals i ideològiques. Este procés de polarització progressiva, inicialment canalitzat a través d’espais associatius i culturals, acabà projectant-se sobre l’espai públic i les relacions quotidianes i desembocà, amb el colp d’estat del juliol de 1936, en la irrupció oberta del conflicte.

La Guerra Civil i la militarització de la producció industrial

A l'estiu de 1936, la ciutat de València, integrada en la rereguarda republicana, experimentà una transformació accelerada del seu teixit urbà i productiu. En este nou context bèl·lic, la Creu Coberta visqué de manera directa les conseqüències, quedant inmersa de ple en la dinàmica de violència, reorganització social i transformació urbana pròpia del conflicte.

En els primers dies de la guerra, una onada antireligiosa i iconoclasta impulsada per alguns grups de milicians republicans atacà els elements religiosos del barri. Cinc dies després del colp d’estat, la creu monumental fou dinamitada, i els seus enderrocs s’acumularen a la vora de la Rambleta junt al forn de calç, on durant la contesa —i posteriorment— foren utilitzats com a paredó d’afusellament. Igualment, l'església parroquial fou saquejada i incendiada, també la majoria de les ermites de la partida. En coherència amb el nou context polític, el tram del carrer conegut com Sant Vicent de fora canvià la seua denominació per la de carrer de les Corts Valencianes.

Bombardejos sobre València el 1937. Es pot vore al sud de la bifurcació de les vies del Trenet a Castelló (baix a l'esquerra): el barri de Ferriols, La Previsora i el c/ del Marqués de Bellet. A l'altra banda del camí Real, a la dreta, el conjunt urbanitzat als voltants del Camí de Trànsits i el molí Arrocerías San Martín.

La guerra comportà també una profunda reorganització de l’activitat industrial del barri. Els treballadors prengueren el control de les fàbriques i tallers dels Devís, que foren reconvertits de manera immediata a la producció bèl·lica, amb la fabricació de projectils d’artilleria, el blindatge de vehicles i altres materials de guerra, mentre que l’activitat ferroviària quedà pràcticament residual. El govern republicà reorganitzà el conjunt de fàbriques militars i, mitjançant una ordre ministerial de 1936, regulà el funcionament de totes les indústries de municions de l’Estat.

A començaments de 1937, la Subsecretaria d’Armament i Municions del Ministeri de la Guerra confiscà oficialment el complex, que passà a denominar-se Fábrica número 30, i completà la nau de màquines per destinar-la íntegrament a la producció de munició. Soterrats baix de l'edifici del menjador es construiren dos refugis antiaeris, un enfront de l'altre.

De manera paral·lela, les instal·lacions de la fàbrica dels Feliu, foren requisades i integrades dins l’organització industrial de guerra. El complex fabril passà a denominar-se Fábrica número 10, dedicada específicament a la producció de munició, i integrada pels edificis coneguts com els Pavellons, la Direcció, el Taller d’Armament Lleuger, la Fusteria, els Magatzems i el Polvorí, que també exercí la funció de refugi antiaeri.

El segle xx (1940-1959): la consolidació industrial i l'expansió urbana

Al centre, l'entrada al refugi antiaeri a l'interior del Quarter Militar del Parc d'Artilleria.

El final de la guerra l’abril de 1939 i el triomf del bàndol sublevat comportaren la instauració d’un règim autoritari basat en la repressió política, el control social i la supressió de les llibertats democràtiques. En este nou marc, les institucions locals quedaren sotmeses a una estricta tutela política i ideològica, mentre que l’Església catòlica adquirí un paper central en la configuració de la vida pública i privada dins del model del nacionalcatolicisme. Este sistema social, fonamentat en la moral tradicional i en una jerarquia rígida, incidí directament en la vida quotidiana dels barris i en l’organització de la vida col·lectiva.

En paral·lel, la imposició de l’autarquia econòmica condicionà profundament el desenvolupament urbà, industrial i social. Els primers anys de postguerra estigueren marcats per una situació de penúria material generalitzada, amb escassetat d’aliments, racionament, mercat negre i una forta caiguda del nivell de vida, especialment entre les classes populars, majoritàries a la Creu Coberta.

A partir de la dècada de 1950, i especialment després de la progressiva normalització internacional del règim, s’inicià una etapa de lenta recuperació econòmica i relativa estabilització social. Tot i això, esta millora material no anà acompanyada d’una obertura política efectiva, i la vida quotidiana continuà marcada per la vigilància, la censura i la limitació de drets.

La postguerra i la implantació del nou règim

Restes de la placa on encara es pot llegir «Caiguts per Déu i per Espanya» a la façana de l'església de la Creu Coberta.

A la Creu Coberta, la fi del conflicte comportà també una profunda reconfiguració dels espais simbòlics i associatius. El Centro Republicano fou clausurat i ocupat per la Falange local, en consonància amb la desaparició de les entitats vinculades a l’etapa republicana.

Paral·lelament, es produí una resignificació dels elements religiosos del barri: en els primers dies posteriors a la presa de València, els veïns instal·laren una creu de fusta en el lloc on havia estat la creu monumental destruïda durant la guerra. Esta creu provisional fou inaugurada l’abril de 1939 i es mantingué fins al 2 de maig de 1943, quan es reconstruí la creu de pedra a partir dels materials originals, el casalici s'afegí uns anys després. En este mateix procés de restauració simbòlica i religiosa, el carrer de Sant Vicent recuperà el seu nom i s'hi incorporà formalment l'apel·latiu "Màrtir", i l’església parroquial fou reconstruïda també el 1943.

El nou règim abolí l’aconfessionalitat de l’etapa republicana i reinstaurà la centralitat de la religió en la vida social. En este context, les autoritats promogueren missions religioses a l'església i les ermites de la partida orientades al retorn de les costums catòliques de la població, especialment entre aquells sectors que s’havien mantingut al marge de la pràctica religiosa. Estes iniciatives culminaren en actes col·lectius en què es regularitzaven forçosament situacions personals mitjançant baptismes, matrimonis i altres sagraments, i que afectà un gran nombre de veïns.

L'Estat impulsà una reorganització dels espais industrials amb finalitats militars. L’any 1939 es projectà la creació d’un parc d’artilleria regional per a l'exèrcit a partir de la cessió i ocupació d’instal·lacions industrials existents. Els tallers i edificis que durant la guerra havien estat utilitzats per la indústria bèl·lica republicana —com les instal·lacions de la fàbrica de mobles dels Feliu o la fàbrica de cerveses Damm— foren retornats inicialment als seus propietaris, que posteriorment els cediren a l’Estat, que en prengué possessió en règim d’arrendament fins que, el 1942, el Ministeri de l’Exèrcit n’adquirí la propietat. A partir de 1946 s’inicià un procés progressiu de compra i expropiació de parcel·les amb l’objectiu de concentrar i ampliar l’ús militar del recinte, que seria tancat amb un mur perimetral.

Platja de vies de l'Estació del Nord, la Creu Coberta queda a la dreta (2025).

El 1944, l’Ajuntament amplià les zones de fiscalització dels arbitris sobre el consum i traslladà l’estació sanitària (fielato), fins aleshores situada a l'encreuament del carrer de Sant Vicent amb el Camí de Trànsits, a la Creu Coberta, en un emplaçament provisional. Posteriorment, el 1954 s’inaugurà l’edifici definitiu als baixos del qual s'instalaria el que es coneixia com Consumos al pont de la Rambleta, al costat del Molí de la Creu, que acabaria sent considerat el més important de la ciutat tant pel volum d’operacions com per la recaptació. Prèviament, el març de 1948, s’havia construït una comissaria de la policia municipal al costat d'este edifici i enfront de la fàbrica de cerveses El Turia.

La recuperació i la consolidació industrial

L’activitat industrial al voltant del Camí Real reprengué progressivament el seu funcionament, recuperant i ampliant el teixit productiu anterior al conflicte. El règim reorganitzà l’entramat industrial i afavorí la concentració d’activitats al llarg d'este eix, especialment a l’entorn de les instal·lacions de Construcciones Devís, que es consolidaren com a nucli vertebrador del conjunt.

En este context s’hi implantaren noves indústries, com la fàbrica Harinas Belenguer, molí fariner de Vicente Belenguer; els tallers i magatzems de Hierros Hijos de Miguel Mateu; i la fàbrica de Cervezas El Turia, inaugurada el juliol de 1947. Estes noves instal·lacions, situades en contacte amb les vies del ferrocarril, també disposaven d’accessos ferroviaris propis, fet que afavoria el seu increment d'intercanvis comercials i el trànsit de les seues mercaderies. Paral·lelament, el desenvolupament del transport rodat i del tramvia es féu cada vegada més visible al llarg de la carretera. Al costat d’estes grans factories, es desenvolupà un dens teixit de xicotetes indústries i tallers al llarg del Camí Real, que acabaren ocupant pràcticament tot el seu recorregut. Este conjunt, que arribà a prop d’un centenar d’establiments, incloïa activitats diverses, com la fabricació de components per al moble, adobs, materials de construcció (rajoles i manises), productes metàl·lics, marqueteria, sabons, pintes, així com indústries alimentàries, vinícoles i de licors.

Vista de les naus industrials dels anys 40 conservades al carrer del Primer de Maig.

En este marc de recuperació i expansió, Construcciones Devís reprengué la seua activitat. El 21 d’abril de 1939, la família Devís obtingué l’autorització provisional per recuperar l’empresa per part del Ministeri d’Indústria. El 12 de maig s’autoritzaren les activitats preparatòries de reobertura dels tallers, amb l’obligació temporal de mantindre part de la producció de material bèl·lic. A partir d'este moment s’inicià la reparació i reconstrucció de les instal·lacions i del parc ferroviari, greument afectats per la guerra. L’empresa experimentà una ràpida expansió, tant en superfície com en capacitat productiva. S’ampliaren els terrenys amb l’adquisició de noves parcel·les entre el molí de Belenguer i els tallers de Hierros Mateu, i es reorganitzà en profunditat la distribució de les naus.

La factoria quedà estructurada en dos grans unitats: al nord, la planta principal, amb les seccions de forja, caldereria, fusteria, material mòbil, pintura, muntatge i serveis auxiliars, així com les oficines administratives i tècniques; i al sud, el taller de vagons, conegut com el “Rancho Grande”, format per una extensa àrea amb coberts i múltiples vies ferroviàries. Les dos unitats restaren separades per la fàbrica de farines de Belenguer. La plantilla passà d’uns 300 treballadors el 1939 a aproximadament 1.800 el 1945.

Vista de la fàbrica d'Harinas Belenguer.

La fàbrica Harinas Belenguer, construïda el 1939 al centre del conjunt industrial, constituí un element singular dins d'este entramat. Amb una plantilla d’uns cinquanta treballadors, desenvolupava un procés mecanitzat de producció de diferents tipus de farines (blat, sègol, arròs o dacsa). Un incendi el 1940 provocà greus danys a les instal·lacions, que foren reconstruïdes i ampliades fins 1943, donant lloc a un complex d’uns 10.000 m² amb àrees industrials, zona de càrrega per a camions i connexió ferroviària. L’edifici incorporava també espais d’oficina i residència familiar, així com una capella. Amb l’expansió de Devís, la farinera quedà literalment envoltada pel complex industrial.

Per la seua banda, la factoria de Hierros Hijos de Miguel Mateu, dedicada a la manipulació i construcció d’estructures metàl·liques, s’implantà al costat de les instal·lacions de Devís. El conjunt estava format per diverses naus industrials de caràcter funcional, amb grans espais diàfans i il·luminació abundant, així com edificacions auxiliars destinades a oficines i magatzems. Disposava d’accés principal des del Camí Real de Madrid —"Camino de Valencia a Casas del Campillo"—  i d’un baixador ferroviari propi, amb façana també al Camí Real.

Vista parcial de les instal·lacions de Cervezas El Turia (2014).

El desenvolupament de Construcciones Devís s’inscrigué en un context econòmic en què les relacions amb el poder polític i financer resultaven determinants. Esta dinàmica conduí, el 1943, a la seua integració en l’òrbita del Banc de València, vinculat a la família Villalonga. Finalment, el 1947, es produí la fusió amb l’empresa catalana Material para Ferrocarriles y Construcciones S.A., donant lloc a la creació de MACOSA (Material y Construcciones S.A.). La nova societat disposava d’una elevada capacitat productiva. La planta de València, amb una superfície d’uns 55.000 m² i més de 1.600 treballadors, tornà a dedicar-se per complet a la construcció i reparació de material ferroviari, a la producció de caldereria pesada i equips industrials.

L'any 1947 es construí, al que anys després seria el carrer de Sant Ernest, la fàbrica de Jabones Catalá. La nau industrial d'esta històrica societat anònima familiar —d'estètica funcional i racionalista— es dedicà a la producció massiva de sabons, detergents i articles per a la neteja de la llar. Per al seu funcionament, la fàbrica aprofitava l'aigua del roll de Patraix que passava molt a prop per abastir les seues turbines, i comptava amb el característic fumeral industrial.

Vista de la fàbrica de cerveses El Turia (2014).

Però fou la inauguració eixe mateix any, el juliol de 1947 de la fàbrica de Cervezas El Turia, impulsada per un grup d’empresaris valencians i catalans, la que completà el caràcter industrial de la Creu Coberta. Construïda en una parcel·la situada entre les vies del tren i el Camí Real, la fàbrica generà al voltant de 200 llocs de treball. Inicialment, les instal·lacions se situaven a la part posterior del solar, amb façana al carrer de Vicenta Salcedo, però posteriorment, als anys cinquanta s’estengueren cap a la carretera sobre els terrenys de l’antic molí de la Creu i la seua alqueria, que foren enderrocats. Amb la seua implantació, es completà la configuració del gran conjunt industrial de la zona.

El naixement dels nuclis de Sant Marcel·lí i de l'Institut de Sant Vicent Ferrer

La transformació de la ciutat de València al llarg del segle XX respongué al pas de l'ocupació de la seua horta i la d’una societat agrària a una d’industrial, amb una acceleració notable del procés d’urbanització.

En este context, en plena postguerra, s’aprovà el Plan General de Ordenación Urbana de Valencia de 1946, que afectava tant la ciutat com els pobles del seu entorn i constituí el punt de partida de les grans transformacions urbanístiques del període. Este pla, basat en un model de creixement radiocèntric, partia d’una ciutat en què ja s’havien consolidat importants àrees industrials, especialment a la zona portuària i al llarg del Camí Real de Madrid. Poc després, el projecte evolucionà cap a una proposta de major abast amb el Plan de la Gran Valencia (1949), que integrava fins a 28 municipis de l’Horta dins d’una planificació conjunta d’uns 432 km². Per primera vegada, es zonificà l’espai urbà en àrees diferenciades —històriques, residencials, industrials i comercials—, incorporant també la consideració de l’espai agrari de l’horta.

Carrer de l'Arquebisbe Olaechea a Sant Marcel·lí.

En paral·lel, l’organització administrativa del territori també es veié modificada. Amb la reforma dels districtes municipals de 1940, la Creu Coberta (amb la Torre) passà a constituir una alcaldia pedània pròpia, resultat de la unificació de dos sectors anteriorment separats pel Camí Real i adscrits als districtes de Russafa i de l’Hospital. El càrrec d’alcalde pedani, exercit pel síndic de la séquia de Favara José Mocholí Miranda, es mantingué fins a 1961, en un context de fort control institucional i de vinculació amb les estructures del règim. Durant la dècada de 1940, i com a resposta a les necessitats d’habitatge i a les limitacions econòmiques de la postguerra, l’Ajuntament de València impulsà, amb la participació d’organismes públics i entitats privades, la construcció de diversos grups d’habitatges socials a l’extraradi. Estos conjunts, sovint situats enmig de l’horta per la disponibilitat i menor cost del sòl, es caracteritzaren per una arquitectura funcional i austera, amb blocs tancats de planta regular organitzats al voltant de patis interiors comunitaris.

Façana i campanar de l'església de Sant Marcel·lí.

En este marc, l’any 1949 es projectà la construcció del grup d’habitatges de Sant Marcel·lí, a la partida de la Creu Coberta, al sud de la Rambleta entre el Camí Vell de Picassent i el Camí Real de Madrid, als terrenys que envoltaven l'Alqueria dels Balcons. La promoció fou impulsada pel Patronat Benèfic de la Mare de Déu dels Desemparats, presidit per l’arquebisbe de València Marcelino Olaechea. Els primers blocs d'edificis es començarien a construir a principis dels anys cinquanta, el conjunt s’organitzaria com una colònia perifèrica formada per illes completes de blocs de quatre plantes, amb façanes arrebossades i una ordenació urbana en què l’església actuava com a element central i vertebrador. L’accés principal s’establia des del Camí Real, mentre que pel costat del cementeri s’habilità una eixida cap al Camí Vell de Picassent, amb bona connexió amb les línies de transport públic que enllaçaven València amb Silla i Catarroja. De manera quasi simultània, al sud d'este nou assentament i resseguint el Camí Real abans d'arribar al braç dels Comunets, enmig de l'horta també, es projectà la Ciudad del Aprendiz, situada prop del mateix eix viari i davant dels terrenys de l'Alqueria de Nicolau. Promoguda per la Delegación Nacional de Sindicatos, seria concebuda inicialment el 1944 i aprovada definitivament el 1948 com a Institución de Oficios Industriales San Vicente Ferrer, per a l'estudi teoricopràctic i de formació professional. El projecte pretenia crear una ciutat jardí educativa amb tallers, aules, residència, menjador, capella i zones verdes, seguint models europeus d’entreguerres. Les obres s’iniciaren a finals de la dècada de 1940, amb prioritat per als tallers de formació, però no fou fins a 1955 que es tramità la urbanització completa de l’entorn.

Portalada del complex educatiu de la Ciutat de l'Aprenent.

Tanmateix, una part important del projecte no arribà a executar-se, i el complex quedà reduït a un únic edifici funcional que concentrava les diferents dependències.

Així, l’any 1955, quan les obres estaven pròximes a finalitzar, es va sol·licitar la urbanització completa i l’adequació de l’entorn mitjançant l’expropiació de diversos terrenys d’horta situats entre el complex educatiu i el Camí Real. Esta actuació pretenia evitar la implantació de "construccions inadequades" —probablement de caràcter industrial, habituals en este eix— i, alhora, facilitar l’obertura de nous carrers d’accés, la implantació de la xarxa d’evacuació d’aigües residuals i la instal·lació d’enllumenat públic. Este procés afavorí també la construcció de blocs d’habitatges al voltant del centre, seguint el model de Sant Marcel·lí, que amb el temps acabarien configurant el nucli conegut com el barri de l'Institut de Sant Vicent Ferrer, situat just davant del complex educatiu.

La Gran Riuada de 1957

Les fortes pluges de la tardor de 1949, que donaren lloc a la coneguda com riuà de les barraques, provocaren una barrancada a la Rambleta que anegà nombroses alqueries i camps de la partida. Anys després, a la tardor de 1956, nous episodis de pluja persistent desbordaren les séquies i originaren una altra vegada, una important inundació a la part baixa del poble i a tota l’horta situada al sud de la Rambleta. La circulació pel Camí Real quedà interrompuda i es produïren danys considerables en els cultius, els habitatges —sobretot a les plantes baixes— i les infraestructures bàsiques.

Imatge del Túria durant la riuada de 1957.

No obstant això, fou la riuada d’octubre de 1957 la que tingué un impacte més greu. L’avinguda d’aigua de la Rambleta assolí en alguns punts fins a metre i mig d’alçària, repetint i amplificant els efectes destructius dels episodis anteriors. Les terres de la partida quedaren àmpliament inundades, moltes vivendes patiren greus desperfectes o foren destruïdes i nombroses activitats econòmiques quedaren paralitzades.

Les conseqüències materials foren molt importants: camps negats, xarxes de comunicació interrompudes, dotacions i infraestructures danyades i subministraments bàsics afectats. La limitada capacitat de drenatge i la precarietat de les infraestructures agreujaren la situació, deixant diverses zones temporalment incomunicades. Paral·lelament, el teixit comercial i industrial del barri també es veié afectat, amb pèrdues derivades de la inundació de tallers, magatzems i mercaderies. La riuada provocà grans destrosses en les línies de tren, una de les conseqüències més immediates de les quals fou la clausura i el desmantellament de la línia —la vieta— entre l'Estació de Jesús i Natzaret. Davant la magnitud del desastre, es produí una mobilització immediata dels veïns i dels efectius de l'exèrcit instal·lats al Quarter Militar del Parc d'Artilleria, que s’organitzren en tasques de rescat, assistència i suport mutu, mentre les autoritats locals gestionaven la situació d’emergència i sol·licitaven ajuda exterior.

Este conjunt d’episodis, i especialment la riuada de 1957, constituí un punt d’inflexió en la planificació hidràulica i urbana de València. La catàstrofe accelerà l’execució del denominat Pla Sud, un projecte de gran envergadura destinat a desviar el llit del Túria fora del nucli històric de la ciutat i reduir el risc d’inundacions futures, un projecte que afectaria de ple a la partida de la Creu Coberta.

El segle xx (1960-1979): l'arribada de la ciutat i la desaparició de l'horta

Durant la dècada de 1960, en el marc de l’etapa del Desarrollismo (1959-1975), es produí un intens creixement demogràfic vinculat a la industrialització i a l’arribada massiva de població immigrant. Este procés tingué lloc sobre un territori rural, amb una planificació insuficient i sotmés a una forta pressió especulativa, fet que afavorí una urbanització ràpida i desordenada, en part impulsada per les noves infraestructures derivades del Pla Sud.

Com a conseqüència, es configurà un teixit urbà dens i heterogeni, inicialment amb una presència majoritària d'edificis d’habitatges de baixa qualitat i amb dèficits significatius en infraestructures i equipaments.

Vista del nou llit del Túria des del pont de la Solidaritat, mirant a l'est.

El Pla Sud i la fragmentació de l’horta de la Creu Coberta

En continuïtat amb les conseqüències de la riuada de 1957, l’opció final adoptada per a la canalització del Túria fou la denominada Solución Sur, descartant el desviament pel nord a través del barranc del Carraixet.

Aprovada el 1958, esta actuació consistí en la construcció d’un nou llit artificial amb major capacitat hidràulica, que desviava el riu fora del nucli urbà de la ciutat. El nou curs s’iniciava a Quart de Poblet i es dirigia cap al sud-sud-est fins a l’entorn de l'Alqueria dels Aiguamolls i el Cementeri General, on descrivia una ampla corba abans d’encaminar-se cap a la mar en direcció a Pinedo. Les obres, executades entre 1965 i 1969, donaren lloc a un canal d’uns 12,7 km de longitud, amb una amplària d’entre 175 i 200 metres i una capacitat de desguàs superior als cabals registrats durant la riuada de 1957. Als seus marges es construïren vies ràpides i es reorganitzaren els accessos ferroviaris a la ciutat.

L’execució d’esta infraestructura tingué un impacte directe sobre tota l'àrea meridional de l’horta de la Creu Coberta, que fou travessada pel nou llit. Les obres implicaren la modificació del traçat de les séquies, la construcció de noves canalitzacions i la concentració de les preses d’aigua en un sistema unificat de control. En total, es crearen quilòmetres de noves séquies i braçals, i es bastiren nous ponts —tant ferroviaris com viaris— per a garantir la continuïtat de les comunicacions.

Vista del nou llit del Túria des del pont de la Solidaritat, mirant a l'oest.

Paral·lelament, el projecte evolucionà des d’una concepció estrictament hidràulica cap a una profunda reordenació urbanística i territorial, en el context del Desarrollismo dels anys seixanta. El Pla Sud obligà a adaptar el planejament metropolità vigent i es convertí en el punt de partida d’un nou model d’expansió urbana, que afectà tots els espais agrícoles del sud de la ciutat. La intervenció comportà l’expropiació de centenars d’hectàrees d’horta i l’ocupació d’una ampla franja de territori, d’entre 260 i 280 metres, destinada al nou llit, les vies de circumval·lació i els camins de servei.

A la Creu Coberta desaparegueren hectàrees de terres de cultiu, així com nombrosos habitatges rurals i elements patrimonials, entre els quals l’Alqueria de la Closa, el Molí de Rodenes, l'Alqueria i la Casa de Benages, l’Alqueria i l'ermita del Sucrer o les Barraques del Panset, a més dels traçats de séquies històriques com el braç de la Gàbia, el dels Comunets i el dels Negrets.

A nivell territorial, el nou llit i les infraestructures associades, com el nou traçat ferroviari de València-Conca, disposat en paral·lel sobre un terraplé, que configurà una barrera física que fragmentà l’espai agrícola i separà el nucli urbà de la Creu Coberta i els habitatges de Sant Marcel·lí dels de l'Institut de Sant Vicent Ferrer. Tot este procés donà lloc a la formació de sectors d’horta aïllats i a la desarticulació de la xarxa tradicional de camins i regadius, amb la consegüent pèrdua de la continuïtat física i d'articulació territorial, així com de les relacions amb el nucli urbà de la Torre, que quedà físicament aïllat. Igualment, la Rambleta quedà desvinculada dels drenatges naturals del Pla de Quart, que passaren a ser canalitzats mitjançant infraestructures artificials que desaiguaven al nou llit, quedant el seu curs natural seccionat i desconnectat de la seua capçalera i desembocadura, perdent-se la seua funcionalitat hidràulica.

Vista de les finques construides als anys 60 al carrer de Juan de Celaya.

El Pla Sud reduí de manera efectiva el risc d’inundacions en l'àrea de la Rambleta a la Creu Coberta i al pas del Túria per València i millorà les comunicacions urbanes del sud i oest. No obstant això, esta actuació comportà una transformació radical del paisatge històric de l’horta de la Creu Coberta, amb la desaparició d’una part significativa del seu paisatge i patrimoni rural i la consolidació de les bases per a la futura expansió urbana de la ciutat cap al sud.

El Pla General de 1966 i l’expansió urbana de la ciutat cap al sud

A començaments de la dècada de 1960, els diferents nuclis urbanitzats sorgits al voltant del Camí Real havien adquirit una certa entitat, tot i que els seus habitants els percebien com a parts integrants d'un mateix conjunt. El nucli de la Creu Coberta era entés aleshores com un àmbit que s'estenia des de l'encreuament de les vies del trenet de Natzaret amb el carrer de Sant Vicent, al nord, fins a la senda dels Lladres i l'entorn de l'Alqueria del Volant, al sud. Cap a llevant quedava delimitat pels accessos ferroviaris a l'Estació del Nord, mentre que a ponent comprenia els espais urbanitzats al llarg Camí Real i els situats al nord de la Rambleta i a l'est del Camí Vell de Picassent, fins a l'actual carrer de Joaquín Navarro. Segons les dades de 1961, la Pedania de la Creu Coberta-la Torre comptava amb una població de 4.580 habitants.

Vista parcial del grup de vivendes Nuestra Señora de Valvanera, al cantó del carrer Juan de Celaya amb Carrícola.

Aquell mateix any, l'Ajuntament de València designà com a alcalde pedani de la Creu Coberta-la Torre el mestre de primària José Soto Micó. Tanmateix, este morí d'un infart de miocardi el dia anterior a la presa de possessió. Posteriorment, el càrrec fou ocupat per José Puchades Sabater, que exercí l'alcaldia pedània fins a 1977.

L'any 1966, en un context marcat pel fort creixement econòmic i demogràfic, s'aprovà el Plan General de Ordenación Urbana de Valencia y su Comarca adaptado a la Solución Sur. El document actualitzava el planejament de 1946 per a adequar-lo a la nova configuració territorial derivada del desviament del Túria i plantejava una expansió urbana de gran magnitud.

Les previsions demogràfiques, que estimaven una població pròxima als 1,9 milions d'habitants per a l'àrea metropolitana, justificaren una àmplia reclassificació de sòl urbanitzable i l'obertura de noves àrees de creixement.

Per a la Creu Coberta, este planejament representà la ruptura amb el model d'evolució urbana desenvolupat durant el primer terç del segle XX. Fins aleshores, el creixement s'havia produït de manera gradual a partir dels camins històrics i mitjançant la construcció de cases entre mitgeres, habitatges unifamiliars i xicotetes promocions residencials integrades en una trama rural estretament vinculada a l'horta. A partir de la segona mitat dels anys seixanta, este model quedà pràcticament interromput. El nucli històric es consolidà en la seua forma definitiva i els espais lliures que encara separaven les diferents àrees urbanitzades començaren a ser ocupats per promocions de blocs d'habitatges de major altura i densitat. La nova edificació transformà profundament la fesomia de la zona. Els solars i les parcel·les agrícoles situades entre el Camí Real i el Camí Vell de Picassent foren progressivament urbanitzats, mentre que en alguns sectors les noves finques de vivendes substituïren edificacions tradicionals preexistents. El resultat fou un paisatge urbà heterogeni, en què les antigues cases obreres, les vivendes d'origen rural i les promocions residencials de diverses altures coexistiren dins d'un mateix espai.

Vista del bloc de vivendes Santa María, enfront del monument de la creu.

Este procés, impulsat per actuacions urbanístiques que progressivament alteraren la dinàmica demogràfica, provocà el col·lapse del poble tradicional amb la construcció de grans blocs d'habitatges als terrenys dels voltants, provocant importants conseqüències socials. La Creu Coberta deixà progressivament de funcionar com una comunitat de dimensions reduïdes, on les relacions personals es basaven principalment en la proximitat, els vincles familiars i el coneixement mutu. L'arribada de noves onades de residents procedents de diversos punts de l'Estat modificà la composició social, cultural, lingüística i demogràfica de la zona. D'esta manera, el model de relacions socials, abans arrelat a un teixit veïnal de proximitat i fortament vinculat a la identitat històrica i lingüística tradicional, es voria progressivament diluït fins a desaparéixer en les següents dècades. El canvi afavorí l'aparició de formes de relació més pròpies d'un espai urbà dens, diversificat, menys cohesionat i tendent a la homogeneïtat. Sense desaparèixer de colp, les xarxes tradicionals de sociabilitat anaren perdent progressivament el protagonisme que havien tingut durant les dècades anteriors, en paral·lel a la integració definitiva de la Creu Coberta dins de la trama urbana de la ciutat. En este context, l’horta situada entorn dels blocs de Sant Marcel·lí i la que s’estenia al nord de la Rambleta fins a l’hort tancat de la família Senabre constituïa un dels últims reductes de l'horta de la Creu Coberta després de la seua fragmentació per la construcció del nou llit del Túria. Tot i que estos terrenys es mantingueren en explotació durant bona part de la dècada de 1960, la pressió urbanística en féu inviable la continuïtat.

Finca promocionada per la fàbrica de cerveses El Turia a Sant Marcel·lí.

Tota l’horta de la Creu Coberta fins al nou llit del Túria fou qualificada com a sòl edificable. Paral·lelament, el PGOUV de 1966 projectava un tercer cinturó de ronda, el denominat Bulevar Sur, que havia de discórrer sobre el traçat de la Rambleta. Este eix viari havia d'arribar des de Vara de Quart, travessant el Camí Vell de Picassent per a continuar en línia recta cap a l’horta de Malilla mitjançant un pas sobre les vies del ferrocarril, la qual cosa afectaria directament l’estructura del nucli urbà de la Creu Coberta. També preveia la construcció d’una nova església als terrenys de la Casa i l'Hort de Senabre, reclassificats per a ús residencial amb capacitat per a milers d’habitatges. Però, el pla no contemplava una dotació suficient d’equipaments públics, com centres educatius, sanitaris o espais esportius, fet que evidenciava el desequilibri entre el creixement residencial i les infraestructures bàsiques. Estes transformacions s’emmarcaven en el fort moviment migratori dels anys seixanta, quan població procedent del sud de l’Estat —especialment de Castella-la Manxa, Andalusia i Múrcia— així com d’Aragó, es desplaçà cap a València atreta per les oportunitats laborals del corredor industrial del Camí Real. Sobre antics terrenys d’horta s’hi implantaren ràpidament grans conjunts residencials de caràcter intensiu, concebuts per allotjar la mà d’obra vinculada a les indústries de l’entorn i absorbir la creixent demanda d’habitatge derivada del desenvolupament econòmic, d’acord amb els criteris urbanístics del Desarrollismo. L’aplicació d'este model implicava la transformació profunda del territori i, en particular, la possible afectació del nucli històric de la Creu Coberta pel traçat programat del Bulevar Sur.

Vista dels blocs d'habitatges dels anys 60 a Sant Marcel·lí.

Estes dinàmiques s’intensificaren entre les dècades de 1960 i 1970, període en què es construí més de la mitat del parc d’habitatges de la ciutat, coincidint amb un increment demogràfic d’uns 150.000 habitants, fins a assolir els 653.690 el 1970. Així, este urbanisme transformà de manera irreversible la fisonomia dels barris meridionals de la ciutat, impulsat per la necessitat urgent d’allotjar una població nouvinguda creixent. Este model es caracteritzà per una densificació extrema i una edificació accelerada que sovint ignorava la qualitat de vida urbana en favor de l’aprofitament intensiu del sòl.

L'àrea urbana de Sant Marcel·lí, que nasqué com un nucli d’habitatge social impulsat pel patronat de l’Església per a famílies humils, consolidà la seua trama però continuà com un espai relativament aïllat de les grans infraestructures de transport. A principis dels anys 60 s'inaugurà el temple parroquial i, al nucli original configurat pels quatre blocs de vivendes del Patronat, s'hi uniren dos blocs nous: el constituït per l'illa de cases dels carrers de Sant Pius X, del Músic Cabanilles i del Reverend José Noguera, i les vivendes promocionades i construïdes per la fàbrica de cerveses El Turia per als seus treballadors als carrers de l'Arquebisbe Olaechea i de Sòria.

D'esta manera, Sant Marcel·lí es veié esguitat de noves construccions, omplint i urbanitzant els espais d'horta de forma accelerada, molts d'ells venuts de manera especulativa a constructors. Paral·lelament a l'àrea de l'Institut de Sant Vicent Ferrer, s'obria a l'est del Camí Real el carrer del Síndic Mocholí, perpendicular a este, on es construïren nous blocs de vivendes.

Finques dels anys 60 contruïdes al carrer del Síndic Mocholí, a l'àrea de l'Institut de Sant Vicent Ferrer.

Al seu costat, la urbanització progressiva al nord de la Rambleta seguí un creixement lineal i desordenat al llarg dels antics eixos del Camí Real de Madrid i el Camí Vell de Picassent. Sobre els antics horts i alqueries s’alçaren grans blocs de finques amb una ràtio d’habitatges molt elevada, generant carrers estrets i un dèficit històric de zones verdes i equipaments públics. La urbanització d'este sector situat al nord del Militar del Parc d'Artilleria tingué com a episodi central la desaparició de l’Hort de Senabre, una extensa finca d’uns 18.000 m² d’esplai i cultiu, propietat de la família Senabre, amb la seua casa vinculada. El procés de parcel·lació d'este espai permeté la construcció del grup d’habitatges Nuestra Señora de Valvanera, projectat pels arquitectes Borso di Carminati i Rafael Contel, figures destacades de la modernitat valenciana. El conjunt consistia en una illa de blocs d’habitatges de cinc altures que integrava, en el seu interior, el mercat de la Valvanera, i configurava una illa de cases quasi completa delimitada pels carrers de Joaquín Navarro, de Carrícola, de Juan de Celaya i els solars de l'antic hort. El conjunt es concebé com un model d’habitatge social de densitat mitjana-alta destinat a acollir la població treballadora arribada a la Creu Coberta, i adoptà una estètica característica basada en el maó vist i la repetició modular, configurant una illa residencial amb identitat pròpia dins d’un entorn en transformació accelerada.

Bloc de vivendes dels anys 70 al carrer de Juan de Celaya.

La construcció d’esta promoció d'habitatges impulsà la formació d’una nova trama urbana a l’est de la Casa i l'Hort de Senabre, articulada en direcció al Camí Real, mentre la finca iniciava un procés progressiu de fragmentació i desaparició. Esta s’estructurà a partir dels carrers de Joaquín Navarro, de Juan de Celaya i de Mossén Febrer —als quals s’afegia el de l’Arquitecte Monleon, que, tot i nàixer al Camí Real, quedava interromput en un atzucac després de travessar el carrer de Sant Ernest—. Tots eren travessats pels carrers de Carrícola i de Sant Ernest, configurant una trama en quadrícula. En gran manera, estos vials tenien el seu origen en antigues sendes que partien del Camí Real i que ja havien sigut parcialment urbanitzades en els trams inicials durant el primer terç del segle xx.

La urbanització d'este conjunt viari presentà una particularitat destacada: es desenvolupà de manera interna, relativament desconnectada dels grans fluxos de trànsit, donant lloc a una estructura de carrers estrets, quasi laberíntics i d’escala marcadament veïnal. Esta configuració responia, en part, al fet que molts d’estos carrers es traçaren sobre antics camins i séquies, així com a l’adaptació als límits de les propietats preexistents, la qual cosa generà carrers poc amples i amb alguna irregularitat en les alineacions de les façanes.

Vista del grup de vivendes Santiago Álvarez Avellán, de principis dels anys 70 del segle XX.

Es completà la urbanització del carrer de Juan de Celaya, des de la fàbrica de Jabones Catalá fins als terrenys de la Casa i l'Hort de Senabre. Igualment, es consolidaren progressivament amb blocs de vivendes els carrers de Carrícola, de l’Arquitecte Monleon, de Sant Ernest i la vorera meridional del carrer de Joaquín Navarro. Mentrestant, a l'antic traçat del trenet a Natzaret, espai ocupat ara pel carrer d'Almudaina, també s'alçaren alguns blocs de vivendes; i al sud, passant el Quarter Militar del Parc d'Artilleria i enfront del monument de la creu, es completà una altra illa amb la construcció del bloc conegut com de Santa Maria. La major part d’estes edificacions es construïren en el marc de promocions d’habitatge subvencionat per l'Instituto Nacional de la Vivienda.

Paral·lelament, a la banda oriental del Camí Vell de Picassent i resseguint el seu traçat en direcció al Cementeri General, des de les àrees ja urbanitzades durant la primera mitat del segle —com els carrers del barri de Ferriols— començaren a construir-se blocs d’habitatges que impulsaren l’obertura de carrers transversals en direcció al Camí Real. En este procés, el Camí Vell de Picassent mantingué el seu paper d’avançada urbana, que anà omplint els espais de la seua banda oriental mitjançant la delimitació de noves illes urbanes i la consolidació de les ja existents.

Bloc de vivendes de principis dels anys setanta del segle XX, a la plaça de Santiago Suárez.

A partir dels anys cinquanta, el mercat espanyol de l'arròs començà a experimentar profundes transformacions estructurals dirigides cap a la modernització i, especialment, cap a un procés de concentració empresarial imperatiu de cara a la futura integració i obertura comercial amb la CEE. En este context de reconfiguració de mercats, la societat Arrocerías San Martín fou absorbida pel gegant Arrocerías Herba S.A., una companyia que amb el pas de les dècades esdevindria l'eix central de la multinacional alimentària Ebro Foods. Esta fusió operativa, sumada a una creixent asfíxia urbana provocada per l'expansió dels eixamples residencials de la ciutat que començaven a fer incompatible la manufactura pesant amb el teixit veïnal, determinà que l'activitat industrial en la planta cessara definitivament a mitjan dècada de 1970.

Inactiu el complex, el sòl privat fou transferit i adquirit per diverses cooperatives d'habitatges i empreses promotores, duent-se a terme la demolició completa de les històriques naus industrials entre els anys 1977 i 1979, una fita que s'emmarcaria plenament a partir d'eixos anys, dins dels nous plans municipals reordenació urbana per a la conversió d'antics solars fabrils en àrees residencials de serveis. Finalment, a principis dels anys 80, l'enorme buit urbà que havia lliurat el vell molí arrosser seria reemplaçat per la construcció de l'Edifici Iturbi, un enorme complex de caràcter residencial i dimensions monumentals, caracteritzat per una volumetria tancada en forma d'«U» que donaria a tres carrers —de la Pianista Amparo Iturbi, l'avinguda de Federico Garcia Lorca i d'Almudaina—, esborrant els vestigis de la vella fàbrica i transformant radicalment de forma definitiva la fisonomia i la dinàmica urbana de l'entorn. L'estructura, agrupava 294 habitatges repartits en onze portals d'onze altures, desmarcant-se del teixit urbà preexistent per a generar un gran pati d'illa interior dotat d'infraestructures comunitàries, esportives i d'esplai, reflectint els canvis tipològics cap a complexos habitacionals autosuficients que es començaren a habitar formalment en l'estiu de 1980.

Vista del complex de l'Edifici Iturbi des de Malilla.

Als primers anys de la dècada de 1970 es va completà la construcció, a l'inici de la travessia del Cementeri —en els terrenys situats entre el braç de les Monges i la Rambleta—, promoguda per la Cooperativa San José Artesano del grup de vivendes Santiago Álvarez Avellán, un complex de promoció social configurat com un macrobloc residencial d’alta densitat, compost per quatre blocs de vivendes adossades i caracteritzat per una volumetria articulada en forma de zig-zag. Este model arquitectònic, propi del creixement perifèric tardofranquista orientat a la classe treballadora, allotjaria més de 500 vivendes i consolidà formalment la seua gestió veïnal l'any 1979.

Tot este procés urbanitzador a costa de l'horta de la Creu Coberta, es desenvolupà amb una rapidesa extrema i amb aparença anàrquica, els carrers —sovint sense una connexió fluida entre ells—s’obriren directament sobre terrenys que fins aleshores havien sigut agrícoles. Esta situació provocà l’aparició d'atzucacs temporals i una absènsia de continuïtat urbana que es tardà anys a resoldre. Esta acceleració comportà mancances greus en les infraestructures bàsiques. En nombrosos casos, els edificis es completaren abans que s’hagueren executat el clavegueram, l’enllumenat o fins i tot la urbanització i la pavimentació dels carrers, fet que obligà els primers residents a conviure amb edificis aïllats, carrers enfangats i serveis deficients.

Esta situació generà un malestar creixent i derivà en queixes veïnals durant tota la dècada de 1970, orientades a exigir la dignificació urbana, afectada per un notable dèficit d’equipaments.

La reordenació de les infraestructures i els accessos viaris i ferroviaris

Vista de l'àrea al sud de Sant Marcel·lí i en vertical, el Camí Real de Madrid (2014).

A mitjans dels anys cinquanta, l'auge de l'automòbil, l'increment del trànsit rodat i la falta d'inversió en el manteniment de la infraestructura precipitaren el declivi de la línia de tramvia interurbana. El 1955 es clausurà el tram entre Catarroja i Silla, mentre que el desembre de 1966 quedà suprimit el trajecte restant entre València i Catarroja. Igual que en altres línies de la xarxa, com les de Godella o la Pobla de Farnals, el tancament respongué a la delicada situació econòmica de la companyia explotadora, la CTFV, agreujada per la impossibilitat d'actualitzar les tarifes i per la proximitat de la caducitat de diverses concessions.

La desaparició definitiva del tramvia el 1966 comportà la substitució del servei per una xarxa regular d'autobusos explotada per AUVACA (Autobuses Valencia a Catarroja, S.A.), empresa fundada per transportistes de la comarca que assumí el trànsit de viatgers de l'antic corredor ferroviari. Fins aleshores, les vies del tramvia discorrien encastades en una calçada completament empedrada, compartida amb carros, camions i altres vehicles. La retirada de les vies, les travesses i la catenària va permetre la remodelació integral del Camí Real de Madrid, que fou completament asfaltat. Esta actuació transformà l'antiga travessia en una via adaptada a les necessitats del transport per carretera i consolidà la progressiva substitució del model de mobilitat basat en el ferrocarril lleuger per un altre sustentat en l'autobús i el vehicle privat. Paral·lelament, les línies d'autobús que connectaven València amb els municipis de l'Horta Sud es consolidaren com a principal sistema de transport públic de l'eix, integrant-se dècades després en l'actual xarxa de Metrobús.

Fita quilomètrica de la N-340 al carrer de Sant Vicent 215.

Esta evolució coincidí amb les profundes transformacions territorials derivades del Pla Sud. L'execució del nou llit del Túria obligà a reorganitzar les infraestructures de transport situades al sud de la ciutat, mitjançant la remodelació dels accessos existents, la construcció de nous corredors de comunicació i l'adaptació de la xarxa viària i ferroviària a la nova configuració del territori. El procés comportà la construcció de ponts, passos superiors i nous enllaços destinats a garantir la continuïtat de les comunicacions.

Els primers anys de la dècada de 1970 marcaren un punt d'inflexió en la morfologia urbana de la Creu Coberta. Fins aleshores, la carretera N-340 —el Camí Real de Madrid— havia constituït el principal eix de comunicació entre València i el sud peninsular, travessant l'horta de nord a sud i configurant una de les principals portes d'accés a la ciutat. Tanmateix, l'augment constant del trànsit automobilístic i la necessitat de modernitzar els accessos urbans impulsaren la construcció de la V-31, coneguda popularment com la Pista de Silla, que naixia a la rotonda dels Hams, a l'inici de l'avinguda d'Ausiàs March.

La posada en servei d'esta infraestructura entre 1969 i 1971 permeté desviar el trànsit de llarg recorregut que tradicionalment travessava els nuclis urbans de Silla, Beniparrell, Albal, Catarroja, Massanassa, Benetússer, Alfafar, la Torre, de l'Institut de Sant Vicent Ferrer i de la Creu Coberta. Com a conseqüència, el Camí Real de Madrid perdé progressivament la seua funció de carretera nacional i adquirí un caràcter eminentment urbà, mentre que el nou eix format per l'avinguda d'Ausiàs March i la Pista de Silla passà a concentrar la major part dels desplaçaments interurbans. Esta reordenació consolidà la nova entrada sud de València i reduí la major part del trànsit de pas pels nuclis habitats citats.

Fita quilomètrica de la N-340 al carrer de Sant Vicent 317, on se situava el pont de la Rambleta, actualment soterrat baix la Ronda Sud.

Esta pèrdua de la condició de carretera nacional, sumada a la intensa construcció de nous blocs de vivendes al llarg de l'antic traçat de la N-340, va accelerar la definitiva integració de la via en la trama interior de la ciutat. Com a reflex d'esta transformació, l'antiga carretera fou progressivament absorbida pel nomenclàtor urbà a través d'una reestructuració toponímica per trams. D'esta manera, la denominació de carrer de Sant Vicent Màrtir es va estendre cap al sud des del monestir de Sant Vicent de la Roqueta fins a passar el barri de Sant Marcel·lí, mentre que el segment següent, comprés entre este punt i el nou llit del Túria, va ser rebatejat com a carrer de José Soto Micó. Per la seua part, el traçat històric que continuava més enllà del riu i travessava el nucli de la Torre va mantindre la vinculació formal amb el seu passat baix la categoria d'avinguda Real de Madrid.

Al mateix temps, es construí una nova carretera destinada a substituir el Camí Vell de Picassent. El nou vial arrancava del carrer de Sant Vicent, una vegada superat Sant Marcel·lí, i en paral·lel al terraplé de la línia València-Conca, es dirigia cap al sud enllaçant amb la via traçada paral·lelament al nou llit del Túria, antecedent de l'actual V-30. Després de travessar el riu per un nou pont, circumval·lava la Torre abans de reconnectar amb el Camí Real de Madrid. La infraestructura —que seria el germen de la futura CV-400— permeté desviar el trànsit de pas fora dels nuclis urbans de l'Institut de Sant Vicent Ferrer i la Torre i millorar les condicions de circulació en esta àrea de la ciutat.

Vista del Pont de Trànsits o de Giorgeta des del carrer de Millars.

La reorganització impulsada pel Pla Sud també afectà profundament la xarxa ferroviària. Durant el segle XX, l'augment progressiu del trànsit ferroviari havia convertit la gran platja de vies que tallava el Camí de Trànsits en una important barrera urbana. La situació s'accentuà amb el Pla General de València de 1966, que preveia la concentració dels diferents corredors ferroviaris en un únic traçat per tal d'alliberar sòl per al creixement urbà. En este context, les línies que travessaven sectors destinats a la urbanització foren progressivament desmantellades i integrades en una mateixa platja ferroviària. A finals de 1967 s'havien unificat les línies de Tarragona i el Grau amb les de Madrid per Albacete, Gandia, Alacant i Alcoi; el 1968 s'hi incorporaren els serveis de Madrid per Conca i, el 1969, els de la línia de Llíria per Manises. El resultat fou la concentració de fins a set vies paral·leles en un únic corredor.

Esta acumulació de trànsit ferroviari agreujà els problemes al gran pas a nivell del Camí de Trànsits, que unia les actuals avingudes de Peris i Valero i Giorgeta, situat a l'actual carrer de la Pianista Amparo Iturbi. Les barreres romanien tancades durant llargs períodes a causa del pas continu de trens de viatgers, mercaderies i maniobres ferroviàries, generant importants congestions. A més, les condicions de pas resultaven deficients tant per als vehicles com per als vianants.

Per tal de solucionar esta situació, el 1972 fou inaugurat el Pont de Trànsits o de Giorgeta. Amb una longitud de 620 metres i dos calçades per sentit, la infraestructura permeté superar la platja ferroviària sense interrupcions i millorà notablement la connexió entre els barris situats a banda i banda del corredor ferroviari. Com que el pont havia sigut concebut exclusivament per al trànsit rodat, els vianants continuaren utilitzant provisionalment l'antic pas a nivell fins a la construcció d'una passarel·la metàl·lica elevada al mateix lloc on se situava el pas a nivell. Amb la seua entrada en servei, el pas a nivell quedà definitivament clausurat.

Eixida del pas inferior del terraplé de la línia del ferrocarril València-Conca en direcció a la Torre el 2010, actualment desaparegut amb el soterrament de les vies.

Les mobilitzacions ciutadanes, la Transició i el final de la pedania de la Creu Coberta

A finals de la dècada de 1970, en ple procés de la Transició, el sector de la Creu Coberta es consolidà de manera definitiva com un dels principals nuclis del moviment obrer i de la conflictivitat laboral a la ciutat de València. Esta forta identitat contestatària enfonsava les seues arrels en les dinàmiques del tardofranquisme, quan a recer de la implantació de la Ley de Convenios Colectivos de 1958, les grans factories del corredor industrial del Camí Real van començar a articular xarxes sòlides d'organització sindical clandestina. Este entramat laboral estava encapçalat per la potent factoria metal·lúrgica MACOSA, la qual comptava amb una plantilla de vora 2.500 treballadors. L'empresa va ser totalment pionera en la negociació de convenis col·lectius propis, un fet que va impulsar directament el sorgiment de líders sindicals fortament vinculats a Comissions Obreres (CCOO), els quals operaven infiltrats en l'estructura oficial del Sindicat Vertical del règim franquista. Amb l'arribada dels anys 70, la conflictivitat laboral va augmentar significativament a causa de les vagues generalitzades del sector del metall, unes mobilitzacions que van transcendir les fàbriques per a coordinar-se estretament amb el moviment veïnal dels nous nuclis residencials adjacents. Un exemple paradigmàtic d'esta solidaritat obrera i veïnal va ser el barri de Sant Marcel·lí, on determinats espais parroquials, com la mateixa església, van servir de suport logístic crucial per a celebrar les assemblees clandestines de treballadors en la fase final de la dictadura.

Vista de la pasarel·la del carrer de la Pianista Amparo Iturbi (2017).

Estes dinàmiques de protesta i resistència obrera van transcendir ràpidament l'àmbit estrictament laboral per a convergir amb les demandes polítiques del moment, que exigien la ruptura democràtica. D'esta manera, l'activisme de la Creu Coberta i el dels treballadors de les grans empreses de la zona, com la mateixa MACOSA, van nodrir de forma massiva les grans manifestacions ciutadanes que van paralitzar la ciutat durant el convuls estiu de 1976. Baix el lema unitari de «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia», treballadors i veïns van prendre els carrers per a exigir la recuperació de l'autogovern, convertint este nucli obrer i popular del sud València en un dels motors de la Transició a la ciutat.

En paral·lel, el teixit associatiu es formalitzava per a canalitzar les demandes de dignificació urbana. El febrer de 1970, l'alcalde de València havia nomenat José Puchades Sabater com a alcalde pedani de la Creu Coberta-la Torre, mantenint una estructura centralitzada i preconstitucional. Enfront d'això, la societat civil es va organitzar: el 1976 es fundà oficialment l’Associació de Veïns del Barri de Sant Marcel·lí, entitat que va vehicular moltíssimes de les reclamacions per a millorar un nucli desfavorit, llastrat per la distància respecte del centre de València i per la rapidesa general de la seua construcció. Poc després, el 1979, es va crear l'Associació de Veïns de la Creu Coberta, establint la seua seu al Patronat, la sala contigua a la parròquia, per a articular la lluita per les dotacions del barri.

Durant la transició democràtica s'inicià una reorganització de la gestió local de la ciutat de València, motivada pel creixement urbanístic de les dècades anteriors. Fins a eixe moment, l'expansió de la perifèria sud s'havia desenvolupat de manera dispersa, vinculada als eixos de les línies de transport, a l'antiga Horta de Patraix i a demarcacions heretades del segle XIX que ja no responien a la realitat demogràfica. El reconeixement administratiu de la partida de la Creu Coberta havia quedat totalment obsolet, atés que la realitat urbana de la zona havia canviat substancialment entre la dècada de 1940 i la de 1970. Per este motiu, els diferents nuclis de població que conformaven la Creu Coberta no disposaven d'una delimitació o un reconeixement administratiu específic adaptat a les seues noves necessitats, la qual cosa dificultava la planificació de les infraestructures i dels serveis públics.

Manifestació al carrer de José Soto Micó en el context del procés autonòmic (1978).

El punt d'inflexió es produí l'abril de 1979 amb la celebració de les primeres eleccions municipals democràtiques, les quals obriren una etapa de reorganització política i administrativa. La nova corporació municipal, liderada pel Partit Socialista del País Valencià i baix el mandat de l'alcalde Ricard Pérez Casado, nomenà inicialment Emilio Palomares com a alcalde pedani. Este nomenament tingué un caràcter transitori, ja que el nou consistori democràtic inicià de manera immediata l'estudi per a una reforma administrativa de la ciutat per a substituir la divisió de districtes vigent fins aleshores, la qual es considerava ineficaç, desequilibrada i mancada de coherència territorial. Com a conseqüència directa d'este procés, s'impulsà una comissió tècnica encarregada de la reestructuració politicoadministrativa de València. En el marc d'esta reforma, es contemplà la desaparició de la condició de pedania per a la Creu Coberta i la seua conversió en barri de règim comú pertanyent al reconfigurat districte de Jesús.

El segle xx (1980-1999): la reconfiguració administrativa i la construcció de la nova realitat urbana

Les dècades de 1980 i 1990 suposaren la consolidació de la Creu Coberta com a espai plenament integrat en la trama urbana de la ciutat de València, mitjançant un procés simultani de redefinició jurídica i de transformació material. L'aprovació definitiva de la nova divisió de districtes l'any 1981 institucionalitzà els límits actuals del barri, fet que comportà la fragmentació de l'antiga partida històrica i l'obertura de debats amb els moviments veïnals sobre la identitat del territori. Esta formalització administrativa coincidí en el temps amb l'obsolescència de l'històric model fabril situat al voltant del Camí Real a principis de segle el qual abocà el sector a un progressiu declivi i a l'abandonament de les instal·lacions industrials. El tancament de les grans factories, sumat a l'impacte territorial d'infraestructures de gran capacitat com la Ronda Sud, marcà la transició definitiva d'esta antiga perifèria cap a un sòl de caràcter residencial i dotacional, fixant la fesomia del teixit urbà modern.

La reforma administrativa de 1981

Font pública al carrer de Sant Vicent Màrtir.

El 1981 el Ple municipal aprovà oficialment la nova divisió administrativa de la ciutat de València, una reforma urbana orientada al reequilibri dels barris que es difongué posteriorment en el document Els nous districtes de València. Amb esta implantació a l'inici dels anys huitanta, l'antiga partida històrica de la Creu Coberta patí una transformació profunda, ja que quedà fragmentada en quatre unitats urbanes de nova planta.

D'este procés legislatiu naixeren els barris de règim comú de l’Hort de Senabre, Sant Marcel·lí, Camí Real i la mateixa Creu Coberta, els quals quedaren integrats dins del nou districte de Jesús. La reforma deixà fora la Torre, que quedà inclosa en règim de pedania al districte dels Pobles del Sud.

Com a conseqüència d'esta fragmentació, el territori considerat històricament com de la Creu Coberta reduí la seua extensió tradicional i el topònim quedà restringit exclusivament a l’àmbit territorial que ocupa actualment el barri com a unitat administrativa. Els seus límits oficials es fixaren adaptant-se al traçat dels carrers preexistents i d'aquells que s'anaren obrint posteriorment, quedant tancats exactament pel carrer de Tomàs de Villarroya al sud (que corresponia a la Travessia del Cementeri, construïda a l'inici del mateix segle, més o menys paral·lela al braç de les Monges de la séquia de Favara, quasi pegada al caixer de la Rambleta); el de la Pianista Amparo Iturbi al nord (anteriorment Camí de Trànsits, al tram on se situava el pas a nivell que creuava la platja de vies fins el 1972 i el carrer de Sant Vicent); les vies ferroviàries procedents de l'Estació del Nord a l'est; i, a l'oest, el carrer de Joaquín Navarro (dels anys 40 del segle XX, urbanitzat sobre el traçat de l'antiga senda que anava a la Casa i l'Hort de Senabre) i el carrer dels Carters (dels anys 80 del mateix segle).

La nova reestructuració administrativa, dissenyada pels tècnics municipals, consolidà la seua implantació, no sense dificultats, al llarg de la dècada de 1980, tot i que rebé crítiques per part dels residents, els quals la consideraren contrària a la tradició històrica de la zona. Segons la nova ordenació, el barri de la Creu Coberta es limità al tram urbà comprés entre el carrer de Joaquín Navarro i la Rambleta, i s'hi incorporà el sector del Camí de Trànsits des de les vies del tren fins al carrer de Sant Vicent.

El local de l'Associació de Veïns de la Creu Coberta s'ubica actualment a la plaça de Segòvia. Cal ressaltar que, tot i que esta plaça pertany oficialment al territori administratiu de l'Hort de Senabre, es trobaria dins dels límits històrics i comunitaris que l'entitat assumeix com a propis.

Estes modificacions s'aprovaren sense articular processos de consulta prèvia amb els residents, fet que suposà la divisió formal de sectors amb un espai social històricament compartit. Així mateix, el traçat de les demarcacions resultà complex i incoherent; s'acotà el barri de Sant Marcel·lí estrictament al seu nucli urbà i es dividí el nucli urbà tradicional de la Creu Coberta en dos barris diferents —la Creu Coberta i Camí Real—, establint el límit geogràfic a la Rambleta. A més, s'incorporà a la Creu Coberta l'àrea de Trànsits, un sector geogràficament diferenciat de la resta del barri, atés que el transcurs del temps i la separació física l'havien desvinculat d'este entorn. El barri de Camí Real, que centrat al nucli urbà de l'Institut de Sant Vicent Ferrer, es configurà amb els territoris sobrants, als quals s'incorporaren les instal·lacions del Cementeri General, donant lloc a una demarcació extensa però discontínua i aïllada internament, la falta de vertebració de la qual obligava a transitar per barris adjacents per a comunicar les seues parts. Finalment, l'horta de la Torre quedà desvinculada del nou districte de Jesús i fou incorporada —junt a la partida de Faitanar— al de Pobles del Sud, consolidant de forma administrativa el que ja era una separació física des dels anys seixanta a causa del nou llit del Túria. Trencant-se, així, la vinculació històrica. Davant d'estes línies divisòries, la recentment constituïda Associació de Veïns de la Creu Coberta manifestà la seua disconformitat amb el pla de districtes i barris, i s'oposà especialment als nous límits territorials assignats. El moviment veïnal qualificà la divisió d'artificial i aliena als lligams de convivència de la zona, motiu pel qual presentà una proposta alternativa de plànol. Este mapa alternatiu plantejava una delimitació que consideraven més compacta i cohesionada que la dissenyada pel consistori. Segons la proposta de l'associació, el barri devia fixar la seua referència divisòria nord al carrer de Mossén Febrer, incloent els terrenys del Quarter Militar del Parc d'Artilleria, i continuar en línia recta a través dels solars fins a enllaçar amb el carrer d'Almàssera —en un moment en què el carrer dels Carters es trobava en procés d'urbanització— fins a arribar a l'avinguda de Gaspar Aguilar. Des d'este punt, la línia seguia el traçat de l'avinguda de Gaspar Aguilar cap al sud fins a la Ronda Sud, i s'establí que el límit meridional discorreguera des d'allí fins al carrer de Sant Vicent. La delimitació defensada per l'organització veïnal incorporà al barri vies principals com les avingudes de Gaspar Aguilar, del Primer de Maig, el carrer de Sant Vicent, el carrer dels Carters, el carrer del General Barroso —de Jerònima Galés— i el tram de la projectada Ronda Sud anomenat avinguda del Doctor Tomás Sala. Així mateix, el projecte ciutadà inclogué espais públics com les places de Segòvia, d'Holanda, de Jules Verne i de l'Escultor Frechina, mentre deixava fora l'àrea de l'antic Hort i la Casa dels Senabre per considerar que pertanyia a una altra realitat històrica i social.

Vista de les antigues intal·lacions de Cervezas El Turia (2014).

D'altra banda, el sector oriental que s'estenia fins a les vies del tren, així com la part del nucli urbà al sud de la Rambleta, l'associació de veïns el mantingué en una situació indefinida ja que l'administració preveia l'execució d'un futur pla municipal per a l'eliminació del nucli antic del poble i el desmantellament progressiu dels complexos fabrils d'eixe sector. Per este motiu, l'associació marcava la seua previsió de límit sud en el traçat de la futura Ronda Sud. Malgrat els debats administratius i les reivindicacions veïnals de principis dels anys huitanta, la integració social del teixit urbà tardaria temps a consolidar-se sobre el terreny.

El declivi industrial i l'abandonament del sòl fabril del Camí Real

La proximitat dels habitatges provocava problemes derivats del trànsit continu de vehicles pesants, les emissions atmosfèriques, el soroll industrial i la fragmentació del teixit urbà ocasionada pels immensos recintes tancats. A més, moltes d'aquelles instal·lacions havien sigut construïdes dècades abans sense cap planejament que prevera el futur creixement de la ciutat, de manera que les possibilitats d'ampliació o modernització resultaven molt limitades. Paral·lelament, l'aparició de nous polígons industrials a l'àrea metropolitana, millor comunicats per carretera i fora dels nuclis habitats, oferí a les empreses unes condicions molt més favorables per al desenvolupament de la seua activitat. Això accelerà el trasllat progressiu de la producció fora del nucli urbà.

La transformació afectà principalment el conjunt format per les fàbriques de MACOSA, Hierros Hijos de Miguel Mateu i Cervezas El Turia, situades a l'est del carrer de Sant Vicent, i pel Quarter Militar del Parc d'Artilleria, ubicat just enfront, a la banda oest. Entre el quatre recintes ocupaven aproximadament 175.000 metres quadrats, prop del 47 % de la superfície total del barri de la Creu Coberta. Cap altre barri de València experimentà una concentració tan elevada de sòl industrial i militar dins del seu propi nucli urbà, de manera que qualsevol canvi en el destí d'estos terrenys condicionava inevitablement tot el futur del barri.

Les primeres conseqüències de la desindustrialització es manifestaren a Hierros Hijos de Miguel Mateu, que ocupava una gran parcel·la contigua a les instal·lacions de MACOSA i Cervezas El Turia. El recinte estava format per quatre grans naus de producció construïdes amb murs de rajola vista, pilars metàl·lics i cobertes sostingudes mitjançant encavallades de ferro, a més d'edificis administratius, patis de càrrega i diverses dependències auxiliars. Després de dècades de producció, la fàbrica cessà definitivament la seua activitat entre les dècades dels anys huitanta i noranta. El tancament deixà sense ús totes les seues instal·lacions, que començaren un ràpid procés de deteriorament estructural a causa de la falta de manteniment.

Passarel·la del carrer de la Pianista Amparo Iturbi (gener 2026).

La desaparició de Cervezas El Turia constituí un altre episodi determinant dins d'esta etapa. La factoria, inaugurada l'any 1947 sobre una parcel·la d'uns 30.000 metres quadrats, havia sigut durant dècades el principal centre productor de la popular cervesa valenciana creada l'any 1935. La reorganització del sector i la concentració de la producció en altres plantes industrials provocaren el progressiu declivi de l'activitat. L'any 1994 l'empresa rescindí els contractes de la seua plantilla mitjançant prejubilacions i indemnitzacions abans de ser absorbida pel grup Damm SA. Poc després, la nova propietat retirà tota la maquinària industrial i vengué els terrenys a una societat immobiliària, deixant definitivament abandonades les antigues instal·lacions fabrils. El cas més emblemàtic fou el de MACOSA, la gran indústria que durant bona part del segle XX havia simbolitzat el desenvolupament industrial de la Creu Coberta. En els seus últims anys, la fàbrica ja formava part del grup multinacional GEC-Alsthom. Entre els anys 1996 i 1997 finalitzà definitivament la producció al carrer de Sant Vicent i traslladà tota la seua activitat al Polígon Industrial del Mediterrani, a Albuixec. Amb el tancament desaparegué també el trànsit ferroviari que havia caracteritzat la factoria durant dècades. Els abaixadors ferroviaris quedaren fora de servei i el conjunt industrial, format per vint-i-tres naus, edificis administratius, tallers, magatzems i dipòsits que sumaven prop de 45.000 metres quadrats construïts sobre una parcel·la de 55.723 metres quadrats, passà a mans d'una empresa immobiliària dins de les operacions financeres de la multinacional francesa, desvinculant-se completament de la nova planta d'Albuixec.

El carrer de Sant Vicent i els solars fabrils tancats per un mur perimetral.

El procés culminà l'any 1997 amb el tancament del Quarter Militar del Parc d'Artilleria. La reorganització logística derivada de la professionalització de les Forces Armades comportà el trasllat de les seues unitats a les instal·lacions militars de Paterna i la pèrdua definitiva de la funció operativa del complex, que ocupava aproximadament 6,8 hectàrees a l'oest del carrer de Sant Vicent. Durant bona part del segle XX, el recinte havia funcionat com a parc d'artilleria, magatzem de material bèl·lic i centre de reparació de vehicles i armament de l'Exèrcit de Terra, constituint, juntament amb el Quarter d'Enginyers, el principal nucli militar del districte de Jesús. Després del seu abandonament, els terrenys passaren a dependre de l'Institut de Vivenda, Infraestructura i Equipament de la Defensa (INVIED), mentre quedaven pendents de decidir el seu futur urbanístic. Només Harinas Belenguer continuà mantenint durant uns anys més la seua activitat productiva, convertint-se en l'única gran indústria que romangué en funcionament dins de tot l'eix industrial del Camí Real. La resta dels grans recintes quedaren completament desocupats en un interval de pocs anys, deixant rere seu una enorme successió de naus, magatzems, tallers i edificis sense cap ús.

Vista del carrer de Sant Vicent amb la pervivència d'edificis de principis del segle XX.

L'abandonament simultani de pràcticament la mitat de la superfície del barri provocà una degradació urbana sense precedents. La inexistència d'un desenvolupament urbanístic immediat sobre aquells terrenys i la seua proximitat al corredor ferroviari afavoriren l'aparició de nombrosos problemes de seguretat, salubritat i marginalitat. Les naus abandonades començaren a ser ocupades il·legalment i es convertiren progressivament en alguns dels assentaments irregulars més importants de la ciutat. El cas més significatiu fou el de Hierros Mateu, on arribaren a viure prop de dos-centes persones en condicions de gran vulnerabilitat social. També les antigues instal·lacions de Cervezas El Turia patiren ocupacions, incendis puntuals i un acusat procés de deteriorament físic, mentre que altres recintes industrials es transformaren en espais completament degradats que acumulaven runes, deixalles i vegetació espontània.

Esta situació generà una creixent preocupació entre el veïnat de la Creu Coberta, que denunciava l'abandonament institucional d'uns terrenys que ocupaven una extensió desmesurada dins del barri. Les queixes feien referència tant als problemes d'inseguretat i insalubritat com a l'impacte paisatgístic provocat per aquells immensos recintes industrials buits. Al mateix temps, el front continu format per les antigues fàbriques i el quarter militar consolidava una gran barrera física paral·lela al corredor ferroviari que dificultava les comunicacions entre els barris situats a un costat i a l'altre de les vies, perpetuant una fractura urbana que s'havia mantingut durant dècades.

Vista dels blocs d'habitatges alçats durant els anys 80 al carrer del Primer de Maig.

En acabar el segle XX, el gran eix industrial que havia impulsat el desenvolupament econòmic de la Creu Coberta des de finals del segle XIX havia desaparegut pràcticament per complet. Les seues fàbriques havien tancat o s'havien traslladat, el quarter militar havia cessat la seua activitat i els antics recintes industrials s'havien convertit en un vast conjunt d'espais abandonats i degradats que esperaven una decisió definitiva sobre el seu futur. Aquella situació marcà la fi de la llarga etapa industrial del Camí Real i obrí un nou període caracteritzat per les expropiacions, els desallotjaments dels assentaments irregulars i el desmantellament progressiu de les grans instal·lacions que encara romanien dempeus, procés que transformaria de manera irreversible la fisonomia de la Creu Coberta.

La consolidació i compleció del teixit urbà

A partir de 1985, amb la constitució del nou ajuntament democràtic i l'aprovació del nou Pla General d'Ordenació Urbana de 1988, s'inicià una nova etapa en el desenvolupament urbanístic de la ciutat. Tot i mantindre les línies generals del planejament de 1966, el nou PGOU es desvinculà, en part, del model de creixement intensiu i descontrolat, temperant part de l'especulació urbanística que havia caracteritzat l'expansió perifèrica de València durant les dècades de 1960 i 1970.

Vista dels jardins del carrer de Tomàs de Villarroya, construïts sobre l'antic caixer del braç de les Monges.

La nova política municipal prioritzà la consolidació dels barris ja existents i la correcció de les nombroses mancances acumulades durant el desenvolupament anterior, responent així a les reiterades i creixents reivindicacions veïnals. Baix este nou impuls públic es dugueren a terme, de manera progressiva, importants actuacions de millora urbana, com la instal·lació de xarxes de clavegueram, enllumenat públic, pavimentació de carrers, construcció de voreres, aparcaments, places, parcs i jardins, així com l'obertura de centres de salut, educatius i de serveis socials, equipaments dels quals els barris meridionals de la ciutat havien patit una deficiència històrica.

Tot i això, malgrat el canvi de model urbanístic impulsat per l'administració municipal, este període continuà caracteritzant-se per una intensa pressió immobiliària. El sòl urbà incrementà notablement el seu valor a causa de les expectatives de creixement, fet que mantingué l'activitat especulativa. Les grans empreses promotores i constructores continuaren adquirint habitatges unifamiliars per a substituir-los per edificis plurifamiliars de major rendibilitat. Com que bona part de la població estava formada per famílies obreres i de recursos modestos, moltes acabaren acceptant les ofertes de les promotores.

Vista dels blocs d'habitatges alçats durant els anys 80 al carrer del Primer de Maig.

Sovint, la venda del solar s'acordava mitjançant la permuta per un habitatge de nova construcció dins del mateix edifici que s'alçaria sobre la parcel·la original, la qual cosa permetia als antics propietaris accedir a vivendes amb unes condicions constructives i unes dotacions molt superiors. Com a conseqüència d'esta transformació parcel·lària, les tradicionals cases de navada anaren desapareixent progressivament al llarg dels anys huitanta i noranta, especialment aquelles que encara es conservaven de manera aïllada als marges del nucli consolidat. El procés afectà especialment les edificacions de l'àrea del Camí de Trànsits i als habitatges amb façana al llarg del carrer de Sant Vicent Màrtir, que foren substituïdes gairebé íntegrament per grans blocs lineals d'habitatges.

En este mateix context de renovació urbana també desaparegueren diversos elements patrimonials. Entre els casos més significatius destaca al Camí de Trànsits, l'ermita de Sant Jordi, integrada en el conjunt de l'antic molí Arrocerías San Martín. El temple, erigit en parròquia l'any 1957 i situat al carrer de la Pianista Amparo Iturbi, inicialment salvat de la demolició de la resta de les instal·lacions del molí a finals dels anys setanta, fou enderrocat a principis de la dècada de 1990, repetint un procés anàleg al que havia patit dècades abans l'antiga ermita de Sant Vicent de la Roqueta. Sobre el solar resultant s'alçà un edifici residencial de nova planta, en els baixos del qual s'integrà l'actual església parroquial, inaugurada l'any 1996.

Vista de la Ronda Sud, mirant cap a l'est des del carrer de Sant Vicent.

Durant les dècades de 1980 i 1990 es culminà la colmatació definitiva de la trama urbana de l'espai administratiu de la Creu Coberta. La urbanització del carrer dels Carters, de l'avinguda del Primer de Maig i de la plaça d'Holanda, permeté eliminar els últims espais lliures que encara persistien entre els diferents grups residencials, completant el sector septentrional de l'antiga Travessia del Cementeri. En este procés adquirí una especial rellevància el carrer dels Carters, convertit en el principal eix de penetració urbana del barri. El seu traçat unia la confluència dels grups d'habitatges de La Previsora i de la Mare de Déu de Valvanera, travessant el solar de l'Hort de Senabre i per darrere dels terrenys del Quarter Militar del Parc d'Artilleria fins a arribar a l'antiga Travessia del Cementeri, actual carrer de Tomàs de Villarroya. L'execució d'esta urbanització comportà la desaparició definitiva de qualsevol vestigi de la Casa de Senabre, enderrocada a principis dels anys huitanta. El seu hort, ja parcialment amputat durant la dècada anterior, fou completament desmantellat i convertit en un gran solar destinat inicialment a la construcció d'una plaça i d'un jardí públic, que serien inaugurats el 1990.

Mentre la Creu Coberta i el barri de l'Hort de Senabre continuaren la seua expansió cap al sud, en direcció als terrenys on el PGOU projectava una gran ronda de circumval·lació al sud de la ciutat, simultàniament, el nucli de Sant Marcel·lí avançà cap al nord aproximant-se al mateix espai.

Vista del carril bici de la Ronda Sud, mirant cap a l'est des del carrer de Sant Vicent.

La Ronda Sud i la destrucció del nucli històric al sud de la Rambleta

El Plan General de Urbanismo de 1966 ja preveia la tercera ronda de València, la continuació d'un disseny de ciutat espiral que des d'aleshores s'anà realitzant conforme la ciutat s'anava ampliant. La Ronda Sud constituiria una de les operacions urbanístiques i d’infraestructura viària més ambicioses i transformadores del tram final del segle XX i principis del segle XXI a la ciutat. Contemplada i mantesa en els successius plans d'ordenació urbana, suposaria la construcció de l'última ronda exterior; una via d'alta capacitat dissenyada, com les anteriors, per a tancar per complet tot el nucli urbà de València.

El seu traçat es plantejà com la prolongació de l'avinguda de les Tres Creus en direcció sud-oest, configurant una gran via de circumval·lació destinada a enllaçar, en el futur, amb la Ronda Nord. Concebuda com el principal eix viari de la perifèria meridional de la ciutat, la seua construcció responia a la necessitat de descongestionar la xarxa viària urbana, ja que, fins a la seua obertura progressiva, el trànsit de pas i els vehicles de gran tonatge es concentraven principalment a la històrica Ronda de Trànsits, fet que provocava embussos estructurals, elevats nivells de contaminació acústica i una notable degradació de la qualitat de vida.

Més enllà de la seua funció viària, la nova ronda també es concebí com un element vertebrador del territori. El seu objectiu era articular i connectar els diversos nuclis urbans del sector meridional de la ciutat —Sant Isidre, Sant Marcel·lí, la Creu Coberta, Malilla i la Font de Sant Lluís—, que fins aleshores havien evolucionat de manera relativament aïllada, separats per horts residuals, solars sense urbanitzar i les servituds imposades per les infraestructures ferroviàries.

Vista de l'escultura abstracta en forma d'AA de la Ronda Sud, al carrer de Sant Vicent. Al fons l'antic edifici de Consumos.

En efecte, a finals de la dècada de 1970 i començaments de la de 1980, este sector meridional encara presentava una marcada desarticulació urbana. Entre els diferents nuclis residencials persistien amplis espais agrícoles i nombrosos solars buits que interrompien la continuïtat del teixit urbà. Esta situació era especialment evident als terrenys situats al voltant de l'avinguda del Primer de Maig i del nucli de Sant Marcel·lí, on els horts i les parcel·les sense edificar continuaren actuant durant anys com una barrera física entre els diferents assentaments residencials.

L'execució de la Ronda Sud al seu pas per la Creu Coberta va seguir les directrius de l'anomenat Estudi Previ de Planejament realitzat l'any 1991. En concret, el projecte dels trams 11, 12 i 13, compresos entre el carrer de Campos Crespo i l'avinguda d'Ausiàs March, implicà una profunda afecció sobre la Creu Coberta i singularitzà de manera paradigmàtica la complexitat tècnica i els condicionants espacials d'esta gran obra pública. En este segment s'hagué d'adaptar la geometria viària a la presència d'un obstacle patrimonial i logístic insalvable: el Cementeri General de València. Per tal de respectar escrupolosament el perímetre del recinte funerari, els enginyers van haver de traçar una pronunciada inflexió corbada cap al sud. Este desplaçament va consolidar l'avinguda com una frontera nítida i d'alt impacte visual entre el cementeri i els teixits residencials adjacents.

Vista de l'estatua zoomorfa de la Ronda Sud, al carrer de Sant Vicent.

Així mateix, al subsol d'este tram prèviament —el 1999— es construí una de les intervencions d'enginyeria hidràulica subterrània més rellevants de la ciutat, el Col·lector Sud. Baix les capes de paviment es van instal·lar els macrocol·lectors d'aigües pluvials i residuals de la xarxa sud. Esta xarxa de canalització massiva es dissenyà expressament per posar fi a les inundacions sistèmiques que patien els nuclis urbans de Sant Marcel·lí i la Creu Coberta durant els episodis de pluges torrencials. A causa de la deficiència històrica del clavegueram, que també evacuava malament les aigües residuals, el nou sistema desvià l'aigua del clavegueram públic directament cap a la depuradora de Pinedo, sanejant així tota la conca urbana meridional.

El maig de 2001 s'inauguraren el trams 11 i 12 de la Ronda Sud, entre el carrer de Campos Crespo i el carrer de Sant Vicent. La seua construcció va requerir l'expropiació forçosa d'una extensa superfície de terreny i d'una gran quantitat d'edificacions preexistents, la qual cosa es va traduir en el desmantellament del teixit urbà tradicional del barri. El desenvolupament de les obres comportà en general l'enderroc d'indústries i de manera destructiva, provocà l'expropiació i la demolició el 1999 de més de 400 habitatges i la major part del nucli urbà originari de la Creu Coberta que es trobava situat al sud de la Rambleta. Esta part del poble, que havia sigut construïda progressivament entre els anys 1910 i 1930, amb l'obertura de la nova via, carrers sencers van ser completament eliminats del mapa urbà, com va ser el cas dels carrers de Behring, d'Edison, dels Picapedrers Llobet, el camí de la Rambleta, Joan Baptista Comes i un bon tram del carrer de Sant Vicent Màrtir.

Tram residual del carrer d'Edison que va sobreviure a la Ronda Sud.

Esta profunda cirurgia urbanística va suposar el desplaçament forçós de desenes de famílies i va esborrar de colp la fisonomia popular d'aquell sector, transformant la tradicional via d'accés a la ciutat en un paisatge de grans solars urbanitzables que, amb el pas dels anys, serien reconfigurats com a finques residencials modernes i àrees de serveis comercials.

D'aquell nucli històric i originari de la Creu Coberta, únicament pervisqueren algunes de les cases situades a l'extrem sud d'estos carrers, les quals van quedar aïllades de la seua trama original i van iniciar un procés de descontextualització i abandonament material que actualment encara continua. De manera paral·lela, la irrupció de la Ronda Sud va significar la sentència de mort definitiva per als últims reductes de l'horta que envoltaven Sant Marcel·lí, un ecosistema agrícola d'alt valor que havia definit la identitat del seu voltant des de feia segles, integrant així plenament el seu nucli urbà en la dinàmica metropolitana.

El segle XXI (2000-actualitat): la desaparició del paisatge industrial i la configuració del nou barri

L'abandonament generalitzat de les grans instal·lacions industrials i militars de la Creu Coberta durant les dècades finals del segle XX convertí el gran eix del Camí Real en un extens corredor de fàbriques tancades, naus en ruïna i solars degradats que ocupaven prop de 175.000 metres quadrats, aproximadament el 47 % de la superfície total del barri. La persistència d'esta situació durant diversos anys provocà un progressiu deteriorament de l'entorn urbà i motivà l'inici d'un llarg procés administratiu destinat a recuperar aquells terrenys per a nous usos urbans. Abans d'iniciar-se qualsevol actuació material, les diferents administracions hagueren de negociar durant anys amb els propietaris dels recintes industrials, amb el Ministeri de Defensa i amb les empreses afectades per tal de formalitzar les expropiacions, les cessions de sòl i el desallotjament dels nombrosos assentaments irregulars que s'havien establit a l'interior de les antigues fàbriques.

Edifici del carrer de Sant Vicent 305, originariàment fou un celler (Bodegas Llopis, anys 40); posteriorment un cinema (Cine Veracruz, anys 60) i des de 2007, una discoteca (Pachá, TB Club, Room...).

Amb la desaparició gradual del paisatge industrial es preveia la reclassificació i reurbanització del sòl mitjançant un conjunt de Programes d'Actuació Integrada (PAI) dissenyats per a integrar-lo progressivament en la trama urbana. Esta transició residencial i urbanística estaria projectada per a culminar amb el soterrament de les vies ferroviàries i la creació del corredor verd de l'eix del bulevard García Lorca, així com del Parc Central, macroactuacions destinades a transformar la configuració del sud de la ciutat. Mitjançant este procés, tots estos espais anaven a experimentar una evolució de sòl industrial a zona residencial, substituint progressivament els solars per vials de prioritat per a vianants, espais públics i complexos d'habitatges moderns.

El desmantellament de l'eix industrial

La primera gran actuació afectà la històrica factoria de MACOSA. Després del seu tancament definitiu l'any 1997, les vint-i-tres naus de producció, els tallers, les oficines, els dipòsits i les instal·lacions ferroviàries romangueren sense ús durant més d'una dècada. L'any 2008, l'Ajuntament de València, la Generalitat Valenciana i el Govern d'Espanya, integrats en la Societat València Parc Central, signaren amb la propietat un conveni d'expropiació i cessió dels terrenys que permeté iniciar la desaparició física del recinte. L'objectiu immediat era alliberar els 55.723 metres quadrats que ocupava la factoria i eliminar una de les principals barreres urbanes existents al sud de la ciutat.

Les obres començaren formalment el setembre de 2009 després d'una complexa fase prèvia de descontaminació. Abans de l'enderrocament fou necessari retirar de manera controlada prop de 33.000 metres quadrats de cobertes de fibrociment que contenien amiant, així com gestionar més de 22.000 metres cúbics de materials procedents dels futurs enderrocs. Una vegada completats estos treballs, les excavadores iniciaren la demolició sistemàtica de les naus industrials i la resta d'estructures auxiliars que havien caracteritzat la fàbrica durant quasi un segle. Diverses associacions veïnals i col·lectius especialitzats en patrimoni industrial reclamaren la conservació de la totalitat o, almenys, d'una part significativa del conjunt, argumentant el seu elevat valor històric, arquitectònic i social dins del procés d'industrialització de València. Malgrat estes iniciatives, pràcticament totes les construccions desaparegueren abans de finalitzar l'any 2009.

Només es preservà la denominada Nau de Màquines i Tallers, un destacat edifici racionalista amb coberta de dents de serra construït entre les dècades de 1920 i 1930 amb façanes de rajola vista i estructura metàl·lica, que constituïa un dels elements arquitectònics més representatius de tota la factoria. La desaparició de la maquinària original, la falta d'un ús definitiu i el deteriorament progressiu que experimentà després de la seua conservació motivaren, anys més tard, la seua incorporació a la Llista Roja del Patrimoni d'Hispania Nostra, convertint-se en l'únic testimoni material de l'antiga indústria metal·lúrgica de MACOSA.

Garita del l'antic Quarter Militar del Parc d'Artilleria (2017).

De manera paral·lela avançà també la desaparició de Hierros Mateu. Després de diversos anys d'abandonament, el recinte es transformà en un dels assentaments irregulars més importants de la ciutat. La degradació irreversible de les edificacions, els problemes de seguretat i les previsions urbanístiques sobre aquell sector conduïren igualment a la seua expropiació. Una vegada desallotjades les instal·lacions, les màquines procediren a l'enderrocament integral de les quatre grans naus metal·lúrgiques, els edificis d'oficines i la resta de dependències del complex. Les demolicions, executades durant els últims anys de la dècada del 2000, suposaren la desaparició completa d'una de les empreses siderúrgiques més representatives de València. Malgrat les peticions formulades per diferents col·lectius ciutadans i especialistes en arqueologia industrial perquè es conservara una part del conjunt, la fàbrica no rebé cap mena de protecció patrimonial i acabà desapareixent íntegrament.

La fàbrica de Cervezas El Turia seguí un procés diferent, però amb el mateix desenllaç. Després del cessament definitiu de la producció i de la retirada de la maquinària, el recinte romangué abandonat durant dècades, patint un deteriorament constant provocat per les ocupacions il·legals, diversos incendis puntuals i la falta absoluta de manteniment. L'Ajuntament de València hagué d'intervindre de manera subsidiària davant la inacció de la propietat, executant successives fases de demolició dilatades en el temps destinades a eliminar les estructures que presentaven un major risc de col·lapse. Entre els anys 2014 i 2017 s'enderrocaren les principals edificacions industrials i s'habilitaren provisionalment alguns espais lliures, mentre que l'any 2017 una nova intervenció municipal, amb una inversió de 270.000 euros, permeté eliminar aproximadament dos terços del volum edificat que encara restava dempeus. L'any 2020 s'aprovaren noves partides pressupostàries per valor de 219.000 euros per continuar els treballs de neteja i demolició. Finalment, el febrer de 2024 conclogué definitivament el procés amb el desallotjament de l'últim assentament existent a l'interior del recinte i l'enderrocament de l'antic edifici d'oficines, l'última construcció que encara es conservava de l'antiga fàbrica.

Vista del mur que tanca els solars de l'antic Quarter Militar del Parc d'Artilleria, al carrer dels Carters.

El desmantellament del Quarter Militar del Parc d'Artilleria es desenvolupà també durant un període més prolongat. Després del seu tancament l'any 1997, el recinte quedà baix la titularitat del Ministeri de Defensa. Les negociacions amb l'Ajuntament de València per determinar el futur d'aquells terrenys s'allargaren durant anys abans que pogueren iniciar-se les primeres actuacions materials. La primera fase dels enderrocs començà l'any 2014 amb la desaparició dels pavellons interiors, les naus logístiques i diverses dependències auxiliars de menor valor patrimonial. Les demolicions continuaren durant els anys següents fins que, l'any 2019, desaparegueren les principals construccions militars que encara s'alçaven, deixant pràcticament lliure la totalitat del solar.

A diferència del que succeí amb la major part dels complexos industrials, al Quarter Militar del Parc d'Artilleria es preservaren diversos elements històrics de gran interés. Es conservà l'antic edifici d'oficines de la desapareguda fàbrica Muebles Ventura Feliu, integrat temps enrere dins del recinte militar, així com l'històric fumeral industrial i el refugi antiaeri construït durant l'etapa d'utilització militar del complex. En contrast amb la desaparició generalitzada de la resta de grans factories, Harinas Belenguer continuà desenvolupant la seua activitat industrial durant alguns anys més i es convertí en l'única gran empresa que escapà als enderrocs massius, mentre totes les fàbriques veïnes desapareixien definitivament.

Vista del fumeral de Cervezas El Turia, des del carrer d'Altamira.

En poc més d'una dècada desaparegué pràcticament tot el patrimoni industrial i militar que havia definit la imatge de la Creu Coberta durant més d'un segle. Les grans factories i les edificacions militars foren demolits de manera progressiva fins a deixar una successió contínua de grans solars completament buits. Amb este procés culminà la desaparició física del gran eix industrial del Camí Real de Madrid, posant fi a una etapa històrica iniciada amb la industrialització de finals del segle XIX. Així, es preparà el territori per a una profunda transformació urbana destinada a modificar definitivament la configuració de la Creu Coberta durant les dècades següents.

Els plans de regeneració urbana i transició residencial

El setembre de 2025 s'iniciaren les obres de demolició i urbanització del PAI de Moncaio, convertint-se en el primer projecte d'un conjunt d'actuacions per a la transformació i regeneració urbana de la Creu Coberta. Aprovat el projecte de reparcel·lació a finals de 2024, el pla s'estengué sobre uns 8.500 metres quadrats entre els carrers de la Pianista Amparo Iturbi, de Sant Vicent i d'Almudaina. Impulsat per l'agent urbanitzador Iturbi-Moncayo Desarrollo S.L., el projecte es gestionà en col·laboració amb l'Ajuntament de València.

L'objectiu principal de l'actuació era la integració d'un buit urbà històricament degradat en la trama residencial de l'àrea de Trànsits, donant una solució definitiva als greus problemes d'accessibilitat que presentava. Entre les millores viàries més destacades es trobaven l'ampliació de la vorera del carrer de Sant Vicent i l'eliminació d'un tram estret de pas altament perillós que els veïns havien batejat popularment com la «vorera de la mort».

Obres de reurbanització del carrer de Moncaio el juliol de 2026.

En l'àmbit residencial i dotacional, el projecte preveia l'edificació de prop de 200 nous habitatges de renda lliure que combinaven diferents tipologies arquitectòniques. D'una banda, amb la construcció d'edificis residencials de fins a nou altures dissenyats per a tapar les mitgeres dels blocs ja existents. D'altra banda, amb l'edificació de cases unifamiliars de tipus tradicional amb pati interior, pensades per a integrar-se estèticament amb la fesomia històrica del carrer de Moncaio. Així mateix, l'àrea recuperava uns 3.200 metres quadrats destinats a vials de prioritat per als vianants i espais públics, dels quals aproximadament 1.200 metres quadrats es reservaren per a noves zones verdes i d'esbarjo.

El PAI de Moncaio constituiria la primera intervenció d'un conjunt d'actuacions urbanístiques planificades per al barri, en estreta vinculació amb l'àrea del futur corredor verd del bulevard García Lorca. Este nou eix viari, derivat del soterrament de les vies ferroviàries, permetrà integrar plenament la Creu Coberta en el gran corredor verd de la zona sud de la ciutat.

Urbanisme

Estructura i morfologia urbanes

La Creu Coberta presenta una trama urbana singular dins del conjunt dels barris de València, resultat d'un procés de creixement discontinu desenvolupat al llarg de més d'un segle. Tot i constituir un barri administrativament compacte i de planta aproximadament quadrangular, la seua configuració territorial es prolonga cap al nord en forma d'un braç longitudinal al llarg del corredor ferroviari. Este fet li confereix una morfologia irregular, formada per un segment vertical a la dreta i un rectangle tancat i compacte a l'esquerra.

Vista de la façana de l'Església del Santíssim Crist de la Providència.

La disposició de les vies del ferrocarril, els grans recintes industrials que ocuparen bona part del sector oriental, l'antic Quarter del Parc d'Artilleria i, més recentment, la construcció de la Ronda Sud han condicionat profundament l'evolució del seu teixit urbà. Com a conseqüència d'estos processos, el barri presenta una estructura fragmentada, integrada per diversos conjunts urbans formats en moments històrics diferents i escassament relacionats entre ells, que mantenen una vinculació funcional més intensa amb els barris adjacents que no amb la resta del mateix barri.

L'eix històric sobre el qual es desenvolupà la Creu Coberta és el carrer de Sant Vicent Màrtir, antic Camí Real de Madrid, al voltant del qual es consolidà el nucli primitiu sorgit a redós de la creu coberta, el molí i, posteriorment, de l'església parroquial. Durant segles constituí la principal artèria del barri i concentrà la major part de l'activitat comercial, social i de relació. Tanmateix, les transformacions urbanístiques experimentades des de la segona mitat del segle XX modificaren substancialment esta funció. La desaparició de bona part del nucli antic situat al costat oriental del carrer, el desmantellament de les antigues fàbriques, l'obertura de la Ronda Sud i el manteniment del carrer de Sant Vicent com una de les principals vies d'accés a la ciutat transformaren este antic eix vertebrador en una autèntica barrera urbana, marcada per un trànsit intens que separa físicament dos grans sectors del barri.

Al mateix temps, el carrer dels Carters, compartit amb el barri de l'Hort de Senabre, ha anat assumint progressivament des dels anys 60 del segle XX les funcions de centralitat quotidiana. Al seu entorn es concentren bona part dels equipaments públics, comerços i serveis que utilitzen indistintament els habitants dels dos barris, com ara el centre de salut, els centres educatius, establiments comercials i espais d'ús col·lectiu. Esta realitat ha afavorit que la Creu Coberta i l'Hort de Senabre funcionen en la pràctica com un continu urbà, malgrat conservar una delimitació administrativa diferenciada.

Edifici construït als anys 50, als baixos del qual s'instalaria l’estació sanitària (fielato), coneguda com Consumos, al pont de la Rambleta.

El sector oriental, comprés entre el carrer de Sant Vicent i les vies del ferrocarril, és el que ha experimentat les transformacions més profundes. A l'extrem septentrional se situa l'àrea del Camí de Trànsits, desenvolupada principalment durant l'últim terç del segle XX mitjançant la construcció de grans blocs residencials als carrers de la Pianista Amparo Iturbi i d'Almudaina. El carrer de Moncaio en canvi, conserva encara una singular filera de cases de navada edificades a començament del segle XX, únic testimoni de la primera ocupació residencial del sector abans de la seua profunda renovació urbanística.

Tant el carrer de Moncaio com el d'Almudaina han sigut històricament atzucacs. En el cas d'Almudaina, el seu traçat finalitza al costat de les vies del ferrocarril i el seu traçat coincideix amb el de l'antiga línia ferroviària de la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València que comunicava l'estació de Jesús amb la de Natzaret, desapareguda durant la reorganització ferroviària de la ciutat.

La situació perifèrica d'este conjunt residencial respecte de la resta del barri, juntament amb la presència dels amplis solars ferroviaris i industrials que el separen del carrer de Sant Vicent, ha condicionat tradicionalment les relacions dels seus habitants. La construcció de la passarel·la del carrer de la Pianista Amparo Iturbi sobre les vies del ferrocarril reforçà encara més els vincles amb Malilla, mentre que la proximitat amb la Raiosa afavorí igualment les relacions comercials i de mobilitat amb este barri. En conseqüència, este espai residencial ha desenvolupat una dinàmica pròpia, relativament desvinculada del nucli històric de la Creu Coberta, com ho demostra el fet que els seu veïnat s'organitza baix una associació de veïns diferenciada.

Vista del Quarter Militar del Parc d'Artilleria abans de l'enderroc dels edificis del seu interior (2014).

Immediatament al sud s'estenia un dels principals espais industrials de la perifèria meridional de València. Durant bona part del segle XX este sector estigué ocupat per grans fàbriques metal·lúrgiques i ferroviàries, entre les quals destacaren les instal·lacions de MACOSA, Hierros Mateu, Cervezas El Turia i altres empreses auxiliars, que acabaren envoltant el xicotet nucli històric de la Creu Coberta situat més al sud. El progressiu procés de desindustrialització iniciat a les últimes dècades del segle XX comportà el tancament i posterior enderrocament de la major part d'estes instal·lacions, deixant una extensa superfície de solars erms que encara hui constitueixen una de les principals discontinuïtats de la trama urbana. Estos terrenys formen part de l'àmbit d'actuació del Parc Central, que preveu la seua completa reurbanització.

Al sud dels antics espais fabrils es conserva el que resta del nucli històric oriental de la Creu Coberta, articulat al voltant del carrer de Manuel Arnau. Format originàriament a l'entorn de la creu coberta, el molí i l'església, este conjunt s'organitzava a banda i banda del Camí Real de Madrid, travessava la Rambleta i continuava allargassant-se cap al sud durant les primeres dècades del segle XX. El carrer de Manuel Arnau recorda el comerciant creuer popularment anomenat Tio Nel·lo, propietari dels terrenys on posteriorment s'obrí la via, mentre que els carrers de Vicenta Salcedo i de Ricardo Codoñer perpetuen la memòria de dos persones estretament vinculades amb la història local. La primera fou la mare de Manuel Arnau, i el segon destacà per impulsar les obres de millora del Camí Real, incloent-hi el cobriment de les cunetes i el seu empedrat, motiu pel qual fou considerat un benefactor del poble.

Blocs de vivendes de la Mare de Déu de Valvanera, al carrer de Joaquín Navarro.

La construcció de la Ronda Sud alterà definitivament este espai. Bona part del nucli històric desaparegué baix la nova infraestructura i les edificacions que encara subsisteixen als dos costats de la ronda es troben, en gran manera, deshabitades o abandonades, moltes d'elles ocupades il·legalment i en un avançat estat de degradació. Els terrenys han estat progressivament adquirits pels organismes responsables del desenvolupament del Parc Central i està previst que tot este àmbit siga enderrocat i completament reurbanitzat, fet que comportarà la desaparició definitiva de bona part del paisatge urbà que donà origen al barri.

El sector occidental concentra la major part de la població resident i constitueix l'àrea més consolidada de la Creu Coberta. Tot i això, tampoc presenta una trama urbana homogènia, ja que la presència dels terrenys de l'antic Quarter del Parc d'Artilleria divideix este sector en dos conjunts residencials diferenciats que, igual que ocorre a la resta del barri, mantenen una relació funcional més intensa amb l'Hort de Senabre que entre ells mateixos. Esta circumstància ha afavorit que les dos àrees hagen evolucionat de manera pràcticament independent, desenvolupant característiques urbanístiques i socials pròpies.

La mitat septentrional correspon al conjunt residencial de la Valvanera, urbanitzat principalment entre les dècades de 1960 i 1970 per tal d'atendre el ràpid creixement demogràfic experimentat per la ciutat. La seua configuració respon als criteris urbanístics propis del Desarrollismo, amb grans blocs d'habitatges disposats segons una trama relativament ortogonal que substituí els antics espais agrícoles i part de les instal·lacions industrials preexistents. El sector s'articula al voltant del mercat i de la plaça de Santiago Suárez —coneguda popularment com plaça de Senabre—, que constitueix el principal espai públic i de relació veïnal d'esta part del barri. Al seu voltant convergeixen els carrers de Joaquín Navarro, de Carrícola, de Juan de Celaya, de Sant Ernest, de l'Arquitecte Monleón i de Mossén Febrer, així com part del tram septentrional del carrer dels Carters.

Segell del grup de vivendes de la Mare de Déu de Valvanera.

Malgrat el predomini de l'edificació residencial, este sector encara conserva diversos testimonis del passat industrial de la Creu Coberta. Entre els més destacats figuren antigues naus del conjunt fabril d'Hilaturas Navarro Cabedo, alineades al carrer de Joaquín Navarro i protegides pel seu interés patrimonial. El carrer pren el nom de l'industrial Joaquín Navarro Bellver, fundador, juntament amb Mariano Cabedo Escrivà, d'esta important empresa dedicada a la fabricació de jute, filats i trenats. La fàbrica principal, situada enfront de les naus conservades, fou enderrocada durant el procés de renovació urbana de la zona als anys seixanta del segle XX. També es conserva l'antiga fàbrica de Jabones Catalá, situada al carrer de Sant Ernest, que després del cessament de l'activitat industrial ha tingut diversos usos, entre els quals les instal·lacions de la grua municipal del sector sud de la ciutat i, més recentment, un centre logístic d'ajuda humanitària. Alguns carrers d'este sector conserven igualment testimonis de l'evolució històrica de la seua nomenclatura. És el cas del carrer de Mossén Febrer, conegut antigament com la Senda de Sardina, o del carrer de Joaquín Navarro com la Senda de la Casa i l'Hort de Senabre, més tard també com Travessia de Navarro. Les denominacions, com Carrícola, Juan de Celaya o Mossén Febrer, responen als criteris generals d'assignació de noms adoptats per l'Ajuntament durant els successius processos d'urbanització i no mantenen una vinculació directa amb la història local del barri.

Vista a llevant de l'edifici del Mercat de la Valvanera.

Entre este conjunt residencial i el nucli històric s'estenen els terrenys de l'antic Quarter del Parc d'Artilleria, un recinte militar de prop de 6,8 hectàrees que durant dècades constituí una de les principals discontinuïtats de la trama urbana. La presència d'estecomplex impedí la continuïtat dels carrers entre les dos àrees urbanitzades del sector occidental i contribuí decisivament a la seua desarticulació funcional. Després del trasllat de les instal·lacions militars, els edificis foren enderrocats i el solar quedà completament buit. Els terrenys formen part de les actuacions urbanístiques del Parc Central, que preveuen la construcció d'habitatge protegit i la creació d'un gran parc públic destinat a reconnectar els diferents sectors del barri.

Al sud dels antics terrenys militars es localitza el nucli històric occidental de la Creu Coberta, que constitueix la part més antiga conservada del barri. Organitzat al voltant de la plaça del Vicari Ferrer —coneguda tradicionalment com plaça de l'Església—, este espai manté encara l'estructura urbana originària desenvolupada al voltant del Camí Real. Ací es concentren alguns dels principals elements patrimonials i simbòlics de la Creu Coberta, com el monument de la creu coberta i l'església parroquial, que continuen configurant el principal referent històric del barri.

La plaça està dedicada a Mariano Ferrer, primer rector de la parròquia, que impulsà la construcció del temple i desenvolupà una intensa tasca pastoral entre els habitants del poble. D'este espai parteixen els carrers del Capitular Gandia i Mora i Xaraba. El primer recorda Rafael Gandia Lluch, religiós nascut a Ontinyent i veí de la Creu Coberta, primer president de la Junta del Santíssim Crist de la Providència i una de les figures més actives de la vida social i parroquial del barri fins al seu assassinat durant els primers mesos de la Guerra Civil. El carrer de Mora i Xaraba, que fins a 1929 era conegut com carrer de l'Església, conserva així la memòria de l'antiga organització del poble abans de les reformes odonímiques del segle XX.

Antiga nau de Jabones Catalá, al carrer de Sant Ernest.

Adossat a este nucli tradicional es desenvolupà, durant les dècades de 1970 i 1980, un nou espai residencial articulat al voltant de l'avinguda del Primer de Maig. Este sector representa l'última gran fase d'expansió urbana de la Creu Coberta i completa la urbanització del marge occidental del barri. Hi destaquen la plaça d'Holanda i els carrers de Tomàs de Villarroya, República de la Costa d'Ivori i Francesc Caballero. El carrer de Tomàs de Villarroya conserva la memòria de l'antiga Travessia del Cementeri, oberta a començament del segle XX per comunicar el Camí Real amb el cementeri i el Camí de Picasssent, mentre que la denominació de l'avinguda del Primer de Maig fou adoptada el 1984, malgrat que la via havia estat urbanitzada alguns anys abans. Igual que succeeix a la resta del sector occidental, este conjunt residencial manté una estreta continuïtat física i funcional amb l'Hort de Senabre, fins al punt que els seus límits resulten difícilment perceptibles sobre el terreny.

Vista de la plaça de l'església ('del Vicari Ferrer').

En conjunt, la trama urbana de la Creu Coberta constitueix el resultat de la superposició de diverses etapes de creixement desenvolupades al llarg de més d'un segle. L'antic nucli urbà sorgit al voltant del Camí Real de Madrid fou progressivament envoltat per les indústries, els nous barris residencials i les grans infraestructures metropolitanes, que acabaren transformant profundament la seua estructura original. Esta evolució ha donat lloc a un barri format per diferents conjunts urbans de característiques pròpies, separats per importants discontinuïtats físiques i funcionalment orientats cap als barris limítrofs.

Malgrat esta fragmentació, la persistència del nucli històric, la permanència d'elements patrimonials i industrials i la conservació de nombrosos testimonis odonímics vinculats a la història local continuen reflectint l'evolució d'un antic nucli caminer que, amb el pas del temps, acabà integrant-se en la trama urbana de la ciutat de València.

Places i espais públics

L'estructura urbana es completa amb un conjunt d'espais públics que funcionen com a zones verdes, referents patrimonials i centres d'articulació social per al veïnatge. Estes places documenten la superposició de les diferents fases cronològiques del barri: des de la recuperació arqueològica d'origen medieval i la pervivència del nucli històric original, fins a les àrees d'esbarjo associades a l'expansió urbana del segle XX i a les recents actuacions de participació ciutadana. El sistema d'espais públics de la Creu Coberta el constitueixen les quatre places següents:

• La Plaça d'Holanda és un parc públic i espai verd de 3.178 m² de superfície situat entre el carrer del Primer de Maig i el de Tomàs de Villarroya. Originalment projectat com a carrer, la proposta de retolació va ser impulsada el 1982 per la Regidoria de Parcs i Jardins, motivada per la donació que l'ambaixada i el consolat neerlandesos van fer a l'associació de veïns de totes les plantes exposades al seu estand de la fira Iberflora 82. Esta donació va definir el disseny original de la zona enjardinada, decorada amb motius ornamentals del país nòrdic i construïda finalment l'any 1985 amb un paviment característic de rajola caravista roja disposada en forma d'escaquer. L'any 1996, l'espai va patir una remodelació integral en la qual es va suprimir l'amfiteatre original per a enllaçar i integrar urbanísticament la plaça amb els jardins adjacents del carrer de Tomàs de Villarroya.

• La plaça de Santiago Suárez «Santi» (coneguda popularment com de l'Hort de Senabre o de Senabre) és un espai urbà i parc públic de 5.082 m² que ocupa els terrenys de l'antiga finca d'esbarjo de la família Senabre, un recinte que originàriament estava tancat per una tàpia i comptava amb arbres fruiters i una casa de camp. L'espai actual es va configurar el 1990 mitjançant un acord municipal que va reestructurar la confluència dels carrers de Joaquín Serrano i del Pintor Sala —vial dedicat des de 1963 a l'artista alcoià Emili Sala Francés— per a integrar-los en el nou disseny del parc gràcies a la cessió dels terrenys a l'Ajuntament. El jardí ret homenatge a Santiago Suárez Prieto, rector i activista social destacat en la vertebració del moviment ciutadà i en la reivindicació de millores per a la joventut i la tercera edat del barri, que va morir en un accident. La retolació de la plaça va ser aprovada oficialment a petició de les associacions veïnals com a reconeixement al seu paper decisiu en les mobilitzacions per a aconseguir este espai verd.
• La Plaça de la Torre Maçana és un parc públic i espai verd delimitat pels carrers de Sant Vicent Màrtir, Tomàs de Villarroya, Capitular de Gandia i de la Torre Maçana. Ocupa el solar de l'antiga Alqueria de la Creu, un edifici d'origen medieval enderrocat a mitjan segle XX que històricament albergava una torre fortificada. Després de dècades d'abandonament com a solar buit, l'any 2019 es va transformar en l'actual parc públic gràcies a una proposta de la ciutadania votada en els pressupostos participatius municipals DecidimVLC. L'actual plaça combina l'ús recreatiu veïnal —amb arbrat, zones de jocs infantils i protecció contra el trànsit— amb la recuperació de la memòria històrica, ja que el seu disseny integra i posa en valor les restes arqueològiques i els murs de tapial que es van conservar de l'edificació original.
• La Plaça del Vicari Ferrer, coneguda tradicionalment com plaça de l'Església, constitueix el cor històric del barri i manté l'estructura urbana originària desenvolupada al voltant de l'antic Camí Real. En este espai es concentren els principals referents patrimonials i simbòlics de l'entorn, com el monument de la creu coberta i el temple parroquial. Està dedicada a Mariano Ferrer, primer rector de la parròquia i impulsor de la construcció del temple.

Demografia

Entre els anys 1991 i 2024 la població de la Creu Coberta mostrà una tendència de davallada seguida d'un llarg estancament demogràfic. El barri passà de 7.044 habitants el 1991 a 6.405 el 2001, amb una pèrdua acumulada de prop d'un 9 % en eixa mateixa dècada. Des del 2001 la població es manté al voltant dels 6.100 habitants, amb oscil·lacions mínimes que evidencien una estabilitat demogràfica sense creixement significatiu. El mínim se situà el 2022, amb 5.987 habitants, mentre que el 2024 s'hi registren 6.099.

Vista de la plaça d'Holanda, al sud del barri.

Esta evolució respondria a la situació urbanística del barri: més de la mitat del sòl urbanitzable roman sense edificar després dels progressius enderrocaments dels conjunts fabrils als anys noranta del segle XX, fet que ha generat solars tancats i amplis espais degradats pendents de reordenació. La urbanització residencial disponible fora de l'antiga àrea industrial es completà també en aquella dècada, de manera que el barri no ha disposat posteriorment de nou sòl per a créixer en termes urbanístics i de població.

Pel que fa al lloc de naixement de la població, el 2024 comptava amb 6.099 creuers, dels quals la mitat (3.007) havien nascut a la ciutat, mentre que 1.484 eren d'origen estranger. La resta es distribuïa entre persones procedents dels altres pobles de l’Horta (166), d'altres comarques valencianes (407) i de la resta de l'Estat (1.035).

Vista de la plaça i parc de l'Hort de Senabre ('de Santiago Suárez'), al nord del barri.

El percentatge de població estrangera el 2024 era del 24,3 %. Este percentatge era pràcticament l'equivalent a la mitjana de la ciutat, situada en el 24,9 % (206.992 estrangers sobre 830.606 habitants). Esta composició reflecteix la multiculturalitat del barri amb un pes important de la població immigrant, que constitueix —com al conjunt de la ciutat— quasi una quarta part dels residents. La distribució podria respondre a diversos factors, entre els quals, el més destacat podria ser la disponibilitat d'habitatge més econòmic en comparació amb altres barris menys perifèrics, facilitant que la població estrangera tinga una presència notable i consolidada.

Així, la dinàmica demogràfica recent de la Creu Coberta combina un estancament general de la població total amb un augment progressiu del pes de la població estrangera, que s'ha anat consolidant com un element rellevant i definitori de la seua estructura demogràfica.

Evolució demogràfica de la Creu Coberta de 1991 a 2024

1991	1996	2001	2014	2015	2016	2017	2018	2019	2020	2021	2022	2023	2024
7.044	6.767	6.405	6.154	6.135	6.104	6.117	6.156	6.158	6.113	6.049	5.987	6.046	6.099

Enllaços externs

• Plànol de La Creu Coberta a la web de l'Ajuntament de València
• Ajuntament de València
• Sistema de regadiu tradicional a l'Horta Sud, PDF
• Associació de Veïns de la Creu Coberta Arxivat 2009-07-24 a Wayback Machine.